“Els polítics no s’han atrevit mai a posar mà en la policia”

David Ballester (Barcelona, 1960) torna a les llibreries amb una nova obra sobre la Transició. Corre, democràcia, corre. Manifestacions i repressió policial a la Catalunya de la Transició (Base) és un estudi exhaustiu sobre les protestes al carrer a Catalunya entre el 1975 i el 1980 que Ballester ha escrit amb Manuel Vicente. L’assaig arriba un any després d’un altre treball destacat d’aquest professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980).

Pregunta. El llibre afirma que s’ha amagat la influència de les protestes al carrer en la Transició. Qui i per què ho amaga?

Resposta. Hi ha un intent clar d’enfocar la Transició com si fos un vaixell que té un almirall, un capità i un timoner: el rei, Adolfo Suárez i Torcuato Fernández-Miranda. Tot el que interfereixi en aquest discurs molesta. Hi ha una interpretació elitista de la Transició. Les mobilitzacions no surten a les memòries de la gent que escriu sobre la Transició, com si no haguessin existit i no haguessin contribuït a res.

P. I a què van contribuir les protestes?

“Per dignitat democràtica no es pot dir que això és una dictadura, ni que la policia pega com a la dictadura”

R. A aconseguir empènyer els dirigents reformistes que procedien del règim franquista cap a una democràcia. Els demòcrates de l’antifranquisme van fer moltes renúncies, però una que no van fer va ser acceptar una democràcia amb límits, edulcorada, i l’única força que tenia aquesta oposició era al carrer.

P. Aquelles protestes poden recordar, en la manera d’actuar, les protestes independentistes dels darrers mesos. Quines diferències tenen els dos moments?

R. Allò no era una democràcia plena i ara som en una democràcia plena, si més no formalment. Però la democràcia va néixer com va néixer i això va permetre que es perpetuessin molts problemes.

P. Quins problemes arriben fins avui?

R. Una magistratura molt polititzada i extraordinàriament conservadora, i una policia que arrossega tics franquistes. Crida l’atenció la manca de sensibilitat democràtica dels dirigents que van fer la Transició, i que les majories absolutes del PSOE van consolidar, quan no se’ls va passar pel cap aprofitar el nou sistema democràtic per reformar les unitats d’antiavalots de la policia. Fins al 1989 van mantenir els antiavalots de la reserva general, les mateixes unitats antidisturbis del franquisme. Allò s’ha perpetuat amb corporativisme, i els polítics no s’han atrevit mai a posar mà en la policia. La lluita contra el terrorisme ha perpetuat també molts vicis i molts hàbits. La lluita contra el terrorisme va permetre la promoció de molts policies del franquisme, de la brigada politicosocial.

P. La catedràtica Carme Molinero va explicar recentment a EL PAÍS que, respecte als seixanta, els setanta i el moment actual, hi ha diferències cabdals: allò era una dictadura, en aquell moment prevalia la por i ara no, i, finalment, allò va ser un trencament generacional. Hi està d’acord?

R. Que allò era una dictadura i això és una democràcia és evident, però una democràcia més formal que no pas real.

P. Espanya no és una democràcia real?

R. No entraré en el joc de dir que Espanya no és una democràcia; a més, és un joc que em molesta bastant. Només per dignitat democràtica no es pot dir que això és una dictadura, ni que la policia pega com a la dictadura o com a la Transició, perquè estaríem relativitzant allò.

P. Hi ha gent que assegura que Espanya és un estat feixista...

R. Hem de ser molt curosos amb el llenguatge. Això no és una dictadura, no és un estat feixista. Però hi ha comportaments judicials i policials que seria d’agrair que no es veiessin en un règim democràtic, i seria d’agrair més contundència dels governants per netejar les rèmores del passat.

P. Us pregunteu al llibre per què les accions violentes de l’extrema esquerra, com ara les del PCE(i), es van permetre durant tant de temps. Quina és la resposta?

R. No seria gens estrany que l’espiral de violència durant la Transició tingués la connivència de la policia. Es deia que es repartien sobres entre els alteradors i els infiltrats. Ara també s’ha llegit el mateix: fa dos o tres mesos va sortir la notícia que hi ha hagut provocadors a sou, i que es va veure gent repartint sobres.

P. On ho va llegir?

R. Vaig llegir en algun diari que hi ha hagut provocadors a sou, policials o no policials. Amb fonament o sense, va tornar a sortir una història que ja es produïa durant la Transició. En aquella època també hi havia un component del lumpen que apareixia quan es produïa el caos. Per què no es prenien mesures? Hi ha dues interpretacions: perquè els governadors civils no es volien cremar les mans i no s’actuava fins que no hi havia incidents greus, o perquè se seguia la lògica del com pitjor, millor.

P. Durant la Transició es van produir quaranta morts als carrers d’Espanya per l’acció de la policia, i d’aquests quaranta, quatre a Catalunya. Són pocs tenint en compte l’alta conflictivitat que hi havia a Catalunya?

R. Sí, i no crec que trobés altres argumentacions més enllà de la sort. Potser aquí hi havia més efectius i menys possibilitats que la policia es veiés més desbordada, com a Vitòria, el Ferrol o Granada, on la policia, molt mal entrenada, molt mal manada i amb impunitat, es veu desbordada i dispara.

P. A partir del seu coneixement de l’extrema dreta, creu que Vox és extrema dreta?

R. Vox no és feixisme, però sí una nova extrema dreta adaptada al nou escenari, que sap que si es passegés amb la bandera de l’aguilucho no obtindria tants rèdits electorals. Dins de l’extrema dreta hi ha moltes sensibilitats, no és un cos unívoc. És una extrema dreta que ha agafat una via possibilista que els permet posar mà en un pressupost públic, i que es troba còmoda portant la bandera amb l’escut constitucional, i això els blanqueja. Al mateix temps, els legitimen PP i Cs, que en alguns moments han tingut posicions de dreta extrema.

P. Quins aspectes d’extrema dreta tenen PP i Cs?

R. Centrar el seu discurs en el nacionalisme espanyol més ranci i més caspós. Cs va néixer per a això i ha viscut d’això durant tot aquest temps, del discurs antinacionalista català. Fins i tot al nacionalisme espanyol el molesta la catalanitat, i en això ha estat molt agressiu, excloent. Ho han centrat tot en la bandereta, amb una manca evident de programa en altres aspectes; això els ha portat a posicions de dreta extrema.