“Traïció” com a traducció

La crisi més gran del sistema constitucional espanyol s’ha expressat a través de l’anomenat “conflicte català”. Després de la baixamar del 15-M, aquell contenciós va passar a ser l’ocell que canta a la mina alertant abans de l’explosió de grisú. L’emissió de gasos contaminants en el debat públic està sobrepassant els límits recomanats. Es tracta d’evitar un reescalfament ultrapartidista amb aparences d’arribar a ser letal en un context de crisi múltiple de la democràcia, no ja espanyola sinó europea i transnacional. Enric Juliana suggereix l’“escuma de Weimar”, que simbolitza la crisi i mort de la república alemanya després de la Primera Guerra Mundial, com a metàfora del que assetja el país. Aquesta analogia històrica podria semblar tremendista, però no és descartable. Tot i que atesa la trepidació de l’escena política, en altres ocasions, allò que està succeint ens remet més aviat a l’“escuma de la història” en el temps llarg braudelià.

La conjuntura pot arribar a enterbolir, a tòrcer la vista. Particularment als polítics que hi viuen instal·lats, com el president Quim Torra —informant encastat en la fantasia d’una república inexistent— que, entregat en cos i ànima al “camina o rebenta”, promet la redempció i el paradís. Conviure amb una política de la conjuntura ens has portat fins aquí, carregats d’oceàniques escumes dels mal anomenats “dies històrics”.

Les dades disponibles indiquen que ERC dona indicis del ‘vull i potser no vull’ a la formació del govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem. No obstant, després de l’últim congrés republicà sembla que la seva epilèptica relació amb les seves pròpies bases, molt en especial amb les seves Joventuts i també amb les seves Senectuts, s’ha transformat en una relació simbiòtica, convencional en els partits amb organicitat. No es pot oblidar que ERC ha sigut i és un partit amalgama fet de corrents diversos des de la seva fundació, el març de 1931. Per això, una organització que s’acosta al camp de l’experiència nonagenària hauria de reconèixer errors i acollir amb prudència il·lusions, sabent que ho són, de manera que li facilités descartar per fi el mite de la radical i eterna joventut. Així s’entendria que, com fixa l’expressió italiana traduttore, traditore, en tot traductor hi ha un traïdor, i que el que avui es requereix és traduir en termes polítics la situació d’unes escumes, siguin de Weimar o no, que altrament podrien finalment esdevenir bromera.

L'epilèptica relació d'ERC amb les seves bases s'ha transformat en una relació simbiòtica

Tot i que seguim sent cautelosos i només direm “blat” quan sigui al sac i ben lligat, als resultats del congrés d’ERC no s’hi ha de restar interès: veu “viable” que la investidura de Pedro Sánchez pugui ser el 5 de gener. El que ens porta a interpretar que ERC està disposada, mitjançant la seva abstenció, a facilitar la investidura. Les novetats del congrés republicà podrien significar un avís als seus íntims adversaris —els post-post-postconvergents—, una cosa així com el que, de moment, ens ofereixen les enquestes és la victòria electoral. En resum, que a les dretes carpetovetòniques els ha caigut com un llamp i ha provocat atacs d’epilèpsia a Waterloo.

El moviment sindical ve des de fa temps assenyalant un camp d’aterratge que permeti aterrar amb els menors desperfectes. Si fos així, la immensa tasca pendent, amb aquests mateixos interlocutors, passaria per fer front als nous reptes i alguns també d’antics relacionats amb la innovació, desestructuració i reestructuració dels sistemes productius que s’ha vingut produint des de finals del segle passat i, en conseqüència, a la veloç i profunda bretxa de desigualtats que avança des d’aleshores.

Després del descarrilament de Ciutadans, l’apuntalament del PP en l’ultramuntanisme amb l’alè de VOX al clatell, però també del centrifugat del que va ser CiU, les esquerres en aquesta cruïlla, a més d’un projecte propi, hauran de jugar més d’un paper atesa la necessitat de facilitar l’articulació d’una dreta liberal sense adjectius. Avui la clau és una reforma forta, trobar un espai de negociació de la política amb el món social i del treball, amb els seus actors, i el recolzament a la investidura d’un govern progressista, amb el seu desitjable pacte de legislatura. Altrament, no es pot descartar que l’esperit del nostre temps (Zeitgeist) constitueixi un retorn als fantasmes del soroll judicial, imitant i donant continuïtat a les seqüeles d’un vuitanter Poltergeist.

José Luis López Bulla és sindicalista; Javier Tébar Hurtado és historiador.