Coses que no sabem de la gent dels mercats

La cadena TV3 hi té la mà trencada en reportatges seriats sobre un determinat món quotidià, des dels aeroports a les escoles de conductors. Sempre hi ha l’anècdota riallera i la sorpresa de trobar-te situacions o conductes inesperades. Ara li ha tocat el torn als mercats municipals. Gent de mercatsés d’aquesta escola.

El millor que té aquest gènere televisiu és l’aproximació a la vida de cada dia de gent anònima, d’aquesta que no sortirà mai als informatius... però tampoc a l’APM. El perill més gran és d’allargar-ho més del que cal per evitar repeticions. Tot i que té sis capítols, això és el que comença a passar a Gent de mercats.

La sèrie té el suport de l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona, Mercabarna, les diputacions de Barcelona i Tarragona, la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments de Reus i Vilanova i la Geltrú. Un patrocini amb la previsible voluntat de promocionar aquests equipaments, que generen un espai nuclear en l’urbanisme de les ciutats (Ildefons Cerdà en preveia un a cada districte de la capital catalana). Potser per això mateix, als capítols emesos fins ara no hi ha cap crònica de cap conflicte seriós. Com admet un dels participants, hi ha “líos” com a tot arreu, “però això dona vidilla”.

De la galeria de personatges, els més entranyables, i previsibles, són els que porten tota la vida despatxant al mercat. Són una institució allà on tenen la parada. Després hi ha els que pleguen perquè els fills no volen seguir el negoci, un petit drama per a alguns. Però el més inesperat del programa són els exemples d’innovació. Des de l’entrada del sushi als mercats —veiem l’obertura d’un establiment que procura l’ortodòxia japonesa, o una emprenedora que fa sushi vegà, “ho vaig petar”, diu— fins als que practiquen l’agricultura ecològica i són ells mateixos els qui cullen a l’hort el que venen al mercat. Com diu un d’ells, informàtic abans de canviar de vida, “més que preguntar-se per què és més cara la fruita ecològica, cal preguntar-se per què és més barata l’altra”.

En aquest capítol dels innovadors hi ha fins i tot qui ha crescut més enllà del territori del mercat fent servir les eines digitals, des del web fins a la venda de formatges per Instagram. També surten, òbviament, les llotges on se subhasta el peix, o el gran mercat central de Barcelona, Mercabarna. Però a la sèrie li interessa més què hi van a fer els petits compradors que no pas els afanys dels mercats centrals. Aquí, els paradistes dels mercats són els clients —una figura, per cert, no gaire freqüentada en els capítols ja emesos. Deu ser per obediència al títol del programa, tot i que els compradors també som gent de mercat.

El programa, dirigit per la periodista Tana Collados, té una factura correctíssima, on no es dona el protagonisme a cap narrador setciències. El tenen els protagonistes escollits, amb els seus testimonis. És àgil en la narració i successió d’històries... però ja s’ha vist més d’una vegada la parella de paradistes que s’ha fet, o desfet, al mercat. Més d’una vegada, les colles d’oci que hi ha entre aquests botiguers, des de la pràctica del running fins a les classes de zumba. I més d’una vegada, els tallers de cuina que hi ha en més d’un mercat, per aprendre a cuinar i aprendre a comprar. Un per un, els capítols són unes cròniques senzilles, sense aparatositat però encertades, de la petita-gran peripècia d’una colla de persones, de la seva vida.