Apocalipsi ‘low cost’

Havia de passar un dia o altre, i ja ha passat. Valentí Puig (Palma, 1949) no ha resistit la temptació de confegir a raig la confessió de desarrelament dels temps actuals d’indigència decrèpita, agònica, barroera, ingrata i desmemoriada. No res va quedant dels vells bons temps, on els costums no havien rodolat encara carrer avall fins a les clavegueres i on la família era encara un valor estable i consistent. No res va quedant d’aquell món, i a Puig se li fa tot plegat una gran i desgraciada torrentera de mal gust corrupte.

L’agonia de l’alta cultura és només un indici més de la “decadència europea” dels últims anys, però ben bé podria ser dels últims 2.500 (aproximadament). Potser per això ressona, sense esmentar-lo, el José Ortega y Gasset més melancòlic, i invoca fins i tot Oswald Spengler, “encara que amb tants errors de prognosi”. Res del que Puig veu al carrer, mira a la televisió o compra a les llibreries li permet atenuar el desengany per una època low cost. Això ja ve cap al final del llibret, com si l’acceleració hagués anat creixent i el desencís amb el present també, on ja no hi ha consol de cap mena i es voreja el pur catastrofisme emocional. El crit agafa una volada apocalíptica amb afirmacions taxatives, com a mínim qüestionables, sobre el jovent d’avui i la seva magnífica indolència, com tampoc és fàcil adherir-se a la idea que ni la “figura de l’autoritat materna [o paterna, tant se val] ni la jerarquia mestre-alumne tenen el prestigi necessari com a puntals efectius en l’aprenentatge i formació de caràcter dels adolescents”. S’enyora dels temps en què fer de pare era fer de “patriarca”, perquè “sense l’autoritat del pare no hi ha autoritat legítima en la societat”, i menys encara quan les famílies ara són tan estrambòtiques que de vegades no hi ha ni pare i, necessàriament, tot rodola: els nois han de perdre la memòria, rebutgen “totes les lliçons del passat” i s’afilien als “obscurantismes ideològics”.

Renoi, tu. El lament ferit de l’escriptor neutralitza la munió d’observacions que farien sentit sense la sobredosi commoguda d’assistir a la fi del món. Quan observa l’hegemonia d’una ètica del victimisme o de l’abrandament emocional, l’encerta sense dubte; o quan censura la desmemòria presentista com a tret social estès, ara i sempre, també; o quan condemna la ingratitud com a pesta moral de massa ciutadans, potser també. Però el catastrofisme desolat impedeix que prosperi l’anàlisi del que són, de fet, trets d’una societat de l’opulència, malalties de societats riques, com la nostra. Tot, però, es perd ensorrat pel desencís, el desengany i la rancúnia contra els nous temps.

Em fa l’efecte que aquesta prosa confessional i dolguda té un motor absent, o només molt subtilment al·ludit, en el procés que s’està vivint a Catalunya. Sembla aquest el seu motor secret més autèntic, i el destinatari de tot plegat podria ser menys el jovent que tota una classe mitjana, més o menys benestant, que ha fet renúncia de la lucidesa, de la raó i de les virtuts burgeses, tot deixant-se endur des del 2012 per l’insubmís messies Artur Mas.

De vegades sembla que l’alta cultura, precisament la que encarna Puig com a solvent dietarista i assagista perspicaç, rebaixa el seu llindar d’exigència, com en aquest pamflet desolat, remugador i amarg.