L’informalisme fet dona

M'interessa la matèria com a mitjà. Puc crear una massa informe que esquinço. Pretenc fer-la girar amb ritmes que l'emboliquen, fins a treure-la fora dels límits del quadre, cap a un espai infinit. M'agradaria, que realment, cobrés moviment i explotés desapareixent o llisqués suaument en silenci”. Juana Francés (1924-1990) va teoritzar poc sobre la seva pintura, com aquesta breu nota que va escriure amb motiu de la seva participació a la Biennal de Venècia de 1960. Ella es limitava a crear obres abstractes i matèriques plenes de força i poder a base de sorres, cues i pigments que semblaven, efectivament, que sortien del quadre. La Galeria Mayoral de Barcelona li dedica (fins al 13 d'abril) la mostra Juana Francés: l'informalisme també era dona, centrada en els anys 1957 i 1962, etapa de l'informalisme matèric molt vinculat a la seva participació en el grup El Paso, la força més activa de la generació que va posar l'avantguarda espanyola a la primera fila de l'art internacional, del qual va formar part des de la seva fundació el 1957; i va ser un cas paradigmàtic d'un àmbit dominat gairebé en exclusiva per homes.

A la mostra, comissariada per Tomàs Llorens, poden veure's 14 d'aquestes pintures gestuals de l'autora alacantina procedents de museus i col·leccions privades que posen en relleu la intensitat i llibertat creativa amb què barrejava aquests pocs elements per obtenir textures que donen certa tridimensionalitat a les obres i que adquireixen gran expressivitat. “Regularment feia servir pinzells gruixuts; les impressions les feia amb espàtules de grans mides... en ocasions sembrava en l’arena amb cola acrílica, que posteriorment modificava amb el pinzell, i produïa ritmes amb les pinzellades”, va escriure.

Segons Llorens, en una autèntica classe magistral sobre Francés, la pintora, després d'iniciar-se en la figuració geometritzada, hieràtica i carregada de simbolisme “herència del noucentisme” es va submergir a mitjans dels anys cinquanta de manera ràpida i radical a la pintura abstracta i l'informalisme, i va arribar a participar en les edicions de la Biennal de Venècia de 1954, 1960 i 1964, a la mostra Before Picasso. After Miró, que es va celebrar al Guggenheim de Nova York el 1960 i en l'exposició Modern Spanish Painting, de la Tate Gallery de 1962, que li van acabar donant reconeixement nacional i internacional. “Formava part del grup d'artistes, tots homes, de la seva generació, entre els quals hi havia Manolo Millares, Antonio Saura, Rafael Canogar, Manuel Rivera, Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Luis Feito, Pablo Serrano, el seu company des de 1956 i després marit, i Antonio Suárez. Tots van coincidir en un gir cap a la modernitat gràcies al coneixement que van tenir del que s'estava desenvolupant en l'àmbit internacional, l'informalisme europeu i l'expressionisme nord-americà”.

I en aquest grup va destacar Francés, que al cap de poc temps de fundar El Paso amb els seus companys “l'abandona o n’és expulsada” assegura Llorens. En l'excel·lent catàleg publicat per a la mostra s'apunta que la seva sortida (al costat de Rivera i Serrano) d'El Paso podria ser per qüestions masclistes o per gelosia professional. “Juana Francés en aquell moment és molt bona i molt radical, i li dona mil voltes a alguns d'aquells artistes”, assegura Isabel Tejeda, historiadora i crítica d'art al catàleg. “Malgrat que va continuar exposant amb alguns dels membres del grup”, puntualitza Llorens.

Per al crític d'art, que ha estat director de l'IVAM, el Reina Sofia i conservador en cap de la col·lecció Thyssen-Bornemisza “l'informalisme espanyol d'aquells anys oscil·lava entre la matèria de Tàpies i el gest de Saura. Ella es va situar de manera clara en el camp de la matèria, encara que amb una visió molt diferent de la de Tàpies. I ho va fer amb una puresa i radicalitat que no van deixar de ser advertides per la crítica del moment”.

Als seixanta, Francés va tornar, de manera gradual, a la figuració amb sèries com El hombre y la ciudad, en la qual apareixen personatges esclavitzats pel fals progrés. “Però ja no és el mateix i comença a caure en l'oblit; ajudat pel fet de ser dona”, sentencia Llorens.

És difícil veure una exposició amb tantes obres de Francés juntes. Ella mateixa va repartir les seves pintures en tres centres: el Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA), que deixa vuit de les obres, el Museu Pablo Serrano de Saragossa, que en deixa dues, i l'IVAM de València. Molt menys habitual és que hi hagi obres seves al mercat de l'art. La mostra permet comprar una de les peces, és Como tierra, n.º 51, pintada entre 1959 i 1960, propietat dels Mayoral que la posen a la venda per 25.000 euros.