MENA: el perill de la sigla

Vivim temps líquids —a base de repetir-ho ja s’ha convertit en tòpic— en què la informació circula a la mateixa velocitat que la processem, pràcticament en temps real, i tan bon punt una notícia troba el seu lloc en la torrentada d’actualitat, immediatament ha de deixar espai a la següent. D’aquí que els modes de representar l’entorn i de significar siguin cada vegada més apressats i que necessitem contenir, en la mínima expressió possible, el màxim volum d’informació.

Una estratègia clàssica per assegurar aquesta reducció del missatge consisteix a convertir una expressió complexa en un sol mot a partir de l’agrupació d’algunes lletres, i aquí distingirem entre el que són sigles, això és, la presa de la lletra inicial de cada mot (SEAT, OTAN, etc.), i els acrònims, en què es poden agafar més lletres d’un o de tots els elements de la designació (INCASÒL, RENFE, etc.). En ambdós casos, la reducció d’un significant extens i carregós en un de curt i àgil facilita la comunicació i permet de reduir espai en el missatge.

L’exercici de siglarització d’una designació, però, conté riscos que s’escapen de la pretensió lògica de reduir volum en el missatge, especialment quan aquest mecanisme s’aplica a persones. En el moment que inventem un significant diferent —més curt, més àgil i dinàmic— per a una designació extensa, correm el risc d’emplenar aquesta designació amb matisos afegits i, per tant, d’ampliar el sentit del referent. És a dir, en sumar connotacions a una designació nova, aquestes connotacions acaben formant part del significat compartit per tots, independentment del que el nou terme ens connoti.

A grans trets és el que va passar amb una designació popularitzada fa deu o quinze anys, no pas a través de cap sigla, sinó de la repetició d’una síl·laba: els ni-nis. La designació completa, allò dels joves que “ni estudien ni treballen” (resultat d’interrompre els estudis a una edat primerenca i no trobar feina), va passar a designar, a través de ni-ni, una categoria de significat més ampli, que cadascú completava d’acord amb la seva experiència. Es podia, fins i tot, parlar amb un cert menyspreu d’uns joves que no volien ni estudiar ni treballar, que possiblement s’estaven sempre al carrer buscant brega o bé a casa jugant amb la consola. Alliberat del seu significat inicial, el nou ni-ni es va revelar molt més potent comunicativament parlant, alhora que permetia categoritzar un nou grup sociològicament interessant.

Un altre cas, aquesta vegada sí a través de sigla, és el de MILF. Altre cop com a reducció d’una expressió extensa (mother I’d like to fuck), la síntesi del terme ha servit per representar masclistament un tipus de dona alhora madura i desitjable, sempre per a homes més joves, tot i que, un cop encasellada una dona com a MILF, tant és l’edat que tingui l’home: l’objectiu és estereotipar algú a través de la sigla. I, evidentment, aquesta estereotipació deshumanitza, cossifica, converteix el referent en algú que es pot mirar i desitjar impunement, i fins i tot interpel·lar des d’una suposada gràcia o complicitat mal entesa. O també, comptant amb la seva ignorància del terme.

I arribem a l’últim cas flagrant, que afortunadament ja ha alçat algunes veus contra la deshumanització: els MENA, els menors estrangers no acompanyats, o sigui nens sense el pare ni la mare. Un cop perdut el referent inicial, hem omplert el significat de MENA de sentits negatius, de centre d’acollida, de vida al carrer, hem dit que l’autor d’un furt era un MENA cada cop que efectivament ho era; i si dos joves ben catalans es barallen al carrer ni tan sols sortirà a les notícies, mentre que si es barallen dos MENAs segur que en fem un titular. I d’aquí a les concentracions de la ultradreta als centres d’acollida només hi ha un pas, que malauradament ja s’ha donat.

I aquí els lingüistes hem d’entonar un mea culpa clamorós. Mentre la nova designació s’estenia com una taca d’oli i feia quimèrica la marxa enrere, aquí ens entreteníem a debatre només sobre el significant per decidir si fèiem mena amb minúscula i si ens atrevíem amb el plural menes. I el que importava, aquest cop, era el significat.