Alarma pel gallec

Al pas que anem, això de l’Espanya plurinacional serà impossible, no tant perquè sigui un projecte quimèric i ple d’obstacles a dreta i esquerra, sinó per la difuminació de l’essència d’allò plurinacional, que és que en un mateix espai concorri més d’una nació. Això mentre concebem a la herderiana manera que les llengües són elements constitutius de les nacions, i que per tant la desaparició d’una llengua seria un factor decisiu per enviar pel pedregar una nació dins de la nació espanyola. Almenys aquesta és l’alerta que es desprèn del recent informe del Consell d’Europa sobre la situació de les llengües a Espanya, que ha llegat un titular preocupant: el gallec està en perill.

Ja hem trobat, evidentment, qui ha celebrat la notícia. Si alguna cosa ha fet possible el darrer cicle polític marcat per l’ascens de l’extrema dreta ha estat l’elusió dels eufemismes, i a la fi es diuen les coses pel seu nom. Escrivia Arcadi Espada a El Mundo al desembre: “Por lo que atañe a España el informe es especialmente positivo respecto del gallego, que cada vez habla menos gente”. Se li endevina, esclar, la sornegueria, però la gracieta no deixa de ser una apologia del lingüicidi, o si es vol de la linguanàsia, si el que volem és senzillament desconnectar la llengua de la respiració assistida i mirar com es mor. És curiós que la història recent d’Occident hagi bastit al seu voltant un cert pudor a l’hora de celebrar la desaparició de races, cultures i religions, però en canvi s’obviï la decència mínima quan es tracta de les llengües.

Sembla que l’alarma es justifica per l’abandonament de la llengua que estan experimentant els joves, sobretot a les zones periurbanes i rurals, on fins ara mantenia la robustesa que havia perdut a les ciutats. En algunes coses el gallec té una història coincident amb la del català, i en d’altres antagònica. Totes dues comparteixen la pressió de la llengua gran a causa del pes de l’Estat i l’Església des del segle XV, i sobretot a partir del segle XVIII, quan arreu el castellà va guanyant terreny a les zones urbanes. Una diferència, però, apareix al segle XIX. Així com la castellanització avança imparable a les ciutats gallegues, a les catalanes el fenomen s’atura a l’últim terç del segle mercès a la immigració interior, del camp català i valencià, que alimenta la demanda de mà d’obra dels nous centres industrials. Això fa que en un lloc com Barcelona el català continuï essent molt majoritari fins al segle XX, a l’inrevés de Galícia, on la castellanització de les ciutats no té aturador i el camp, en lloc de fornir de població uns nuclis urbans mancats d’industrialització, es veu forçat a l’emigració. Vet aquí la base de l’equilibri que durant més de cent anys ha tingut socialment el gallec, amb unes ciutats fortament castellanitzades i un camp sòlidament travat en la llengua pròpia. La manca d’immigració espanyola (a diferència, altre cop, de Catalunya) feia difícil l’augment de la població castellanoparlant mentre es mantingués la transmissió generacional en llengua gallega.

Aquest fràgil ecosistema lingüístic, però, s’ha trencat de manera abrupta, amb un salt en els usos lingüístics impropi en tan poc temps: en una sola dècada, el percentatge de nens i nenes que no parlen mai en gallec ha passat del 29% al 44%, mentre que la majoria de joves entre 15 i 25 anys afirmen que optaran pel castellà com a llengua per parlar als fills. Cal anar a l’any 2010 per trobar l’element disruptiu, l’accelerador de l’incendi, que no és altre que el decret de plurilingüisme del govern d’Alberto Núñez Feijóo, pel qual s’abandonava la promoció avantatjosa de la llengua pròpia per un model d’equilibri constitucional que assegurava les dues llengües al 50% (tot bandejant el gallec, sigui dit de passada, de totes les matèries cientificotècniques). És com tenir un malalt i una persona sana, i retirar-li el tractament al primer perquè creus en la igualtat.

No tot són males notícies, però, algun disgust hem de donar als que voldrien ampliar el catàleg de llengües mortes. Primer, l’èxit del thriller O sabor das margaridas a Netflix, després del rebuig reiterat de les televisions espanyoles. I segon, l’aparició, el dia 2 de gener, del nou rotatiu Nós Diario, en paper i íntegrament en gallec. E non estaba morto, non, non.