Orgull i prejudici de ser xarnego a Catalunya

Existeix avui el xarnego? Aquesta és la qüestió que analitza l'escriptor Javier López al seu assaig Yo, charnego. Memoria personal de la emigración a Cataluña (Catarata). López, un jove de Jérez resident a Barcelona des de fa deu anys, conclou que els xarnegos són una comunitat que ha fet seva una paraula catalana despectiva per referir-se a la immigració espanyola del segle XX, un insult que avui s'empraria per reivindicar l'orgull del seu passat i d'una identitat plural.

Yo, charnego incideix en un debat incòmode que van obrir unes jornades convocades per l'Ajuntament de Barcelona el 2019. El Festival de Cultura Xarnega va desfermar una polèmica en què els seus crítics lamentaven que es recuperés un terme pejoratiu que havia desaparegut de l'ús popular. Està previst que el certamen es torni a celebrar aquest any, informa la seva comissària Brigitte Vasallo. López vol demostrar que la paraula continua sent vigent, i posa diversos exemples: els discursos de Gabriel Rufián, portaveu d'ERC al Congrés, subratllant la seva condició de xarnego, o unes declaracions del cantaor Miguel Poveda o de l'humorista José Corbacho a favor del seu "orgull xarnego".

López defensa que xarnego és una paraula vàlida per referir-se a unes persones que componen una comunitat amb identitats diverses: "Sembla obvi que els xarnegos tenen un conjunt de trets o característiques pròpies, que els diferencien de la resta i que hi ha moltes persones que els reconeixen com una col·lectivitat". L'escriptor Juan Marsé rebutja que "el xarnego formi part d'una comunitat", i considera que més aviat "es tracta d'un concepte d'intel·lectuals". "La paraula ja no es fa servir, almenys com a insult", diu Marsé, "no té sentit utilitzar-la avui, tot i que em sembla bé que es reivindiqui la cultura d'aquells immigrants, sobretot una cultura rural".

López dona espai a nombroses veus que s'oposen a aquesta revisió orgullosa del concepte com és el cas de l'activista de Nou Barris Aurora Álvarez: "Álvarez no entenia la necessitat de posar damunt la taula el tema xarnego tot just ara que el terme havia estat superat. Afegia que la cultura catalana sabia treballar molt bé la cohesió a través de la cultura i que recuperar aquest debat de nou era un error". L'escriptor Javier Pérez Andújar diu a López que mai s'ha considerat xarnego: "Per acceptar aquesta etiqueta, aquesta paraula o adjectiu hauria d'acceptar tot el que l'envolta i per aquí no passo, tinc una altra visió del món". Pérez Andújar ha preferit no ampliar per a aquest diari la seva opinió sobre la matèria. Una altra persona que no ha volgut entrar a fons en aquesta qüestió és l'escriptora Maruja Torres, al·legant que el debat no li interessa gens. "Més que un debat són autòpsies", diu la veterana periodista. "Així és com s'arriba al disbarat de creure que Antonio Banderas no és un home blanc", comenta Torres en referència a la polèmica recent als Estats Units després que mitjans com Vanity Fair consideressin el malagueny com l'únic actor "de color" nominat als premis Oscar d'enguany.

El neoxarnego

Vasallo defensa que és necessari afrontar el debat: "Amb el festival vam obrir espais per dir-nos xarnegues i reflexionar sobre què vol dir aquesta paraula. És un concepte des de la primera persona, és una memòria comuna". López afirma que hi ha una nova generació que s'identifica com a xarnega des del testimoni personal: "Si abans es reprimien les emocions, aquí en són el motor. El neoxarnego sí que parla del seu origen, de la seva experiència migratòria, dels seus anhels i frustracions". L'escriptor Javier Cercas, nascut a Extremadura, però instal·lat amb la seva família a Girona quan tenia 4 anys, no recorda que la societat el fes sentir xarnego: "Pel que jo sé, fins a aquesta polèmica, la paraula estava morta. No entenc com algú que fa quatre dies que va arribar a Catalunya pot sentir-se xarnego si ningú li ha dit xarnego". Cercas no veu "cap necessitat de ressuscitar una paraula que hauria estat millor que no nasqués, una paraula lletja i que designa una cosa encara més lletja". Afegeix que tampoc és òptim recuperar-la en un moment en què Catalunya "està profundament dividida".

"Cal distingir entre la paraula i el concepte", destaca Vasallo, perquè "la paraula ja no s'utilitza com a insult, però el concepte és vigent com a traïdor a la catalanitat i a l'espanyolitat. A Catalunya ens diuen xarnegos i al poble d'origen, polacos", diu aquesta filla de gallecs. Vasallo coincideix amb López en què una particularitat dels descendents de la immigració espanyola és que pateixen una pressió política especial per part del nacionalisme català i espanyol per posicionar-se en el conflicte per la independència de Catalunya. L'expresident de la Generalitat José Montilla descarta que aquest col·lectiu tingui més pressió que qualsevol altre segment de la societat que no combregui amb "el nacionalisme intransigent". Montilla tampoc és partidari de parlar "d'una identitat xarnega": "La societat catalana està tan barrejada que els orígens familiars, més o menys recents, ja no ajuden a identificar una determinada identitat". L'expresident veu necessari reconèixer l'esforç de les generacions que van arribar, com la seva família –procedent d'Andalusia–, per construir un futur a Catalunya, però insisteix que si es torna a parlar "dels altres catalans", hauria de ser per parlar de la migració procedent de l'estranger.

L'escriptor Paco Candel va ser qui va fer cèlebre l'expressió "els altres catalans" per referir-se a l'onada migratòria de mitjan segle XX que va treballar dur i des de la perifèria per fer-se un lloc a Catalunya. Pere Baltà, president de la Fundació Paco Candel, diu que el debat actual sobre la identitat xarnega "és un artifici": "Un país que s'emociona veient un negre de l'Àfrica Central parlant en català, ha superat fa temps allò de xarnego".

Els partidaris de reivindicar el terme xarnego veuen un altre aspecte diferenciador dels catalans amb arrels a d'altres comunitats d'Espanya: tenen menys presència en l'elit de la societat local. "Hi ha una qüestió de classe, d'exclusió. Indubtablement els que tenen família a Espanya continuen desfavorits en posicions de poder", assegura Vasallo. Baltà, exdiputat de CiU, rebutja aquesta tesi: "Està superadíssim que la procedència tingui cap pes per assolir posicions de decisió. La meva família regentava una pensió al Prat de Llobregat, que era punt de recepció d'aquella immigració. Els seus fills ara són metges, advocats, tenen feines de prestigi". Marsé, autor de novel·les que són fonamentals per entendre el que ell anomena "les dues cultures de Catalunya", no pot determinar si els descendents d'aquella immigració estan menys representats en posicions de poder. Marsé està convençut que s'ha superat el rebuig del nacionalisme català als que van venir d'altres contrades d'Espanya, però que aquell sentiment ha estat substituït "per l'odi a Espanya, per això que diuen Estat espanyol".