Recorrem amb Javier Cercas els escenaris de la seva nova novel·la durant els aldarulls a Catalunya

L'habitació 112 de l'hostal Piqué és una cel·la monacal amb dos llits bessons coberts amb mantes de fals vellut, cortinetes de tul il·lusió, un immens aparell d'aire condicionat, una cadira i un escriptori mínim sobre el qual reposa l'ordinador de l'autor, que amb la resplendor de la pantalla trenca la penombra de l'habitacle. Som en un hotel de pas en un poble on no passa mai res. Almenys, des de la batalla de l'Ebre, fa 81 anys, la més sagnant de la Guerra Civil, que va deixar en aquests turons de Cavalls i Pàndols molts milers de morts. “Aquí no ve ningú. Només es recorden de nosaltres per bombardejar-nos”, remuguen els veïns.

Per sort, el menú de l'hostal Piqué, un mosaic d'especialitats catalanes, entra més pels ulls que les seves habitacions. La nit sense lluna prèvia a la vaga general del divendres 18 d'octubre a Catalunya, en protesta per les sentències del procés, el menjador apareix buit. Com tota la comarca de la Terra Alta. Ningú sap què passarà. Hi ha inquietud. A aquesta mateixa hora, a 177 quilòmetres d'aquí, Barcelona està en flames. Fora de l'hostal xiula l'immisericordiós vent gèlid d'aquesta regió dominada per l'Ebre en el seu camí cap al mar, que agita les aspes dels molins que es retallen a l'horitzó com les agulles rocoses de Monument Valley, el decorat natural dels millors westerns, de La diligència a Districte Apatxe.

Un western a la Catalunya pobra | Reportatge

L'autor, Javier Cercas, de 57 anys, un paio amable i molt sensible amb aspecte de professor informal de llatí, que acaba d'arribar des de Barcelona amb cotxe, opta per una esqueixada de bacallà, ous ferrats sobre un llit de tomàquet i sobrassada, i un vi negre de la zona. Junts recorrerem els escenaris de la seva nova novel·la. Auscultarem aquest territori, del qual es va enamorar i que va convertir en la seva pàtria l'estiu del 2017, mentre concloïa el seu llibre anterior, El monarca de las sombras, ambientat en la Guerra Civil, que suposava ajustar els comptes amb els fantasmes de la seva família materna, els Mena. Els treballadors del Piqué el tracten amb deferència. Ha estat a Gandesa molts dies d'aquests dos últims anys. Xerrant amb els veïns, caminant pels turons, transcrivint notes. I corrent, cada matí, amb obstinació d'addicte quan tot just es lleva el dia. Com farà avui mateix. Fins que es topi amb la primera barricada dels CDR cridant a la vaga.

“El procés és com si els pirates haguessin pres el vaixell i et llancessin per la borda”

“Tinc l'avantatge que m'encanta treballar als hotels; viatjar em treu del meu despatx del passeig de Gràcia de Barcelona; del meu gabinet aïllat sense música ni companyia; de tot el que ha passat a Catalunya des de la tardor del 2017. I de com aquests dos mesos [des de la llei de desconnexió fins al referèndum] em van canviar la vida. Ha estat un temps prebèl·lic a partir del qual algunes amistats m'han girat l'esquena. Vaig pensar a anar-me'n. No em faran fora. El procés ha estat una cosa de ciència-ficció. No sé si no ho vaig veure venir o no ho vaig voler veure; si vaig tancar els ulls davant del que havia de venir o no me'n vaig assabentar. Mai m'hauria imaginat que Catalunya, aquest lloc privilegiat i meravellós, amb la benedicció que és la seva llengua (que hem entregat als indepes), s'anava a trencar davant de l'abandonament del Govern de Rajoy, que va estar mut davant de les mentides dels separatistes. I la complaença de l'esquerra. Per exemple, de Pablo Iglesias, que considera que, si ataques els nacionalistes, ets un fatxa. No hi ha lloc per a un socialdemòcrata com jo. Votaré Iceta després de descartar la resta. El procés és com si els pirates haguessin pres el vaixell i et llancessin per la borda. Perquè per a ells, si no combregues amb TV3, si no portes el llaç groc, no ets català. Sí, sortir d'aquest univers em dona idees i m'ajuda a continuar. Jo crec que aquest llibre m'ha enfrontat a la por que vaig passar aquells dies i m'ha ajudat a digerir-ho. I tinc clar que no és rebel·lió, com diu la sentència del Suprem, però va ser un cop d'Estat. I amb els Mossos, que tenen el monopoli de la força, en una posició molt ambigua durant aquells dies terribles. Vaig estar a punt de tornar-me boig. A Melchor Marín, el protagonista de la meva novel·la, els llibres li salven la vida. A mi m'ha salvat Terra Alta”.

