Núvols sense vent

Clàssica, però no enganxada a la nostàlgia, sense pretendre reconstruir un passat que ningú dels qui l'estaven veient a Razzmatazz va viure. O gairebé ningú, ja que de públic d'edat avançada no n'hi havia, infiltrat entre una audiència que acomiadava els trenta o ja s'havia acostumat als quaranta de feia temps. Estar diumenge a la nit escoltant Angel Olsen, nord-americana i cantautora, era com banyar-se en fórmules musicals ja conegudes, cançons tintades de foscor rockera post-Cocteau Twins com Lark, preciositats tocades pel country de l'estil de Sister, imaginables en el repertori de Lucinda Wiliams, delicadeses marcades per la intimitat i la senzillesa de Windows o peces de dibuix complex com Summer, que bé podria cantar Kate Bush. Tot tenia cabuda, tot en té, en el repertori d'aquesta artista amb una veu de registre emocional i abrigallada per una banda que va saber recrear les atmosferes intimistes i sofisticades per les quals, lentament, van transitar les seves cançons.

I tot això vist en aquesta sala, no entre les multituds sorolloses d'un festival, sinó en un espai on el silenci imposava la seva gravetat, només interromput pels aplaudiments que rubricaven cada cançó d'Angel Olsen, propera i simpàtica sota aquest pentinat de sacerdotessa que rematava un vestit negre de serrells que recordaven els anys vint i uns botins platejats que es podria haver calçat Bowie. Tot com d'època, les cançons, l'aspecte, la instrumentació i l'escenografia, una foto d'una escala senyorial pròpia d'un recinte líric o d'un palau recarregat. Classicisme per a temps postmoderns, un record del que vam ser musicalment ara que no se sap cap on anem –en el cas que calgui saber-ho.

Entre el seu repertori, amb prou feines 14 cançons, alguna en acústic, només veu i guitarra com Unfuckteworld, majoria de temes del seu últim treball, All mirrors, situat en moltes llistes com un dels millors de l'any passat, representat per vuit composicions amb la instrumentació delimitant l'espai. Cordes i teclats amb el suport de guitarra, baix i una bateria tocada també amb escombretes –vegeu Tonight– al servei de la veu d'Angel, amb una delicadesa que també esgarrapa. Més aviat hieràtica en escena, com una mena de cariàtide endolada, que ni quan les cançons s'apropaven a la melodia pop, com en el cas de Spring, perdia un to d'abatiment que caldrà entendre com a generacional i estètic, molt present a All mirrors. Difícil resistir-se a formar part del cabdell teixit per Angel Olsen de principi a fi de la nit, fils on agafar-se sense deixar-se capturar per la pressa, el temps o la urgència que s'intueixen com els pitjors enemics d'una música pausada com el transitar dels núvols en un dia sense vent.