Vuit mesos per tramitar l’asil

A Chaminda Crunawardana li va cridar l'atenció el cartell de Welcome refugees penjat a la façana de l'Ajuntament de Barcelona. Amb 34 anys i tres fills, Crunawardana regentava a principis del 2019 una empresa d'electrònica a la ciutat de Colombo, a Sri Lanka. Dedicava el temps lliure a l'organització budista Sinhala Ravaya. Les coses es van complicar, sobretot després dels atemptats gihadistes de l'abril al seu país. “No podia més. M'amenaçaven a mi i a la meva família. Vaig portar els meus fills amb la meva mare i vaig fugir”, explica Crunawardana. “A internet vaig llegir que Barcelona havia penjat Welcome refugees. Vaig venir buscant un futur”, assegura. Va aconseguir arribar l'1 de juny. A l'aeroport del Prat va preguntar com podria sol·licitar l'asil. El van enviar a l'oficina municipal que centralitza l'assessorament a persones migrades: el SAIER (Servei d'Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats). “Em van donar hora per començar a tramitar l'asil polític per al febrer del 2020 en una comissaria de policia, vuit mesos després de la meva arribada a Barcelona. Vaig estar uns dies en una pensió però no em van donar més assistència i al final em vaig veure, per primera vegada a la vida, dormint al carrer”, lamenta Crunawardana.

El cas d'aquest antic emprenedor de Sri Lanka no és únic a Barcelona, la segona porta d'entrada —després de Madrid— dels reclamants d'asil. Les peticions a la capital catalana s'han multiplicat però el sistema —competència del Govern central— no està donant resposta per cobrir les necessitats bàsiques d'aquells que fugen de l'horror i, al final, és l'Ajuntament el que intenta ajudar. El regidor de Drets de Ciutadania, Marc Serra, ja ha assegurat diverses vegades que els serveis municipals fan un esforç pressupostari per allotjar cada nit 150 migrants procedents del SAIER. Entre ells, famílies amb menors al seu càrrec que reclamen l'asil per a tota la unitat familiar. Des de l'Ajuntament asseguren que aquests perfils d'especial vulnerabilitat no dormen al carrer. Serra reivindica la recuperació dels fons d'acolliment i immigració per a les ciutats —suprimits el 2011— per atendre aquests col·lectius.

Lagarder Danciu és un activista sensesostre que el novembre del 2018 va ocupar un local, al costat de la Sagrada Família, on hi havia l'antiga casa regional de Cadis. Allà va instal·lar el primer hostal autogestionat per indigents d'Espanya, que va batejar com La Casa de Cádiz. Danciu coneix a la perfecció el carrer i és rotund a l'hora d'afirmar que les administracions menteixen quan “s'omplen la boca” dient que ajuden els refugiats. “No hi ha gaires famílies dormint al carrer però existeixen. Fa un parell de mesos vaig veure un matrimoni de Veneçuela amb dos fills dormint en aquest parc. Estaven a l'espera d'asil i ningú els va donar cap oportunitat. Van venir a La Casa de Cádiz unes setmanes i després, gràcies a unes persones que conec a Jerez de la Frontera, els vam enviar allà”, assegura l'activista. 

A La Casa de Cádiz dormen en matalassos 26 persones que vivien al carrer. Entre ells, l'antic empresari de Sri Lanka, Chaminda Crunawardana, que Danciu va rescatar del carrer. “Per a mi, va ser molt impactant la primera nit que vaig dormir al carrer. Vaig trobar altres refugiats i tots hem arribat a la conclusió que Barcelona no és una ciutat d'acolliment. Se suposa que hem de viure de l'aire fins que tenim la primera entrevista per iniciar la petició d'asil”, lamenta Crunawardana.

Casilda Córdova també dorm a La Casa de Cádiz. Té 57 anys i és del departament de Quibdó, a Colòmbia. Va fugir de la guerrilla fins a Medellín i des d'allà fins a Barcelona. “Vaig arribar el 10 de juliol i vaig demanar asil. Tinc la cita amb la policia el 9 de març”, diu Córdova. Fa petites feines i intenta subsistir en aquesta petita comunitat. Habibulla Rasolí també viu en aquest hostal autogestionat. Té 32 anys i prové de l'Afganistan. “Al meu país vaig tenir problemes amb els talibans perquè no volia lluitar”, lamenta Rasolí. El jove va fugir a Suècia, on es va convertir al cristianisme i va demanar asil. No ho va aconseguir i el 23 de maig va provar sort a Barcelona. Té cita al gener.

Mahdi Taraghi té 18 anys i és de l'Iran: “No vull ser musulmà i això es castiga, al meu país, amb la vida”. Va arribar a Espanya després d'haver viscut als carrers de Grècia. Va demanar asil l'1 d'agost al SAIER. Té cita per al 24 de març a la comissaria. Fins llavors intentarà sobreviure. La història de Crunawardana, Córdova, Rasolí i Taraghi és la història dels més de 10.000 sol·licitants d'asil que arriben a Barcelona buscant ajuda i acaben dormint al carrer per una burocràcia que no entén de persones.