La universitat i la política neutral

En els últims temps se'ns diu que la Universitat (pública) és una institució que ha de vetllar per la neutralitat i l'equidistància, que dins de les universitats hi ha tantes sensibilitats que les hem de considerar totes i que això ens condueix a una neutralitat que eviti deixar de banda cap d'aquestes sensibilitats. Aquesta posició justifica que, en vista dels fets esdevinguts a Catalunya en els últims dos o tres anys, la presència universitària en la resposta als esdeveniments judicials i polítics d'aquests temps hagi estat més aviat moderada. Sota el paraigua d'aquesta neutralitat s'han organitzat debats, conferències, comunicats i declaracions que les universitats catalanes han definit a partir d'escoltar experts i expertes de reconegut prestigi, però sense adoptar cap posició concreta. Com si no adoptar cap posició no fos, en si mateix, una forma de posicionar-se.

La veritat és que no ho tenia previst, però m’hi va fer pensar una companya del meu departament. L'endemà de la publicació de la sentència, a la meva facultat, Psicologia, es va instal·lar l'enrenou propi que genera una notícia d'aquesta envergadura. Com ja sabíem l'existència de les convocatòries de vaga, vaig comentar amb una companya del meu departament la possibilitat de parlar-ne a classe aquell dimarts mateix. Em va aconsellar: "Ves amb compte, tens alumnes menors d'edat". Us puc assegurar que em vaig quedar glaçat. La recomanació de la meva companya posava de manifest alguns detalls importants. Primer, la seva preocupació per si jo pogués dir una cosa que s'interpretés com a tendenciosa i que fos acusat de parcial. Segon, la necessitat de ser acurat per evitar que ningú no m'identifiqués en una o una altra posició política. I, finalment, passar de puntetes per sobre d'un tema difícil. Aquí som.

Li vaig agrair la recomanació i, certament, aquell matí a classe un parell d'estudiants, abans de començar, van preguntar sobre el tema. Vaig respondre d'acord amb el meu criteri i assumint l'extraordinària responsabilitat que significa estar davant dels estudiants i fent classe. Aquesta és la importància de ser professor, la possibilitat d'exercir la mestria amb tot el que comporta.

No posicionar-se sobre el que passa fora de les aules no fa que deixi d'existir

Aquest incident em va fer pensar en el que està passant a la universitat, on fets com el que he descrit en altres èpoques serien intranscendents i que ara ens porten a la prudència i al silenci. No és que qualsevol temps passat fos millor, però sí que sembla que el temps passat era més democràtic.

En altres temes sí que ens posicionem clarament sense embuts. Canvi climàtic, sentències judicials tipus La Manada, falta de finançament i d'altres. Institucionalment només ens pronunciem clarament sobre temes amb què ens sentim còmodes. Ara, si aquesta comoditat no és clara, som una institució neutral i compromesa amb el respecte de totes les sensibilitats.

Aquest no és el model d'universitat que molts i moltes volem. Entenc les dificultats d'assumir el risc de la publicitat dels temes complicats, però precisament nosaltres hem de ser referència i lloc on poder parlar de tot i amb tothom. Precisament perquè som el temple de la ciència ens correspon la responsabilitat de posar-la per davant d'altres consideracions parcials. El nostre criteri ni depèn de governs, ni de partits polítics ni de més pressions que les que regulen el respecte acadèmic i la ciència. I això reclamo, el debat intern sobre els fets que ens envolten a Catalunya en els últims temps, sense perdre de vista altres temes més globals igual d’importants. Reivindico la responsabilitat del professorat, que hem demostrat que sabem posar la ciència per davant de les mirades curtes. No posicionar-se sobre el que passa fora de les aules no fa que deixi d'existir.

Joan Guàrdia i Olmos és catedràtic de Psicologia de la UB.