El sant patró del cine

Que un llibre arribi a casa i el devori no és habitual, en tinc massa entre mans i a sobre les pantalles se’m cruspeixen el temps amb alegria borratxa. L’ordinador, el mòbil, el televisor que serveix les notícies apilotades del nostre pesar i els relats de les meves plataformes preferides, Filmin la primera: en fi, com tothom. Però davant d’un llibre de Román Gubern, aquest colós de 85 anys de la narració joiosa de la història del cine i analista a l’última de la societat de masses, de les tecnologies i les seves moltes anècdotes significatives i castisses, no cal parlar-ne més. He endrapat les 100 pàgines d’Un cinéfilo en el Vaticano, un petit gran llibre dels Nous Quaderns Anagrama, amb golafreria. Perquè és ell, perquè soc jo. Perquè el seu olfacte continua sent finíssim, en definitiva.

El vaig sentir parlar de la Filmoteca Vaticana fa una bona colla d’anys, quan el freqüentava més per la meva dedicació llavors al documental hurdà de Buñuel. Havia decidit emprendre una tesi de doctorat i em vaig fixar en la persistència de Tierra sin pan, però temia que l’acadèmia no acceptés una tesi centrada en un únic film i no em volia ficar en enrenous buñuelescos ni traçar panoràmiques enormes sobre el gènere documental. Els acadèmics solien escriure una monografia de grans, una síntesi del que havien estat treballant al llarg dels anys. Me’n vaig anar a veure Gubern al despatx del carrer Hurtado i li vaig exposar la qüestió. Recordo el seu veredicte com si fos ara: “Hi ha diverses monografies sobre els dos primers films de Buñuel i cap sobre el tercer. Endavant”. Vaig sortir contenta com un gínjol.

Després vam continuar en contacte gràcies a diverses cites del centenari Buñuel que ens van reunir. En una d’aquelles ocasions, a Madrid, em va parlar de la Filmoteca Vaticana i amb el seu verb veloç, espurnejant i un pèl precipitós em va suggerir que seria molt, però que molt interessant parlar amb el sacerdot barceloní Enrique Planas, que la dirigia i de qui, per descomptat, ell tenia el contacte. Em vaig limitar a mirar-me’l amb sorna i, davant del meu silenci verbal impertinent, va albirar algú en un altre grup i ens vam separar.

En aquest llibre, tants anys després, ho explica. Conta una història que per a ell va començar el 1990, a l’Havana, i que finalment escriu i publica precisament ara, quan l’imaginari vaticà triomfa en la ficció audiovisual i està de moda gràcies a les sèries i pel·lis d’ara mateix a través de tot l’assortiment de pantalles. És l’olfacte Gubern, el seu prodigiós nas per ensumar i saber plasmar aspectes significatius de la societat comunicativa de masses sempre en ebullició. Aquest home no és precisament un neòfob. Al contrari. Segueix amb passió d’entomòleg totes les novetats, les estima, les col·lecciona i les mapeja en la seva ment incansable. I que actors carismàtics com Jude Law i John Malkovich (en la sèrie de Sorrentino) i Anthony Hopkins i Jonathan Pryce (en el film de Mereilles) siguin papes, en obres de dos cineastes de generacions diferents, nascut el 1970 l’italià i el 1955 el brasiler, i tants espectadors es rendeixin als seus peus, és una novetat palmària.

No sé si l’arrauxat Sorrentino coneix l’anècdota que explica Gubern sobre la celebració del sínode dels bisbes africans, que el Vaticà va decidir que havia de ser a Roma per poder controlar millor els participants: “Es va inaugurar amb unes músiques i danses típiques executades per unes negretes vestides amb pells de lleopard i similars de les quals llavors vaig saber que eren monges que havien estat assajant uns quants mesos”. L’hi ofereix aquí.

Què hi feia el nostre home, al Vaticà? Bregar amb els experts vaticans per decidir les llistes preferides de pel·lícules de la casa en ocasió del centenari del cine el 1995. Fins i tot es va pensar en un sant patró del cine, sense fortuna, en part perquè a Gubern se li va escapar la cosa en una xerrada informal amb Catalina Serra, llavors periodista cultural a EL PAÍS. La notícia va ser recollida per diversos mitjans europeus i arran de les bromes que van seguir el Vaticà va optar per deixar córrer el sant patró.

Hi ha molt d’interessant en aquest breu llibre substanciós. Em fa pensar en una reflexió de l’actor Willem Dafoe que també serveix per retratar Román Gubern: “M’he arribat a convèncer que el millor per a mi és viure la vida com si fos cine i fer cine [escriure de cine, en el seu cas] com si fos la vida”. Salut, mestre.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.