El gamberro cultèrrim

Els pletòrics de decepció sembla que tenen molt clar què és una cultura potent, sòlida i valenta. Jo, la veritat, no ho sé gaire bé, i fins i tot em sembla que fer aquesta mena de balanços és un atreviment intel·lectual destinat a la frivolitat narcisista i entotsolada. A canvi, però, sí que soc capaç de determinar la mena de productes que només poden parir les cultures avançades i riques, les cultures literàries que han fet seu el mandat clàssic del primmirament, la gosadia experimental, el sentit de l’humor en tot el seu espectre i la solvència intel·lectual de l’escepticisme.

En tenim, de casos que reuneixen aquestes virtuts perdurables i immaculades? Per descomptat que en tenim, però no surten al prime time de les televisions; si passés, jo canviaria de país per pedantisme, elitisme i falsificació de la realitat. Si em trobés abans d’El Intermedio o després del Salvados, o a tocar d’un 30 minuts, una pregària cultèrrima i irònica de Sergi Pàmies, de Ponç Puigdevall o de Jordi Ibáñez Fanés, patiria de valent per la salut mental dels catalans. Per fortuna, però, hi ha més maneres de fer bullir l’olla de la intel·ligència i la gosadia paròdica, i una via són les editorials modestes, petites i constants, com ara aquestes Edicions Vitel·la. A la seva col·lecció de poesia, amb el número 7, acaben de publicar un caprici xocant d’alta cultura, de sofisticació irònica, de cultèrrima gamberrada i intencionalitat jovial.

Els més com cal del país potser saben que hi ha un Abulcàssim real, autor d’un tractat de cirurgia en hebreu cap al segle XIII, però no és el mateix: el poeta i editor Jordi Cornudella (Barcelona, 1962) s’ha inventat un poeta viatger com a esquer per ensarronar el lector més dòcil i innocent fent-li creure en la seva existència, tot plegat per construir un llibre de pura ficció on la paròdia de la filologia i l’ecdòtica força el somriure de principi a fi. Duu a dins autèntiques troballes en els versos, en les versions dels versos, segons les diferents còpies i manuscrits i versions, les seves conjectures i hipòtesis sobre el personatge i la transmissió dels textos. És un festival per a filòlegs i, en general, per a l’erudició d’arxiu lletraferida, on les notes tenen la gràcia indòmita i subtil de ser bromes irresistibles, com ho són les discussions sobre la fiabilitat de les fonts i els capbussaments d’erudició estèril i maníaca. Sura arreu la sornegueria de Cornudella: te l’imagines fent el bandarra a casa seva, rient pels descosits quan anota els poemes sobre la bugaderia i estableix les variants dels textos, les còpies i les males lectures, incloses les al·lusions dèbils, somortes, de tipus etíl·lic o francament sexual.

A un lector tan poc refinat com qui signa aquesta ressenya, li sembla que el poema antològic del llibre, comentat curosament per l’editor de l’editor de l’editor, és aquell que parla d’Abulcàssim i la “mata de safrà” a l’entrada de la gruta, tota perfumada “la virtut d’estimar” com la mateixa “eina que tinc a la mà”. Les invitacions discretes i indirectes entapissen el text per fer entendre ben d’hora que tot plegat és una petita gran i admirable broma que signaria Jorge Luis Borges, o que donaria una mà per haver-la escrit. Això és, potser, alta cultura de la Catalunya contemporània, provinent de la mateixa mà i la mateixa eina que va fer un dels grans llibres de l’assagisme literari català, Les bones companyies (2010).