En aquest hotel comença tot. Aquesta novel·la amb la qual Cercas ha conjurat la depressió i s'ha reinventat. Amb Terra Alta hi ha un abans i un després en la seva vida i en la seva trajectòria literària. “Havia arribat el moment d'abandonar el camí que, com a escriptor, m'havia portat fins aquí, i que vaig començar el 2001 amb Soldados de Salamina. Es podria definir com a novel·les sense ficció. Però no he estat mai periodista. No tinc la capacitat d'explicar idees complexes d'una manera tan ràpida i nítida. Soc com Wilde, que va dir una vegada: ‘He escrit tot el dia. Al matí vaig posar una paraula i a la tarda la vaig treure’. Els meus llibres m'havien permès viure d'això. I a Espanya que la literatura et doni de menjar és pràcticament una quimera. Ho fem cinc. Però no em volia repetir i repetir i repetir. Escriure amb una fórmula prèvia m'aterreix perquè suposa la fi d'un escriptor. Des del 2017 no soc la mateixa persona ni el mateix novel·lista. He canviat. Soc un altre”.

I, de passada, aquesta metamorfosi l'ha fet creditor dels 600.000 euros del Premi Planeta (300.000 per al fisc). I ja es preveuen a mitja veu seqüeles d'aquesta novel·la (es parla de quatre llibres en total) i, fins i tot, d'una sèrie de televisió. La metamorfosi ha funcionat. Almenys comercialment. “Però no he tingut mai el pressentiment que guanyaria el premi. El meu agent m'ho va proposar i em vaig decidir; em va semblar divertit perquè no és un clàssic llibre meu. Però fins a la mateixa tarda del premi no vaig començar a veure rumors a les xarxes. I fins que aquella nit no es va obrir la plica en públic, no ho vaig tenir gens clar”.

—Quin era el seu pseudònim?

—Melchor Marín.

Cercas situa el protagonista de la seva novel·la en una habitació similar a la 113 on s'allotja el periodista que escriu això, que lluita per absorbir sota la tènue llum d'una làmpada les últimes 25 pàgines de Terra Alta, i descobrir l'assassí, abans de caure esgotat després d'un precipitat viatge amb cotxe des de Madrid (470 quilòmetres) per la preocupació de no poder arribar a Catalunya en AVE a causa dels continus talls a les vies fèrries per part dels CDR. El seu personatge és un agent dels Mossos d'Esquadra, de menys de 30 anys amb un passat sòrdid, desarrelat, violent, justicier, que ha trencat (temporalment) amb l'alcohol i la cocaïna i s'ha enganxat, després d'una estada a la presó, a les novel·les del segle XIX (especialment a Els miserables, de Victor Hugo, que és clau en la narració i el motiu pel qual es fa policia). El Melchor dorm en una habitació igual que aquesta la nit en què arriba a la seva nova destinació a Gandesa, un rocós erm oblidat a la Catalunya més pobra, a la despoblada frontera amb Aragó, amb la seva agricultura de subsistència i un català amb el seu propi accent i vocabulari. Serà una nit febril en què aquest agent suburbial no pot aclucar ull pel profund silenci que impera a la Terra Alta (com aquesta mateixa nit). I també en aquest hostal situa mesos després la celebració de les seves noces amb la bibliotecària de la localitat, 15 anys més gran que ell, el seu salvavides vital i contertuliana literària quan la sexualitat els deixa temps lliure. Aquest hotel gran i blanc és el quilòmetre zero de la novel·la.

En la ficció, Melchor Marín és l’agent que va abatre a Cambrils quatre terroristes gihadistes

No obstant això, hi ha una explicació més profunda en el motiu del desterrament a la Catalunya buida d'aquest tèrbol agent de policia criat per una mare prostituta (gairebé de novel·la de Céline o de Dickens) a l'extraradi oblidat de Barcelona, Sant Roc (que recorrerem un parell de dies més tard davant la mirada desconfiada i desafiant d'un veïnat format majoritàriament per pakistanesos i persones d'ètnia gitana). I en la ficció que desenvolupa Cercas, només saben el perquè de la seva expatriació a la Terra Alta els responsables policials de la Generalitat.

