Fractures

Fa un parell de dies vaig comentar a un conegut que em sabia molt de greu que el procés hagués fracturat el país. Em va dir que, de fractura, no n’hi havia cap. No vaig voler discutir perquè ja em vaig adonar que es tractava d’un creient, i no hi ha argument racional capaç de convèncer cap creença. Però sí que vaig recordar un exemple de fractura: un amic meu, poeta guardonat, em va escriure, enfadat, pels articles meus a Provocacionscontra l’independentisme. Si m’hagués llegit bé, hauria vist que els meus articles van més contra el procés que contra l’independentisme, que és una ideologia que no m’agrada, però que té tot el dret d’existir.

Al cap de poc vaig rebre un altre correu del mateix personatge on em deia que en el fons jo anava contra Catalunya, i que ho feia perquè a mi no se’m reconeixia “oficialment” la feina que havia fet. No crec que mai hagi rebut un insult tan intolerable com aquest. I per això no li vaig respondre. És cert que, a l’edat que tinc, no m’he pas estat amb els braços plegats. He publicat set llibres de poesia, una novel·la en vers (Fugitius), diversos articles de fonologia i prosòdia, tres llibres sobre mètrica, he fet un Diccionari anglès-català / catala-anglès, un llibre d’assaig (Poesia i Veritat), i un altre llibre en castellà titulat La rehumanización del arte. He fet un munt de conferències, a Catalunya, a Espanya i a Anglaterra (a Cambridge fa uns quants anys, i a Oxford en fa dos).

I per si això fos poc, he traduït l’obra completa de William Shakespeare al català (teatre, sonets i poemes narratius) i cinc obres al castellà. I perquè he volgut millorar el resultat de les meves traduccions catalanes, ara estic retraduint les seves obres de teatre perquè el ritme que m’imposava TV3 era cruel, i, a vegades, el resultat no m’acabava de fer el pes. Ara ja en tinc 29 de publicades. I també és cert, com deia el meu examic, que “oficialment” no se m’ha reconegut res de la meva feina, cosa que m’importa un rave, perquè el reconeixement oficial és per a qui se’l treballa, no per a qui se’l mereix. L’única cosa que m’importa és que treballar em fa feliç, de la mateixa manera que em fa feliç tenir lectors que m’aprecien. I sé perfectament que si vull la creu de Sant Jordi o l’anomenat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (que no van rebre ni Josep Carner ni Josep Pla), m’he de manifestar com a independentista, cosa que no faré mai, i que no he de criticar el règim actual, cosa que faré sempre que en tingui l’ocasió. Visc la mar de feliç sense aquesta creu, sense honors, fora de la teranyina creada pel poder, però amb llibertat per dir el que penso.