Poderosa, carnal, moderna

Va dir Barcelona i el Sant Jordi va bramar, 15.000 veus van vibrar a l'uníson posant fi a l'espera que en alguns casos superava les set hores. Però ja res no importava, era allà i Pienso en tu mirá obria el concert de Rosalía. Increïble, una multitud corejant unes bulerías per soleá, i ella, emocionada, plorava tapant-se la cara amb aquestes mans allargades per unes ungles sense fi. De vermell, cenyida en un bodi que li deixava a la vista les cames, amb mitges, entre les quals penjava un llarg cinturó negre que li abraçava els malucs. El vermell, el color de la confiança per a una dona de tronío que només amb la seva presència, ja en els primers moments d'espectacle, omplia l'escenari. A palé ressonava en segon lloc i els baixos retronants recordaven que sí, que Rosalía és un avui que té gust de tradició, estirp i veritat.

Más información

Rosalía, el mapa dels orígens

Els Grammy Llatins es rendeixen al fenomen Rosalía

En un escenari diàfan, com desproveït d'objectes que impedissin veure-la, centrada, envoltada per sis ballarines, dos palmeros, de vermell, dues coristes, de negre, i un sol músic, El Guincho, avui no cal més per desplegar un so ple. Després de fer una demostració de veu amb De madrugá, la reina va sol·licitar que els mòbils es deixessin veure, i una gebrada de llum blanca va cobrir les graderies com si de cop i volta una gelada hagués caigut del cel. Una guitarra samplejada per bulerías –sí, bulerías samplejades– va iniciar Que no salga la luna, una de les cançons del segon disc, columna vertebral d'un concert en el qual no tots els temes han vist la llum, com és el cas de De madrugá, perquè avui les cançons manen pel seu dret, cosa que sembla moderna però que en realitat es remunta als inicis del pop i del rock, quan els LP només recopilaven senzills editats prèviament. Cançons com Maldición, quejío flamenc amb tot l'escenari rosa i la cabellera de la cantaora moguda per l'aire, com una sirena plena de lluentons que resplendien des de les orelles, els dits i la dentadura.

Però aquesta reina, sirena, faraona i diva és de carn i ossos. I del carrer, del barri. Va dir que el flamenc “m'agrada més que la pizza” i per això va voler recuperar Catalina, una peça popular, uns tangos que s'endinsen en la memòria del segle passat, que va gravar en el seu primer disc amb Refree i que va cantar a cappella en una interpretació colpidora que va fer emmudir la multitud. Si fa no fa com va passar després amb Aunque es de noche, on la seva veu va tornar a imperar, flamenca, clara, poderosa. De fet, diuen que quan Pepe Habichuela la va sentir cantar va dir que cantava com una vella. Una vella amb una veu jove capaç de portar la tradició al món digital sense que perdi profunditat i sentit, barrejant-la amb altres sons sense oblidar ni tan sols Las Grecas, de qui va fer la seva particular versió del Te estoy amando locamente.

I aquest anar i venir d'una banda a l'altra, mentre ella mateixa fa la seva, aquest viure en flamenc, sense oblidar l'electrònica o el reggaeton fan de Rosalía el que és, un reflex dels nostres temps, una mostra de permeabilitat sense prejudicis pròpia de les xarxes socials i d'un nou món en què ella imposa el respecte per les tradicions, siguin d'aquí o d'allà, totes al cap i a la fi nostres, amb un batec llatí. I pensar que n'hi va haver que van criticar el seu català de carrer quan està portant la rumba catalana al món amb un Milionària que va escampar alegria pel Sant Jordi com si ella mateixa fos una cornucòpia.

Els seus èxits més ballables van presidir la part final d'un concert en què no es va canviar de roba, només es va posar unes ulleres negres a Brillo. No li va caldre res més. Van sonar Con altura, Aute cuture i va tancar amb Malamente, que va voler que cantés el Sant Jordi en ple, encara que de totes les maneres ho hauria fet per dret, perquè sí, perquè ja és una cançó amb un impacte que no s'oblidarà. El mateix impacte que ha tingut la mateixa Rosalía, una artista que té veu, un carisma oceànic i dominador, cançons que li neixen com un simple desig, i intenció per portar-les on vol. És la nova ànima d'un país que es nega a ser ranci, antic i apergaminat. Rosalía, amb altura en un concert que no s'oblidarà.