Laura Borràs: “Que siguem pacífics, que ho som!, no vol dir que haguem d’aguantar sempre aquest abús”
"És miserable el rèdit electoral que té la catalanofòbia", diu la candidata de Junts per Catalunya al Congrés
Laura Borràs (Barcelona, 1970) té febre. 39 graus dissabte a la nit, hores abans d'aquesta conversa. Ara agafa el telèfon a EL PAÍS a Waterloo, on s'ha reunit amb Carles Puigdemont. Borràs, filòloga i especialista en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, és la candidata de Junts per Catalunya (JxC) al Congrés dels Diputats. Aquests últims dies ha tingut amargues discussions amb dues cares conegudes de la televisió, Iñaki López i Susanna Griso. Dona explicacions sobre aquestes topades, que resumeix argumentant que, segons la seva experiència, de vegades de la bona educació es conclou que poden fer amb tu el que vulguin. “I no”, sentencia.
P. M'ha recordat una frase que sento a Catalunya: “Som gent de pau però no som gilipolles”.
R. [Riures] S'han superat tots els límits. Quan tu sotmets la gent a una pressió continuada de menyspreu, la gent diu: “Fins aquí”. Perquè que siguem pacífics, que ho som!, no vol dir que haguem d'aguantar sempre aquest abús.
P. La millor manera d'expressar aquest malestar és el que ha passat als carrers de Barcelona?
R. El que ha passat als carrers de Barcelona és que la gent ha entès que la sentència no només afecta els nostres líders, que compleixen pena a la presó, sinó també a ells. Perquè la sentència forma part d'una manera d'eliminar unes reivindicacions legítimes de la ciutadania que s'expressen democràticament. L'Estat espanyol, per incompareixença, ha dimitit de la política i ha delegat en els jutges.
P. Què s'ha vist al carrer?
R. L'expressió d'un desacord que ha estat cívic i pacífic. Però en afegir-hi l'element policial hem vist imatges que no ens han agradat gens.
P. Els incidents violents els començava la policia?
R. Jo he estat en marxes multitudinàries i cíviques. En les altres hi he estat perquè tenia la meva filla al carrer, i he vist imatges preocupants en una democràcia. Per exemple? Nois asseguts a la Via Laietana i la Policia Nacional anant cap a ells amb porres i exercint violència gratuïta. Això genera opressió i repressió.
P. Les imatges dels manifestants llançant pedres i cremant mobiliari urbà, què li semblen?
R. Jo sento rebuig pels aldarulls i les destrosses de la via pública. No em representen aquestes imatges, no m'hi sento còmoda. Però soc capaç de modular el llenguatge, i no puc considerar un contenidor en flames com a violència, però un ull i un testicle perdut per l'ús d'armes i munició prohibides en territori català sí que és violència.
P. Un agent també es troba hospitalitzat en estat greu i hi va haver altres companys seus ferits.
R. Vaig visitar el policia nacional a la UCI. Ho vaig fer i ho faria 50 vegades encara que va ser una experiència molt dura. Però ni tan sols sobre aquest particular ha quedat clar què va passar. I fixi's. El vaig anar a veure a l'hospital amb independència de qui l'agredís o qui fos l'agredit, perquè la violència no em representa vingui d'on vingui. Perquè soc pacifista. I sempre seré al costat dels ferits.
P. Vostè és professora universitària. Permetria fer classes als estudiants que ho desitgin?
R. Jo estic per tots els drets. Pels de la gent que vulgui fer classe i rebre-la, i pels de la gent que no vulgui normalitzar la situació i vulgui exercir el seu dret de protesta mitjançant una vaga per prendre consciència.
P. Té fixat al seu perfil de Twitter un vers de W. H. Auden: “Res tornarà a ser com abans”.
R. El que vam viure el 27-O [la declaració unilateral d'independència] em va fer pensar en aquest vers.
P. Es va sentir aquell dia ciutadana de la República de Catalunya?
R. M'he sentit sempre com una ciutadana que aspira a ser lliure.
P. Però van declarar la independència. Un conseller es va fotografiar al seu despatx “exercint les responsabilitats que ens ha encomanat el poble de Catalunya”. Va arribar a pensar que estava vivint en un nou país?
R. No. No notava la diferència. Sabia que la declaració que s'havia fet al Parlament es quedava a l'edifici del Parlament i no arribava a la sala de plens. Ja vam veure què va passar l'1-O per voler votar, què passaria si també ho haguéssim volgut exercir. No vaig sentir que vivia un temps nou, però sí que vaig sentir un clic, una fractura, una cosa que no té marxa enrere. No perquè estiguem vivint en una república, sinó perquè ja no podem aspirar a una altra cosa.
P. Això relega aspiracions com la reducció de llistes d'espera, l'abaratiment de taxes universitàries o el compliment de renda garantida?
R. Nosaltres tenim una gestió amb unes competències que tenen un sostre en els límits de l'Estat espanyol. Jo mateixa he estat consellera de Cultura i he exercit totes les competències que podia exercir, i sempre xoquen amb el mur de l'Estat. Bé per un Govern que incompleix els seus compromisos o bé per un Tribunal Constitucional que suspèn les lleis que surten del Parlament.
P. Però són competències transferides.
R. Encara que ho siguin sempre hi ha aquesta llosa. Un exemple. Quan es va fer la moció de censura i es va apostar per un Govern de progrés, aspiràvem que moltes de les lleis catalanes suspeses pel TC portades allà pel PP, el PSOE les revertís. No ho va fer. Li vaig preguntar al ministre i va dir: “És que clar...”. Miri, és miserable el rèdit electoral que té la catalanofòbia. A mi se m'impedia, com a consellera, exercir la meva funció amb plenitud.
P. Quan falti l'Estat, a qui donarem la culpa?
R. Al contrari. Si alguna cosa ens caracteritza és l'exercici de la responsabilitat. No es tracta de tenir un Estat perquè sigui el destinatari de les queixes. Això és propi d'una societat parasitària, i la catalana és una societat emprenedora, que s'autoorganitza, autònoma, de petites i mitjanes empreses. Les responsabilitats no ens espanten. No és que la independència sigui el remei a tots els nostres mals perquè estiguem vivint al món de Yupi. Simplement l'autonomia no dona més de si.
P. Tornem al poema d'Auden, que diu: “Creia que l'amor era etern, però em vaig equivocar”. El seu amor per Espanya s'ha acabat o no n'ha tingut mai?
R. No se m'ha acabat en absolut. Estimo la llengua espanyola i la seva literatura, l'he ensenyat en universitats d'arreu del món. No estic disposada que ningú m'obligui a renunciar a aquest amor. El meu convenciment que Catalunya necessita la independència no és contra Espanya, és a favor de Catalunya.
P. Vostès s'han equivocat?
R. Segurament. On no veurà autocrítica és en l'Estat espanyol. Per la nostra banda, a vostè mateix segur que li consta la quantitat de vegades que n'hem fet. Perquè vam fer coses malament.
P. Quines?
R. No haver calibrat la naturalesa repressiva d'un Estat que aplica solucions del segle XIX per a un repte del segle XXI.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.