Rétif de la Bretonne

Vet aquí un escriptor del tot ignot a casa nostra, i pràcticament desconegut a la casa dels veïns si no fos per tres o quatre publicacions, més d’una a base d’extractes de les seves famoses Nuits de Paris —Las noches revolucionarias (El Olivo Azul, 2009), El espectador nocturno (Tumbona, 2007)—: Rétif (o Restif) de la Bretonne (Sacy, 1734-París, 1806). Va ser, doncs, un autor nascut i viscut sota l’Ancien Régime. Va conèixer i conviure amb els il·lustrats de torn, les dames salonnières del segle XVIII i algun savant, pels quals, de fet, sempre va mostrar ben poca simpatia: d’aquí que fos un autor escassament reconegut pels seus contemporanis malgrat haver freqüentat Mercier, Beaumarchais i l’estupenda Madame de Beauharnais, dita Fanny, parenta de la més famosa de la nissaga, Josefina, primera esposa de Napoleó. Goethe el va llegir molt a gust, que ja és dir.

Aquestes coneixences no li van donar ni fama, ni càrrecs oficials derivats de la munificència reial —Rétif els va necessitar tota la vida, perquè era fill d’una família modesta—, ni fortuna. Va treballar en coses molt diverses, sobretot com a tipògraf i mestre impressor, fins que va fundar la pròpia editorial, amb una impremta d’estar per casa, com molts anys més tard ho farien Virginia Woolf i el seu marit (The Hogarth Press). Rétif és un autor que presenta moltes similituds amb el seu amic Mercier —autor del tan lloable Tableau de Paris, també força desconegut entre nosaltres—, però amb un punt que l’en distingeix: Mercier va ser gairebé tan prolífic com Rétif i, com aquest, va ser un dels grans cronistes de la vida quotidiana de la capital francesa durant l’antic règim; però Rétif, a diferència de Mercier, va fer de la seva admiració per les dones el centre de quasi tota la seva obra. Tots dos van ser futuròlegs, tots dos van escriure novel·les, cròniques, teatre i poesia; però Rétif, repetim-ho, sense que fos cap obsés, va fer girar quasi tota la seva vida a l’entorn de la feminitat i, encara més, de la voluptuositat. (Això no vol dir que fos feminista, perquè va escriure un llibre intitulat Els tres estats de la dona: filla, esposa, mare, títol que ja ho diu tot.) Rétif no va ser cap revolucionari, però tampoc no va ser un reaccionari després de 1789. No va parar d’escriure —se li atribueixen cap a 57.000 pàgines—, i la descripció dels costums amorosos a pagès en una de les seves primeres novel·les, Le Paysan perverti, semblava que li havia d’aconseguir el favor d’una gran massa de lectors. Però mai va ser el cas.

Per dir-ho clar: si hagués presentat la vida amorosa com el seu contemporani Marquès de Sade, és a dir, sota el biaix de la sexualitat més animal, pornogràfica i cruel, llavors potser hauria tingut més lectors. Però Rétif és un dels escriptors que, al marge de la seva idea que la dona ha nascut per ser mestressa de casa —som al segle XVIII, que consti!—, va mostrar a tota la seva obra una consideració de rara intensitat moral tant pel que fa a les dones com a qualsevol matèria que vagi abordar, sempre pròpies del seu temps. Per això va escriure una Anti-Justine (1798), en clara al·lusió al Marquès, que detestava, que encara es pot llegir en francès.

Tant a la seva fabulosa, mig autobiogràfica, Monsieur Nicolas (ara a La Pléiade), com en diversos opuscles, va reclamar per a les dones de mala anomenada el respecte que mereix tot ésser humà i unes condicions de vida dignes: vegeu, en aquest sentit, les pàgines que dedica a la prevenció de malalties venèries de les prostitutes al llibre Le Pornographe ou la Prostitution réformée.

Llibertí, ho va ser com tants autors del seu segle, però aquest respecte per la dona, en tant que ésser tan respectable com l’home, sempre és present als seus escrits, els de ficció i els autobiogràfics, com aquest apunt de l’any 1757, amb eco d’un poema de Catul: “Els meus quaderns contenien els noms i l’adreça de més de dues-centes filles, a les quals tant Gaudet (un amic) com jo retíem un crapulós homenatge. Gaudet es sentia molt culpable a causa dels ultratges a què sotmetia la naturalesa de les dones: tan aviat paedicabat aquestes desgraciades com les irrumabat, o mammelabat, o buccinellabat, o curatissime lotas fellabat”. Només traduiré la darrera frase: “els llepava el cony després d’haver-les rentat”. Ja el fet que Rétif expressi aquestes pràctiques en llengua llatina dona idea del respecte que li mereixien tant els lectors com les prostitutes. Les grolleries sempre el van molestar; mai els fastos de la vida sexual.

Un o altre editor potser pararà l’orella i pensarà a editar, almenys, una antologia de les seves memòries, el Monsieur Nicolas ja esmentat. És millor que el nostre Baró de Maldà, però s’hi assembla.