La llarga ombra de Modest Urgell

Si el gran fotògraf Leopoldo Pomés no hagués mort a finals d’agost és possible que hagués viatjat a Girona per veure l’exposició sobre Modest Urgell (Barcelona, 1839-1919) que ha obert les portes al Museu d’Art de Girona. Pomés sentia passió per aquest pintor de paisatges de gran format, gairebé sempre marines, carrers de poble, ermites i cementiris. Tots paisatges romàntics, desolats, amb poques o cap figura, en els quals predominaven edificis abandonats i en ruïnes on apareix un xiprer sempitern, sempre sota llums crepusculars i malenconioses, uns temes que no va parar de repetir i que li van valer el qualificatiu que pintava “sempre el mateix”. Pomés, després de descobrir-lo de nen, va adquirir amb 31 anys una de les seves enormes obres ¡Dios mío, que solos se quedan los muertos!, que va penjar al seu estudi. Un lloc enorme i lluminós que, uns anys després, va descobrir que va ser l’estudi on Modest Urgell va pintar aquesta mateixa obra.

El fotògraf representa com pocs l’interès que sempre ha suscitat Urgell. D’una banda, els seus paisatges de gran format es van convertir en signe de distinció i de bon gust per a les classes benestants, que, com Pomés, les van penjar presidint els seus salons. De l’altra, va influir de manera inopinada en artistes que van venir després i que van admirar la seva obra i la van assimilar, com Anglada Camarasa, Hernández Pijoan, Joan Ponç, Joan Miró i Salvador Dalí, entre d’altres.

De tot això va l’exposició que s’ha inaugurat de Girona Modest Urgell. Més enllà de l’horitzó, l’acte central del centenari de la mort de l’artista amb la voluntat de recuperar-lo i donar a conèixer i difondre la seva obra i com altres artistes s’hi van sentir vinculats. “Va ser un dels més admirats i cotitzats de finals del segle XIX i començaments del XX, exposant a Espanya i fora. Però paradoxalment és un dels menys estudiats. De fet, no hi ha cap tesi doctoral sobre el pintor, ni un catàleg raonat de la seva obra”, explica Carme Clusellas, directora del Museu d’Art de Girona (un dels centres que més obres conserva del pintor), responsable de l’Any Modest Urgell i comissària, amb Miquel-Àngel Codes, de la mostra que han reunit el bo i millor de la seva producció, cosa que ha comportat més d’un maldecap, com el fet que les seves millors obres tenen una grandària enorme, de tres metres de llarg per metre i mig d’ample.

“L’exposició inclou peces fonamentals, com Costes de Catalunya, provinent del Prado, reconeguda amb una menció honorífica a Madrid el 1864 i va significar un canvi de rumb en el reconeixement de l’artista, i Toc d’oració, del 1876, que és al MNAC, gràcies a la qual va passar a ser un artista demandat, cotitzat i copiat”, assegura Clusellas, que, després de negar que sigui una retrospectiva, destaca com incideix en moments claus de la seva vida, “com la seva estada pionera a París, molt abans dels modernistes catalans. També a la localitat balneari de Berck, prop de Calais, on després van viatjar Manet, Boudin i Lepic; un lloc que el va marcar pels horitzons baixos i els cels carregats d’atmosferes subtils que des de llavors van estar presents en la seva obra”.

Des de la dècada dels anys seixanta i durant mig segle Urgell no va parar de donar voltes per una Catalunya “petita, rònega, desmantellada, sense flors ni plantes, sense boscos ni muntanyes, ni vernedes: aquesta Catalunya quieta, trista i solitària”, va escriure el 1905. Una de les seves obres més destacades, present a la mostra, és Girona, que va pintar el 1881 per a Alfons XII, una pintura que comparteix paret amb la primera versió, més reduïda, del museu de Girona. “En comptes de pintar la batalla, va optar per una composició més al·legòrica en la qual estan presents el llorer, símbol de renaixement, les muralles dempeus i una àguila, símbol napoleònic, que fuig”, explica.

La mostra ha reunit un total de 45 obres, 33 que han sortit dels pinzells d’Urgell, provinents de museus com el Prado, la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza —la baronessa ha estat sempre una gran defensora i col·leccionista del pintor—, el Museu Víctor Balaguer de Vilanova, col·leccions de bancs com el Santander i el Sabadell, Patrimoni Nacional i la Fundació Joan Miró i el MNAC, entre molts altres.

Influències

Al final del recorregut és perceptible l’influx dels temes que tant li agradava pintar a Urgell. No només en alumnes seus de la Llotja de Barcelona, on va ser professor des del 1894, sinó també en el seu fill Ricard Urgell. També en altres artistes, com Hermen Anglada Camarasa, que sempre el va considerar el seu únic mestre, i Joan Miró. “Sempre el va obsessionar la pintura crepuscular del seu mestre, i es quedava esbalaït veient l’enorme quadre que hi havia al vestíbul de l’Hotel Majestic de Barcelona”, explica Clusellas. No hi ha dubte de la seva influència quan es veuen junts els dos enormes Poble de nit (1880), d’Urgell, i Sense títol, de Miró, del 1973, provinent de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, en la qual predominen l’horitzó baix, la silueta negra dels edificis i la lluna enmig del cel. El mateix Miró ho va dir: “Tres formes que s’han convertit en obsessions per a mi representen l’empremta d’Urgell: un cercle vermell, la lluna i un estel”, va explicar el creador de les Constel·lacions.

Joan Ponç és autor de diversos cementiris fets en homenatge a Urgell; un d’ells, del 1975, està present a la mostra al costat de Pati amb xiprer (1986), de Joan Hernandez Pijoan. No s’ha pogut reunir amb una obra de Dalí, La carreta fantasma, que el de Figueres va pintar el 1933, en la qual la línia de l’horitzó i les poques figures fan pensar, i molt, en Urgell. De fet, Dalí, com li va passar a Pomés, va comprar una immensa tela d’Urgell, Cementiri, de gairebé tres metres de llarg, que va tenir entre la seva col·lecció particular amb les obres seves que va acabar regalant a Gala. Després de la seva mort, el 1989, l’obra es pot veure al Teatre-Museu Dalí de Figueres.