Entre la barbàrie i la nostàlgia

A mesura que es van llegint els primers capítols, vivament curts i frenètics, de Ciutat de Mal, XIX Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler, del poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984), el lector se sent perdut i confús, atordit i desconcertat pels estrèpits i els silencis d’una trama que el situa en un delirant, inexplicat i catastròfic món futur sotmès als designis d’un tirànic Constructor: la proliferació exuberant d’imatges no li aplana el camí ni li facilita il·lusòriament la comprensió; l’excés de pathos pot dur-lo a creure que el text s’esforça a escamotejar-li els elements narratius que el farien sentir-se a gust, i el desenfrenament feroç —amb una densitat flexible— de la prosa no el gratifica amb la complaent i presumptuosa convicció d’entendre una història cristal·linament executada a través de tres fils argumentals que es van alternant des del principi fins a la cloenda.

En el primer d’aquells fils, se segueixen els passos de l’Escriptor, presoner de les admiracions literàries, a la recerca de la clau que li obri l’accés a la coneixença d’un artista mític de la Ciutat, Iannnis de Corfú: es pot llegir com el relat d’una vocació literària apassionada, però també es pot entendre com una radiografia cruel on s’agermanen els lletraferits amb la corrupció de l’esperit o amb la violència de les feres de la selva. L’Embarassada que fuig del govern protagonitza el fil següent, un thriller de ciència-ficció que té alguna semblança amb una pel·lícula d’Alfonso Cuarón, Children of Men, de la mateixa manera que ho fa en el tercer bloc argumental la Geperudeta, cap de servei de la mansió dels Fulkna, una família poderosa que serveix a Pons Alorda per construir un paisatge mític —l’enyor de Joan Alcover o la llegenda horaciana de Miquel Costa i Llobera— al revés. Més enllà d’una astúcia narrativa calculadament planejada que només es revela al final, el que uneix els tres vectors és la naturalitat de l’apocalipsi i la indefectible barbàrie que es descriu arreu, com si un pulcre estrateg pactés amb un fanàtic del caos, la destrucció fos una eufòria creadora i d’aquest xoc en sortís l’esperpent.

CIUTAT DE MAL

Jaume Pons Alorda
Angle Editorial
272 pàg. 17,90 euros

A Ciutat de Mal, Pons Alorda compleix al peu de la lletra el que anuncia l’Escriptor, i també sembla ser partidari d’“una literatura que no necessiti res més que la seva pròpia existència per existir, entre l’èpica i l’absurd, l’aristocràcia i el neogrotesc, la meravella i el lletgisme, la glòria i la paròdia, la fantasia i l’hiperrealisme...”, aprofitant-se sàviament de “les inexactituds, les inconsistències, les exageracions, les conjuncions imprecises, les repeticions, la fantasia desfermada i una imaginació inexorable”.

I, en efecte, com si l’autor també tingués present la idea de Kundera de “la bellesa per error”, com si convertís la novel·la en un territori que fos el mirall de totes les visions del món, el lector gaudeix dels paisatges degradats que haurien de resistir-se a l’encant estètic; o amb la història abreujada, i emmascarada, de la literatura catalana que circula per les seves pàgines; o amb el goig amb què es convoquen les escenes més inversemblants i impossibles, i que aniquilen qualsevol rastre de la convenció vuitcentista; o amb el plaer d’unes situacions virulentes i descarnades, a pesar que a vegades afeixuguen massa el text, com si el recurs a les còpules i les orgies substituís el dels narradors que argumentalment s’entrebanquen i s’escapen del cul-de-sac amb un assassinat. Però aleshores el lector, que al principi corria perdut i atordit entre les pàgines de Ciutat de Mal, ja ha acceptat les lleis del joc que proposa Pons Alorda, ja sap que es troba immers en una zona on el domini pertany a la confusió, l’exageració i la imitació irònica, en què l’acumulació de disbarats serveix per desemmascarar i reduir a l’absurd els principis convencionals de la novel·la com a gènere literari, i ja no s’estranya que les distorsions que s’hi practiquen hagin adquirit el dret a la paròdia de la nostàlgia d’un model narratiu.

Com si fos una broma treballada amb rigor exhaustiu i escrupolositat, adoptant la màscara del desvari, Pons Alorda es permet executar un salt mortal d’elaboració complexa perquè, només al final, és quan el lector s’adona que, en comptes d’haver-se enfrontat a un experiment, Ciutat de Mal és una saga familiar de les de sempre, amb l’energia dels secrets molt ben guardats i la potència inventiva del fulletó fabulosament transvestida.