El pa i Fontanet, l’excontrabandista de 100 anys

Li diuen en Fontanet, i també Don Toni, es senyor, l’amo en Toni, “es quefe”, en els codis de respecte. És en Fontanet “ric”, de manera simbòlica, en l’imaginari popular dels àmbits de confiança; “ric” és com una redundància. El potentat mallorquí va fer “la guerra de l’Ebre” de xofer dels caps, i als 100 anys continua sent un empresari en actiu. Cada dia va a la feina a observar i signar, té el timó i la firma dels seus negocis gegants de farina, cafè, pinso i carn, part de l’índex del preu del consum a una illa com és Mallorca.

Antoni Fontanet Obrador (Felanitx) va obrir una mina de doblers, un capital sòlid i un patrimoni ferm, com a contrabandista de tabac i cafè. I va multiplicar el seu múscul amb la propietat de cimenteres, constructores, fent urbanitzacions turístiques gegants (Magaluf, Calvià) o urbanes (eixamplant Palma, establint finques); sempre a l’ombra de sa Vall, la gent de can Verga, això és el vell Joan March, “el jefe” li va dir a Orígens d’IB3, entrevista única d’un home auster i de silencis.

El comerciant centenari dominava el mercat de la carn i dos escorxadors; el gran comerç de gra, garroves i ametlles i, episòdicament, una naviliera. Tenia la venda i transport del monopoli del gra trencat per la sèmola dels pans i els cuscús a una part del Magreb i engreixava a les seves finques i granges més de quatre mil bous, desenes de mils de porcs i centenars de milers de pollastres. Ho duia al cap, clavat.

“Amb els barcos hi perdíem i ho deixarem fer”, va dir ell, que descriu el renou del doblers, en efectiu “‘rup a rup’”, va dir, “un billet damunt s’altre”. Coneixia la fidelitat cega de qui fins i tot podia anar a la presó per ell i advertia sobre aquell que no era gens de fiar o l’havia traït. “En aquest no el vull tenir devora ni al cel”.

Fontanet anava a cercar el pa, i feia poques passes. Sortia del seu despatx a Palma, creuava el carrer de Manacor, per anar al forn pastisseria de can Pomar. Feia un gest, “bon dia,” i el se’n duia, de franc. Era un pa petit, de pam, mig quilo. Ara en dirien un pa mallorquí, moreno i sense sal... tres obvietats encadenades mentre hi ha tants de pans dolents i artefactes amb mescles inventades.

Aquell pa era a preu fet, de franc, pel tracte de confiança pactat pel gran proveïdor de la farina amb el forner; un pa com a penyora, la prova de la confiança, un detall de servitud, a l’antiga, gairebé el gest medieval del temps en què els senyors, amos, pagesos i amitgers tenien jerarquies explícites.

El pa negre era el pa de la misèria, dels temps del primer franquisme, on no hi havia res de res, quan Fontanet marca les fites de la seva activitat blanca, l’estraperlo. El mot inventat a Formentor (Strauss i Perlowitz i una ruleta trucada) emparava el comerç interior i d’amagat de matèries molt escasses o racionades per l’Estat: farina, oli, arròs, ous, sabó, saïm, llegums.

El contraban de tabac va florir amb Franco emperò venia del segle XVII, i durant la dictadura i la seva autarquia s’estengué al que fos necessari en aquell enorme negoci clandestí i de risc, trampes i gent comprada.

Abans del tràfec de droga, des dels anys 70-80 (activitat en la qual s’inhibiren els contrabandistes mallorquins), anar de tabac, fer feina a la vorera (de mar), generà grans fortunes clàssiques i ajudà a alçar grans i mitjanes cadenes hoteleres i petits hotels, un altre tema verge de l’escola universitària local.

Aquell món creava gent rica i va ajudar a sortir del forat, a progressar, a centenars de persones, d’homes de força, treballant a la base, del desembarcament, transport amagatall i venda, gent molt ben pagada (tres o deu vegades un jornal), això és, pescadors, pagesos, homes de força, camioners, cassiners, secreters i distribuïdors.

Les companyies de contrabandistes tenien ‘accionistes’, participants a les partides o barcades i una organització tancada, el cap (mai dit ‘capo’ a la italiana sinó ‘quefe’) els homes bons, els pagadors, els comptables, els vigilants, els venedors.

Les complicitats socials eren necessàries i obligades amb els contrabandistes: el silenci i protecció, la ‘omertà’ (no delatar per interès o por; protegir els detinguts o morts) foren permanents en segles. L’ajuda i empara des de l’església, els capellans, algunes monges i frares i ermitans. Campanars, tombes i convents, túniques i vestits llargs amagaren partides de tabac.

La corrupció institucional dels caps i dels guàrdies, de certs militars i moltes autoritats del règim de Franco fou evident, tangible en el relat popular i fets reals. Era una permanent revolta rebel·lió “contra el ban” del monopoli del Tabac dictat pel rei antic i un operació de distracció de l’Estat i la seva administració delegada.

El contraban de tabac també va servir durant dècades per a la distribució de sobresous (als dos costats, als que es jugaven la vida i als que feien els ulls grossos) i va permetre l’accés a consums i bens prohibits o vetats a la dictadura de Franco (televisions, motos, neumàtics, mitges de nylon, sacarina, medecines cabdals...).

Fontanet, al seu exbar Comercio, davall la seva vella seu central, tot just davant el forn, entrava amb la bosseta de camamilla a butxaca i demanava un tassonet d’aigua calenta. Era l’època, molt breu, en què el cavallista cuiner Julià Arnau i el poeta mortal Guiem Soler dugueren el taulell, la cuina i la taula de cartes.

En Fontanet des d’Harinas de Mallorca, té el pràctic monopoli de la distribució de la qual ha estat matèria base de l’aliment essencial per a la pervivència de la gent. Aquest magnat de poques paraules i història profunda, inèdita, domina el mercat del cafè, els pinsos d’animals, el mercat de la carn ara en mans d’un altre sigil·lós, el seu consorci i cavallista, Juan Pocoví.

Amb el pa s’han fet grans patrimonis i organitzat revoltes. A la petita història del pa a Mallorca queda la referència de gran pa de dos quilos pastat i fornat per na Fiola, fornera de Bunyola, que als anys 70 tenia de client i observador el pintor Joan Miró, aleshores estiuejant a Biniforani, a una vall devora Raixa. Fiola, Margalida Mateu Borràs, obrava i Miró badava la pastera, les barques de pa i el forn sense flames, cendrós. El pa de na Fiola -una altra extinció- era com una escultura ceràmica, daurat i de molla saborosa. Durava una setmana i era matèria sana perdurable.