Laia Aguilar: “No ens eduquen emocionalment per a res”
L'escriptora s'endinsa en les esquerdes de les contradiccions humanes a 'Pluja d'estels', la novel·la amb la qual debuta en la narrativa per a adults i que ha obtingut el 52è premi Josep Pla
De tot allò que mai ningú penja al seu compte de Facebook sobre si mateix (por, dolor, fracassos, culpa...) és el material psicològic del qual estan modelats, encara que ho amaguin, els amics entrats en la quarantena que, cinc anys després d'un tràgic incident, es retroben a Portlligat. En un sol dia, mentre cau el capvespre, canvia l'interior dels personatges i tots "acaben fugint d'ells mateixos, de les seves emocions: creuen que no parlant del que va passar o només fent bona cara ho superaran tot", els defineix el seu demiürg, la guionista i escriptora de narrativa juvenil Laia Aguilar. Els ha convocat a Pluja d'estels, la seva primera novel·la per a adults, que li ha fet obtenir els 6.000 euros del 52è premi Pla, convocat per Destino i fet públic dilluns a la nit a Barcelona.
"Som una societat que gira l'esquena al dolor, a la malaltia i a tota mena de problemes; vivim en la tirania de la felicitat; crec que no ens eduquen emocionalment per a res", sosté Aguilar (Barcelona, 1976), que ja ha demostrat certa predilecció a presentar personatges complexos o fins i tot antiheroics, com en els seus celebrats Wolfgang (premi Carlemany, 2016) o Juno. "M'agrada treballar-los des de la vulnerabilitat; no m'agraden els personatges que estan tan carregats de virtuts, prefereixo anar a les contradiccions humanes, a les esquerdes, encara que aquí no són éssers tan extrems com en els meus altres llibres; tampoc és un retrat generacional: la seva actitud és socialment generalitzada", matisa.
“Som una societat que gira l’esquena al dolor, a la malaltia i a tot tipus de problemes; vivim en la tirania de la felicitat”
La necessitat de veure el costat fosc és potser una influència del maniqueisme al qual sol obligar la producció audiovisual, que Aguilar admet que hi ha tingut el seu influx, i cita les pel·lícules Els amics de Peter o Petites mentides sense importància. Que la història no fos un guió dels que acostuma a fer per a TV3, com El cor de la ciutat, Infidels o Merlí, respon al fet que "la novel·la et permet entrar molt millor en els personatges, facilita construir el seu monòleg interior i endinsar-se en les seves escletxes", insisteix, una mica més complex d'aconseguir en un text audiovisual, on "s'acota tot al màxim, des de la mirada al somriure".
El premi a Aguilar sembla ratificar un moment especialment dolç per a les lletres catalans escrites per dones, tot i que la guanyadora lamenta que aquest gran moment "no es tradueix en premis ni reconeixements". Admet que no en sap les causes i que prefereix pensar que "això de l'escriptura femenina ja està superat, la literatura no té sexe", mentre recita una llista d'autores a cavall de les que admira i llegeix i se sent en algun aspecte propera: Marta Orriols, Tina Vallès, Muriel Villanueva, Eva Baltasar... Si els referents s'amplien a l'estranger, afloren els noms de James Salter, Raymond Carver i Alice Munro, que són els que majoritàriament dissecciona en les classes d'escriptura que imparteix a l'Ateneu Barcelonès. "El background vital no es pot ensenyar, cert que en una novel·la és més important que tingui ànima que el personatge estigui més ben o més mal perfilat, però la tècnica pot ajudar molt i s'ha de conèixer, ni que sigui per després poder-te-la saltar", diu. Parla per experiència: "Vaig escriure de Pluja d'estels una primera versió deixant-me portar completament, i després, en acabar, vaig mirar què havia fet, l'estructura i va ser reescrivint o afegint, fugint d'aquestes lleis de l'estructura escena per escena o aquestes fórmules gairebé matemàtiques que fixen cada tantes pàgines ha d'arribar un gir de trama".
“La literatura pot i hauria d’alimentar-se de recursos narratius del cinema o de la televisió, com el ritme o la visualització d’escenes”
Aguilar, que veurà editada la seva novel·la el 5 de febrer, no defuig de la incòmoda polèmica de si l'escriptura audiovisual en auge per les sèries televisives està contaminant l'escriptura més literària. "És cert que buscar una veu pròpia i tenir una especial cura pel llenguatge no està tan valorat en el món del guió, però la literatura pot i hauria d'alimentar-se de recursos narratius del cinema o de la televisió, com el ritme, la visualització d'escenes... Hi ha casos, com Breaking Bad o Mad Men que són modèlics; carregar-se, com es fa, el món audiovisual des de la literatura em sembla absurd". I vist el seu cas, potser equivocat.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.