De què parlo amb els meus amics per no parlar d’‘allò’

Després d’anys fora de Barcelona, l’agenda se m’està omplint de sopars amb amics, celebracions familiars i esdeveniments de tota mena. I com que aquesta tardor catalana torna a ser calenta i estem en període de reflexió, he preparat una llista de temes per evitar parlar d’allò.

1. Els fills, que ja treballen però no guanyen prou ni per pagar el lloguer. Ja poden ser metges, periodistes o venedors de pisos; els nostres fills no guanyen per pagar el lloguer d’un habitatge a gairebé cap de les grans ciutats espanyoles. La mitjana del lloguer és de 819 euros a Madrid. Molts, passats els trenta, continuen compartint casa amb els amics o els pares. Els optimistes poc exigents, com el meu nebot Alfredo, acaben trobant un colomar de 25 metres quadrats dalt d’un sobreàtic del Poble-sec de Barcelona. El meu nebot i la seva xicota celebren, cada any, l’aniversari de la troballa amb dues copes de ratafia però sense convidats. No hi caben.

2. Ja no plou com abans. L’ecologia ens preocupa a tots, joves i vells, per la força de les evidències. La manca d’aigua, que s’està carregant les alzines sureres de l’Alentejo portuguès, impedeix que el meu marit pugui sembrar les verdures de l’hivern. Cada dia es dutxa menys, no sigui que el pou es quedi sense aigua.

Els nostres fills ja treballen però no guanyen prou ni per pagar el lloguer. Molts, passats els 30, segueixen compartint pis

3. I tu, quina assegurança tens. La salut és un tema que omple qualsevol tertúlia. Si algú necessita un bon especialista, només ha de preguntar al seu voltant. Ahir mateix, la meva experta tieta paterna em va revelar el nom del millor metge de família de Barcelona. No hi ha res com la sanitat pública, amb una despesa que és d’uns 100.000 milions d’euros l’any. A la vegada, la sanitat privada mou a Espanya 30.000 milions, i la xifra va creixent. La salut és un comodí infal·lible, tots som pacients i fins i tot una mica metges.

4. La crisi del Barça, fins i tot quan guanya. Ens van convidar a una llar empordanesa i, en veure llacets grocs als balcons, vaig començar a patir pels estirabots del meu acompanyant navarrès i per la meva amistat amb els comensals. Tot i això, tot va anar com la seda, gràcies a les pulles al Reial Madrid i a avorridíssims comentaris tècnics. El futbol és oli en un llum. Ja ho vaig aprendre amb la meva mare, que és de les del transistor a l’orella. La sogra ideal si guanya el Barça.

El futbol és oli en un llum. Ho vaig aprendre amb la meva mare, que és de les del transistor a l’orella

5. Ja no et deu quedar gaire, oi? La pregunta trampa es refereix a la jubilació. A partir d’aquí, els jubilats t’expliquen com de bé s’ho passen o com de difícil és arribar a final de mes. Tots són experts en control de despeses. Al meu voltant en tinc un que esculpeix rostres en grans pedres, un que recorre en bicicleta autonomia per autonomia, el prolífic pintor –que canvia d’estil amb les estacions– o qui surt cada nit en busca de gent sense abric. El juliol del 2019, el nombre de jubilats espanyols era de 8,8 milions. Quatre de cada deu euros gastats per l’Estat es dediquen a pagar pensions i altres prestacions. Fins quan pot aguantar el sistema actual?

6. Digues, digues... Com va anar ahir? Pensava, fins fa poc, que al Face ja només hi entràvem els vells, que el que era guai era ser a Instagram o Tinder. Error. Resulta que algunes antigues col·legues d’universitat reben –per missatge tancat del Face– invitacions per sortir a fer una volta o a sopar. Es tracta d’amics dels amics que són vidus, divorciats o, com diria la meva mare, alegres pocavergonyes. El sexe uneix més enllà dels 60.

7. Com tens el gos? Vaig deixar enrere vuit anys de feina executiva i l’equip em va convidar a sopar. En acabar em van donar un paper amb la foto d’un gos d’aigua portuguès preciós. El meu regal de comiat seria –quan nasqués– un cadell d’aquesta raça. Poc abans d’anar a buscar-lo, la criadora ens va comunicar: “La mare ha perdut els cadells i no sabem si sobreviurà”. Em vaig haver de tancar al lavabo. No ploro mai en públic o a la feina.

8. Dos bàndols: els cuinetes i els menjaires. Recordeu quan només anàvem al restaurant en dates assenyalades? Ara no es va a cap tertúlia sense aportar una novetat gastronòmica: l’última ha estat una fonda, El Lisbeto, a Borba (Portugal). El seu arròs de pop és memorable. I el meu marit navarrès fa una melmelada de llimones verdes que comença a ser molt sol·licitada. Ell és tot un cuinetes; jo soc més menjaire.

Crec que sobreviuré, fins i tot aconseguiré votar democràticament. Em perdonareu la gosadia, però crec que són temes més edificants i pràctics que parlar un altre cop d’allò.