La veu dels absents

Fa uns dies, parlant sense presses i cordialment amb un dels anomenats “pares de la Constitució” (en queden dos), vam arribar a la conclusió que és lògic que ens envaeixi de tant en tant una sensació de fracàs generacional. De la seva generació i la meva. Per què? Perquè ni ell ni jo havíem vist venir res de res del que ens ha fet arribar a la situació actual. El seu desànim era fins i tot superior al meu, per dues raons. Ell, com a pare de la Constitució, va destinar molta més energia i passió a elaborar el text constitucional, mentre que jo era un simple ciutadà engagé, com diria Jean-Paul Sartre. Però és dur, avui, veure com gent que destil·la una mescla d’arrogància i simplicitat cultural menysprea persones que han fet una tasca que ens ha permès arribar fins aquí. Jo no miro mai en el fangar de les xarxes, però segons el que m’expliquen fa feredat veure el panorama, no ja en termes d’anàlisi política o expressió cultural, sinó des d’un punt de vista moral.

I en aquest context va arribar el 40è aniversari de la Constitució. Hi va haver poques celebracions, molts comentaris eixelebrats en programes de televisió que tampoc ens podríem haver imaginat, i excepcionalment alguns textos dignes de menció. D’entre aquests, per la seva modèstia, rigor, i voluntat democràtica, cal destacar un objecte volador poc identificat (l’anomenarem OVPI): el Centre d’Estudis per la Democràcia Jordi Solé Tura. Quan va morir, ara fa 10 anys, molts ens vam sentir orfes. I l’alcalde de Mollet, Josep Monràs, va destinar tots els esforços a posar en marxa un petit centre d’estudis per a la democràcia que, amb la feina de Teresa Eulàlia Calzada i el suport del petit grup de sospitosos habituals, s’ha dedicat a organitzar un cop l’any uns debats i publicar uns quaderns per reflexionar sobre la democràcia. El volum 5 d’aquest any celebra el 40è aniversari de la Constitució d’una manera intel·ligent. La idea, començant per un brillant pròleg d’Enric Juliana, era aplegar una selecció d’articles sobre el tema que ens ocupa, escrits per Jordi Solé Tura entre el 1977 i el 2003, amb especial atenció a qüestions com el federalisme, el règim autonòmic o el paper dels comunistes en el procés constituent. Això permet diverses coses, totes bones. La primera és, sens dubte, llegir Jordi Solé Tura en les seves mateixes paraules, això és, albirar el seu pensament en el seu context precís. La segona, més important encara, és evitar la trampa de “fer parlar els morts”, i això es mereix una explicació. Un fenomen força freqüent consisteix a fer dir als morts, avui, el que opinarien sobre la situació actual, amb l'avantatge que els interessats (absents) no es troben en posició de replicar, defensar-se o reaccionar. Hem vist algun cas clamorós per part d’algú que segueix a Waterloo, en el seu viatge cap a enlloc… Algú pot invocar un vincle molt especial amb qui ja no hi és, tant que consideri que és de la seva propietat exclusiva. Però els morts no són de ningú i són de molta gent. El mateix va passar fa dos dies amb una senyora del PP, que va fer una comparació obscena entre els temps d’ETA i l’actualitat. De seguida li van replicar dues persones molt més legitimades que la tal Cayetana, familiars d’assassinats, però en els seus comentaris ens hi vam reconèixer molts.

Apunta Enric Juliana en la introducció esmentada algunes coses que generen una gran incomoditat. Solé Tura va publicar molts i diversos llibres de referència, i un pot rastrejar el seu pensament expressat en lletra escrita al llarg de tres dècades. Amb els líders actuals no és tan fàcil. Pedro Sánchez publica un llibre de títol heroic, però l’hi ha escrit una altra persona. A Pablo Iglesias el llibre “l’hi ha entrevistat” (perdoneu el barbarisme) una altra persona. A Pablo Casado… bé, un ja es perd en els arcans de màsters i postgraus “al núvol”. Torra o Puigdemont son àgrafs, més coneguts pel que no han escrit, excepte a Twitter, que per una altra cosa. En efecte, per retornar a l’assaig de Juliana, ¿es pot algú imaginar que un debat que comença el 1959 i es precipita –amb expulsions dramàtiques pel mig– el 1965 tingués a veure amb la teoria de l’estètica, el fracàs de la Vaga General Pacífica i Picasso contra el “socialisme realista” de Zhdànov? Ja ho sé, sembla que no s’entén gran cosa, però és perquè us animeu a posar-vos en contacte amb el Centre d’Estudis per la Democràcia i demaneu algunes còpies d’una lectura tan interessant. Ho podeu fer aquí. 

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política a la UB.