La clau és que Melchor Marín és l'heroi fictici de Cam­brils, l'agent que va abatre fins a esgotar els carregadors del seu fusell UMP i la seva pistola reglamentària Walther P99 en aquesta localitat costanera, la matinada del 18 d'agost del 2017, quatre dels terroristes gihadistes que eren al darrere de l'atemptat perpetrat a la Rambla aquella mateixa tarda i en el qual van morir 15 persones. Aquest supermosso sense nom és una icona a Catalunya. Però ningú en sap la identitat. (I continua sense fer-se pública per evitar una revenja dels islamistes radicals).

“Del fàstic de la tardor catalana del referèndum il·legal del 2017 sorgeix la meva novel·la ‘Terra Alta”

Es va dir que era un exlegionari; més tard, que era una dona. Totes dues afirmacions eren falses, tal  com li va confirmar a aquest periodista l'actual comissari en cap dels Mossos, Eduard Sallent. Qui havia format part de la Legió era la seva companya de patrulla, atropellada pels gihadistes. Mai s'ha filtrat cap pista, ni la més mínima, de qui és l'heroi de Cambrils. On és. Què fa. D'on ve. A què es dedica. I Cercas, expert a navegar entre la realitat i la ficció, entre el passat i el present, s'ha apropiat de la carcassa de l'heroi sense rostre i li ha implantat un ADN creat per ell al seu laboratori literari; li ha escrit una biografia anterior i posterior a aquella matinada del 18 d'agost: la de Melchor Marín. Fins a fer una anatomia de l'instant en què aquest mosso (amb la cara del Melchor) s'enfronta als terroristes a Cambrils, davant del Mediterrani: “Avanzó hacia ellos, al cabo de unos metros se detuvo, afianzó las piernas en el asfalto, apuntó a la cabeza del primer terrorista y disparó, luego apuntó a la cabeza del segundo…”.

En la seva novel·la, Cercas recrea aquest mosso que va complir amb la seva obligació, però que es veu condemnat a abandonar la seva estimada/odiada Barcelona i diluir-se en la comissaria més apartada de Catalunya, on els delictes es limiten a petites estafes i robatoris de maquinària agrícola, i a violència masclista (segons ens explica un mosso de carn i ossos, el caporal Quim Rípodas). La comissaria és com la descriu Cercas: moderna, freda, pacífica i impersonal. Un lloc on els agents (són una plantilla de 50) tenen més temps de l'habitual per dedicar a les seves investigacions. Situada en un extrem de Gandesa, entre solars coberts de males herbes, promocions sense acabar, parcs infantils que ningú fa servir i unes deslluïdes banderes espanyola i catalana. La sala dels investigadors, com a la novel·la, s'obre a un descampat. Aquí, a Gandesa, Melchor Marín, que atreu els problemes com un imant, s'enfrontarà a un terrible assassinat múltiple, que haurà de resoldre contra tot i contra tots. Fins i tot contra els jutges. I els seus companys.

En la millor tradició de la gran novel·la negra, el Melchor és meitat heroi i meitat malvat. Un etern perdedor. Un heroi amb les mans brutes. “Un home que intenta fer el bé a trets”. No somriu mai. Recorrent a Els miserables, el Melchor és un delinqüent (Valjean) i també un home de llei (Javert). És difícil concloure si és un fals dolent o un fals bo.

“Aquesta novel·la és un western disfressat de thriller”, explica l'autor caminant per un terreny polsegós als afores de Gandesa, entre vinyes, cereals de secà i oliveres platejades, on situa la masia del cacic assassinat. “Això és com el Fargo dels germans Coen per com és d'aïllat i endogàmic. Jo hauria volgut ser John Ford, que es presentava, simplement, ‘com algú que fa westerns’. I Terra Alta té tots els ingredients d'una novel·la de l'Oest, perquè, com deia Borges, en aquests temps l'heroïcitat s'ha refugiat als wes­terns. I això ha fet que m'endinsi en qüestions com la justícia, el valor de la llei, la venjança i la traïció, que no havien estat mai en els meus llibres”.

