Moment postliberal sí o no

Catalunya va comença a fregar el seu moment postliberal durant aquelles dates del 2017, des que el Parlament autonòmic aprova il·legalment la llei del referèndum i la llei de transitorietat fins que tot es concreta en la turbulenta jornada de l’1 d’octubre. Urnes de ficció, convocatòria il·legal, una actuació desigual dels cossos de seguretat amb passivitat dels Mossos d’Esquadra, recompte sense credibilitat: l’emocionalisme estava mutant en gestualitat visceral. Incloent la CUP, coneixia la inexistència d’una majoria social per a qualsevol tipus de fractura unilateral. Dos anys més tard, segueix vigent la capacitat d’exhortació del llenguatge secessionista, tot i que cada un dels seus mantres hagi anat perdent força, des de l’“Espanya ens roba”, sortir d’Espanya quedant-se a la Unió Europea o que existeix una forma democràtica que se salta la llei perquè pertany a la sobirania catalana. Ara el mantra és la sentència del Suprem.

És a dir: continua sent urgent la desactivació semàntica del secessionisme i aquesta és, segons sembla, una tasca d’una durada molt llarga, en un front cultural, mediàtic i educatiu. El que ha trigat 40 anys a consolidar-se amb un dirigisme intensiu no es podria aturar en 40 dies. Per ara, aquesta desactivació està pendent, com es constata amb la naturalesa prepolítica –fins i tot prejurídica– de la resposta a la sentència del Tribunal Suprem. El decurs públic del dia a dia se superposa amb els riscos postliberals als quals la Catalunya hiperdemocràtica i europeista semblava congènitament aliena. Ens trobem ja davant d’un instant de sedimentació sistèmica o davant d’una fase posterior al fracàs polític de l’independentisme?

Quan es parla d’una Europa acorralada per circumstàncies postliberals, el costum és barrejar elements que, tot i tenir certa similitud o afinitat, no representen necessàriament convergències irreversibles. Passa amb els populismes: la seva expansió és cada vegada més asimètrica, com es va veure en les eleccions europees. Ni són el mateix Trump que el Brexit. Tampoc té el mateix significat l’Euràsia de Putin. Per altra banda, si el moment postliberal es caracteritza per una polarització entre les elits i la gent, a Catalunya ara com ara no es pot parlar d’elits influents, tret d’una primària oligarquia nacionalista. També és cert, com es veu en l'avanç populista a Europa, que la globalització i l’euro s'estan considerant com a dolents i no com a solucions. D’això també s’alimenta mimèticament el secessionisme català, però sobretot d’una concepció històrica que és anacrònica i regressiva. Ara mateix, les seves claus són més aviat tribals. El pitjor horitzó és que, atesa la divisió de la societat catalana, la descomposició política muti en descomposició institucional. Des d’aquest angle, existeix en l’independentisme radical una actitud molt adversa a la Unió Europea. Això podria ser un desplaçament cap a les maneres de societat tancada respecte a societat oberta. Seria una victòria de la ment tribal que s’alimenta primitivament del nosaltres contra ells. Per això hi ha en l’independentisme els qui veuen el moment postliberal com una oportunitat i no com un retrocés.

La crisi del 2008 va conjurar tots aquests factors com un tot i val la pena recordar que el nou independentisme no es nodreix de la sentència del Constitucional sobre un segon estatut amb el qual pràcticament ningú estava d’acord, sinó amb el fet que a Artur Mas li esclatin al carrer les retallades socials i s'enfila a la vindicació secessionista per pal·liar l’efecte d’unes mesures d’austeritat que l’havien obligat a anar en helicòpter a la sessió del Parlament autonòmic. Diversos pronòstics varien molt sobre les conseqüències que pugui tenir ara la desacceleració en curs, però sembla evident que l’impuls independentista té avui uns altres trets i uns altres ritmes, amb un desenllaç totalment imprevisible i més encara després de les recents nits de violència a Barcelona. Però totes dues reaccions corresponen cadascuna a la seva manera al moment postliberal. Les probabilitats de detonacions internes al front independentista –causa del bloqueig parlamentari i de la inacció de la Generalitat– poden sumar-se a aquest moment o obrir una finestra cap a un altre panorama, que s’acabi perfilant com un retorn camuflat a l’autonomisme a l’espera d’una majoria social suficient per al pas cap a la secessió. Però abans venen les eleccions generals i d’aquí a uns mesos unes autonòmiques anticipades. El cadàver polític de Quim Torra serà ocasió per a aquelarres molt diversos.