“Molta gent fingeix ser artista per tenir estatus de creador”

Al bar Buenavista de Sants tenen emmarcat un dibuix d’una de les seves clientes més especials. És un retrat fet a llapis, blanc i negre, traç volgudament maldestre, dels protagonistes de la pel·lícula d’Éric Rohmer Pauline a la platja. L’autora és Rocío Quillahuaman (Lima, Perú, 1994), un dels darrers fenòmens de la il·lustració a Espanya. El Buenavista, amb un vermut i olives, i la música de Rosalía de fons, serà l'escenari escollit per Quillahuaman per a l'entrevista amb Quadern. Assegura que no sap dibuixar malgrat que els seus vídeos animats li han donat popularitat, prestigi i feina.

Era precisament la manca de reconeixement professional el que inspirava les seves primeres creacions, una crítica humorística, angoixant i crispada, del món cultural de Barcelona. Des que va assolir notorietat fa dos anys, aquesta llicenciada en comunicació audiovisual ha fet exposicions i projectes per al Festival de Cinema de Sitges, el Primavera Sound o el digital Yorokobu. Actualment és redactora d’Operación Triunfo i prepara un llibre sobre la seva experiència vital: el salt de la seva infància al Perú a triomfar a Barcelona, ciutat amb la qual manté una relació d’amor-odi.

Pregunta. Molta gent li escriu per explicar-li que se sent identificada amb els seus vídeos. En què s’hi veuen reflectits?

Resposta. Sobretot en haver de patir els cretins de Barcelona. Als moderns d’aquesta ciutat els importa més a què et dediques que no pas qui ets. Quan era a l’atur, em vaig adonar que en aquest món dels creatius, si parles amb algú, sembla que hagis de descriure el teu currículum, que només els interesses segons la feina que tens.

P. Això no passa en altres ciutats?

R. Quan vaig a Madrid hi detecto una gent més oberta i més càlida. Tinc amics de Madrid que em diuen que això també passa allà, però jo només ho he viscut a Barcelona. Barcelona és la meva nèmesi.

P. Ha dit que hi ha pocs artistes de debò, a Barcelona. Com podem distingir un artista de debò d’un impostor?

R. La il·lustradora i amiga Roberta Vázquez, per exemple, sí que és una artista, perquè té concepte, té personalitat, la veus reflectida en allò que crea. Hi ha molta gent a Barcelona que fingeix ser artista per tenir l’estatus de creador, de modern, però no tenen autenticitat. Ara jo m’he convertit en un personatge més d’aquest cercle. Tota aquella gent que criticava, ara em segueixen a Instagram, em conviden a festes, em veuen i em saluden. Ara soc part d’ells, i no sé com aturar-ho!

P. Ha explicat que Instagram li ha aportat molt; hi publica animacions en què denuncia la precarietat laboral que ha patit. Algú que vulgui veure les seves creacions no ha de pagar res. No és contradictori oferir de franc la feina en aquesta xarxa i criticar que la remuneració al món de la cultura és baixa?

R. Instagram era al principi una manera de fer arribar els vídeos als amics. Per mi era el mitjà en què m’expressava per als amics i després va ser per a més gent, gent que connectava amb mi, amb coses que pensava que eren una bogeria i que no ho eren. Ara tinc la sensació que he de continuar aportant contingut perquè o ets a internet o no hi ets. Entres en un cercle en el qual vas guanyant audiència i tens l’obligació d’aportar contingut. Això també et fa perdre gràcia, perds naturalitat. Però em sento obligada a continuar perquè tinc la sensació que puc desaparèixer d’internet. M’agradaria trucar a internet perquè em deixessin desaparèixer tres mesos i després tornar sense que res no hagués canviat, però això no és possible, i si desapareixes d’internet, aleshores la gent s’oblida de tu.

P. En una conferència al CCCB va comentar que té dilemes morals. Quins?

R. Quan no tens diners, et veus abocada a treballar en projectes que no t’agraden. Si tinguessis diners, no treballaries per a un banc, perquè tens uns principis i no vols treballar per a un banc. Hi ha marques que m’han ofert més diners que els que m’oferien projectes que m’agraden, i el dilema és quin elegeixo; si tinc principis o no tinc principis. He rebutjat molts projectes, de Vodafone o similars; són marques que no em representen. També vaig rebutjar una entrevista de feina amb un banc: només per fer l’entrevista a Madrid em pagaven el que guanyo en un mes.

P. Si es pot permetre rebutjar aquestes ofertes, vol dir que ja no és una persona precària?

R. L’any passat va ser el millor de la meva vida, i vaig tenir la sort de rebutjar coses com Vodafone. No era rica, però tenia altres projectes, com el del Primavera Sound o el del Festival de Sitges, que m’agraden més. La feina a Operación Triunfo la vaig agafar perquè m’encanta el format, però treballar en una oficina de vuit del matí a vuit del vespre a Terrassa, i haver de tornar a Barcelona cada dia, doncs ho faig per viure.

P. Molts voldrien aquest tipus d’ofertes...

R. Ho sé, però és que soc incapaç de ser feliç. M’encantaria que m’encantés aquesta feina. Crec que odio treballar.

P. Ha explicat que les animacions li surten millor quan està enfadada, però al mateix temps confessa que aquests dibuixos no li agraden. Acabarà modificant aquest estil que l’ha fet coneguda?

R. Abans tenia molta ràbia, estava molt enfadada, i traslladava el meu estat emocional de manera natural als vídeos. Però l’any passat jo era realment feliç, i em costava molt accedir a l’habitació de la ràbia. Preveig que hauré de fer un gir, un canvi de camp. És esgotador sentir ràbia.

P. Va explicar en una entrevista a S Moda que va amb peus de plom a l'hora de tocar qüestions polítiques. Per què?

R. El primer vídeo polític que vaig fer, va ser sobre un debat electoral de les eleccions generals. Tothom de Vox em va venir a atacar; no eren ni de Ciutadans, només eren de Vox. El vídeo tenia dos mil comentaris. No llegeixo mai els comentaris que m'escriuen, però vaig fer el que no s'ha de fer mai, mirar-ho. La majoria de perfils que m'insultaven eren de nens o eren comptes falsos. Després en vaig fer un dedicat als que insulten Ada Colau, però amb aquest ja vaig passar de les crítiques. En una ocasió vaig voler fer un vídeo animat sobre la immigració, però em va semblar que el tema em quedava gran, fins i tot havent estat jo immigrant. Ho he deixat per a quan sigui més madura.