“Jo el veig com un western crepuscular. Arriba el nou xèrif, algú amb un passat en flames. Ha matat, ha passat per la presó, no té família. ‘Vostè té un accent diferent, no és d'aquí’, li diuen. Al poble tots miren amb sospita el bony que li sobresurt de l'aixella esquerra, on porta la seva Walther P99. El Melchor està fora de lloc. Com Spencer Tracy a La conspiració del silenci o Sidney Poitier a En la calor de la nit. I ho sap. Ni tan sols es mulla quan el seu nou sergent (un independentista bocamoll) li pregunta: ‘Tu no deus ser un españolazo, oi?’. Tots desconfien d'ell. Està sol. I li cau sobre les espatlles un assassinat múltiple carregat d'odis seculars. Però, paradoxalment, aquí troba la seva pàtria. No una pàtria política ni excloent, sinó aquest petit lloc que estimes i on trobes la pau. És com el final del Quixot, quan Sancho veu de lluny el seu poblet, clava de genolls a terra i exclama: ‘Abre los ojos, deseada patria, y mira que vuelve a ti Sancho Panza tu hijo, si no muy rico, muy bien azotado’. El Melchor troba aquest paradís a la Terra Alta. I l'hi arrabassen”.

Matí de vaga general. A la plaça de la Farola batega el pols de Gandesa. S'ha llevat atapeïda de pasquins que exigeixen “Independència i llibertat”. La fleca no ha encès avui el forn i a la terrassa de l'elegant pastisseria Pujol (on els pastissos s'acompanyen amb cava) ens en sortim amb un pa de motlle ressec amb pernil i botifarra. Una patrulla dels Mossos fa guàrdia a la rotonda. El trànsit està tallat. Juguen a la calçada els nens sense classe. Passegen parelles joves amb samarretes negres amb consignes per l'amnistia. Enmig d'aquest decorat, Javier Cercas insisteix que Terra Alta no és una novel·la sobre el procés, “però sense ell, mai hauria existit. Ha estat el meu carburant”. No és una figura literària. Per a Cercas, el procés és un teló de fons de tristesa, por i malestar en la seva existència, que compara amb l'aproximació de Kafka a La metamorfosi: “Tot el que l'envoltava el 1915, el seu treball mecànic, la guerra, la situació política, el va conduir a un text en què es converteix en panerola. Això em passa a mi: del fàstic de la tardor catalana sorgeix Terra Alta”. Des d'aquest punt de vista (i plagiant Kafka), el llibre de Cercas es podria haver iniciat així: “Quan el Javier es va despertar un matí després d'un somni intranquil, es va trobar sobre el seu llit convertit en un tèrbol agent dels Mossos d'Esquadra”.

Però, efectivament, no és un llibre sobre el procés independentista. Només sobresurten en la seva lectura dues situacions en què aquesta dolorosa conjuntura de Catalunya és evident. La primera, quan el sergent li etziba tan bon punt el Melchor arriba a Gandesa aquest judici lapidari: “Yo creo que el que dice que no es independentista ni españolista es que es españolista. Y el que dice que no entiende de política es que es un españolazo de cojones”. La segona transcorre l'1 d'octubre del 2017, el dia del referèndum il·legal, a la comissaria, i mostra la tensa situació que es va viure a moltes casernes dels Mossos entre els agents disposats a desobeir els jutges i els que volien complir la llei. És un moment èpic. El sergent separatista i bocamoll brama: “Pero antes que independentista soy policía, y los policías estamos para hacer cumplir la ley, o sea para hacer lo que digan los jueces, no lo que nos salga de los cojones”. Quan li pregunto a un mosso real com es va viure aquella jornada a la comissaria de Gandesa, arronsa les espatlles i gruny entre dents: “La faena es la faena”.

La nit del divendres 18 d'octubre, la jornada de la vaga general, vibren els barris alts de Barcelona. Les terrasses i els bars són plens. El trànsit és mínim. Es respira un ambient de diumenge i festiu. A mesura que es baixa a peu cap al mar, les coses es compliquen. Al passeig de Gràcia, ja a prop de la plaça de Catalunya, un es topa amb la batalla campal. A cada cantonada de la ronda de Sant Pere, la plaça d'Urquinaona, la Via Laietana i el carrer Pelai cremen barricades d'escombraries i mobiliari urbà; joves tapats arrenquen i destrossen el que troben al seu pas. És difícil respirar entre el fum i els gasos lacrimògens. Retronen els petards, els impactes, els trets, els insults i les càrregues policials. El paviment és un fangar d'aigua, cendra i porqueria. Tots corren sense direcció. És l'infern.

—Farà algun dia una novel·la sobre tot això?

—Això és com si escriguessis de Waterloo o Borodinó. Primer ha de desaparèixer la pols de la batalla i la pudor de la pólvora. I comptabilitzar les baixes. Quan tot s'acabi, potser haurà arribat el moment.