Nines i xurros de matinada

Eren gairebé les dues de la matinada del dia de Reis i em trobava entre una riuada de gent, sense poder anar endavant ni enrere, aturat davant d'un mar de nines de tota mena, mida i raça que semblaven clamar desesperadament estenent els seus braços de plàstic: "Compra'm!".

Soc un dels molts que no podem explicar què dimoni fem any rere any a les concorregudes parades de joguines de la tradicional fira de Reis de la Gran Via barcelonina la nit de la vigília de l'arribada de Ses Majestats. Des de fa temps ja no tinc fills ni nebots ni fillols ni cap altre parent en edat de regalar-li joguines, però la fira em continua atraient com un forat negre. Som molts els que pensem que el Via Crucis nadalenc no està complet sense aquesta rematada final, sense submergir-nos en una multitud nocturna que desfila aglomerant-se davant de les parades amb la mirada més perduda a mesura que avancen les hores i l'atmosfera es torna més al·lucinògena. La cosa té un punt d'Abierto hasta el amanecer.

Hi ha gent que rebutja la fira qualificant-la de tronada, desvirtuada i intempestiva (!), i assenyalant que una bona part de les parades ofereixen joguines de discutible manufactura i falsa franquícia, embolicades en una insuportable aroma oliosa de frankfurt i xurreria, per no parlar dels preus absurds dels elements tradicionals, com el carbó de sucre, que faria ric Dick van Dyke, les monedes, que es dirien d'or, o els cigarros i les sardines de xocolata pagades a preu de caviar rus. Però què voleu que us digui, a mi, i a altres potser tan ingenus o nostàlgics, que no tenim res a fer allà, ens pot el reclam de la memòria i tornem, una vegada i una altra, en una etern retorn eliadià digne d'estudi. Pel camí hem deixat ments més preclares i esperits més pràctics que no s'hi deixen arrossegar i aixequen una cella quan se'ls suggereix el pla. Ja s'ho faran.

Som molts els que pensem que el Via Crucis nadalenc no està complet sense aquesta rematada final. La cosa té un punt d’‘Abierto hasta el amanecer’

No para de sorprendre'm que en un mercat com aquest, que sembla que s'escapa de tot control de qualitat i lògica (en un extrem, la fira de joguines es dissol en una oferta d'artesania heterogènia, i em quedo curt), regni com ho fa el que és políticament correcte (si exceptuem això del carbó en zona de baixes emissions). Un no tindrà èxit si busca, com vaig fer jo l'altra nit, la clàssica canana amb revòlvers de vaquer o el Winchester 73 de James Stewart, ja no diguem una pistola làser per semblar Flash Gordon o la metralleta del sergent Gorila. Em va consolar que hi hagués un lloc on et venien bonics elms de plàstic amb espases del mateix material i escuts de fusta que et permeten imaginar que ets Ivanhoe. Em vaig comprar un joc sencer per si de cas tanquen la parada l'any que ve i el vaig arrossegar en una bossa la resta de la nit pensant en la cara dels reis d'Orient —suposo més partidaris de Saladí i Soleimani—, en veure en el meu equipament l'emblema templer.

Les hores van transcórrer hipnòticament entre el so de la campana d'Escribà comptabilitzant tortells i la visió de tants cotxes que devoraven joguines per les portes i els maleters per a les desenes d'empreses solidàries de la nit. Després de passar per dos dels meus llocs preferits, el dels clics de Famobil costumitzats i el de roba de segona mà de nines (la roba interior en bossetes de cel·lofana entusiasmaria Lewis Carroll), vaig acabar com acostumo a fer al concorregut Re-Read de la Gran Via, on em vaig fer per unes poques monedes amb una rara edició de l'encuny, de Lawrence d'Aràbia, amb traducció de Victoria Ocampo (Alianza, 1975) i el fabulós volum El libro de oro en la aventura en el mar, de Singer i Sherrod (Luis de Caralt, 1964), que inclou un capítol sobre el misteri del Mary Celeste. A veure si un deixarà d'anar a la Gran Via, i de creure en els Reis...