Gonzalo Pontón: “Si ets analfabet pots ser un editor literari”

Acostuma a anar directe a la bibliografia, busca el que anomena “títols vertebradors” de la matèria i si no apareixen o estan desfasats decideix no incorporar aquell llibre al seu catàleg. És un dels trucs infal·libles amb els quals Gonzalo Pontón (Barcelona, 1944), creador de segells com Crítica i Pasado & Presente i autor de La lucha por la desigualdad, s’ha convertit, després de 55 anys de feina, en l’editor més emblemàtic d’assaig i història d’Espanya des de la Transició. “Un referent en la difusió del pensament històric, polític, humanístic, literari i científic de màxima categoria intel·lectual”, segons la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, que aquest dilluns l’investeix doctor honoris causa.

Pregunta. Va arribar a la indústria del llibre molt precoç, amb 14 anys.

Resposta. Estava com embogit amb la lectura: m’escapava de classe per anar a llegir a casa; el meu pare, cubà, va emigrar a Espanya amb, no sé per què, una de las maletes carregada de llibres, dels quals encara recordo El fin de una raza, de Pereda; després, a casa d’un amic vaig veure que treballava amb galerades, i me’n va deixar algunes: cobrar per llegir, pagaven a 50 cèntims!; llavors va passar a Ariel i jo hi vaig entrar el 1964 com a aprenent de corrector.

P. I el 1973 ja n’era el director editorial.

R. Ariel era un intent de reconnectar intel·lectualment amb la República. Alexander Argullós, un dels fundadors, necessitava un ajudant: amb els autors es mantenia una gran correspondència; jo em vaig acabar encarregant també de gestionar les traduccions i així vaig conèixer dos col·laboradors capitals a la meva vida: Manuel Sacristán i Josep Fontana. De Sacristán vaig aprendre el que és la responsabilitat intel·lectual: vaig veure com es passava dos dies consultant per saber si mercat havia de traduir-ho per concurrència o competència.

P. En aquest període, coincidiria amb la Gauche Divine…

R. Sempre vaig menysprear la Gauche Divine, inclosa l’editorial; em causaven mal de panxa: el seu món no tenia res a veure amb el meu; mai m’he dedicat a les relacions públiques... Quan molts d’aquells editors arribaven als seus despatxos a mig matí després d’intenses nits al Bocaccio, jo ja feia tres hores que feia la meva: les meves jornades sempre han estat de 14 i 15 hores...

P. També va acabar fent llibres molt diferents dels seus.

R. Tot i que l’edició ha anat a pitjor des de llavors, sempre he pensat que els llibres fan una tasca a Espanya que no fa la universitat, ni la franquista ni la democràtica, ha fet: que el coneixement traspassi les parets i la cultura arribi a la gent. No he fet mai llibres només per a la tribu acadèmica; aquell va ser el plantejament de Crítica des del primer dia, quan la vaig fundar el 1976, amb l’ajuda de Juan Grijalbo.

P. No han canviat les coses?

R. Gens. Al XVIII, els grans editors intel·lectuals feien una tirada d’entre 1.500 i 2.000 exemplars; 300 anys després, des de Pasado & Presente fem els mateixos. És inquietant que aquesta elit lectora no creixi; no és democràtic el que passa amb el coneixement a Espanya. Que la gent s’escandalitzi pel que diuen els de Vox de les Trece Rosas republicanes… Som ignorants, és com dir que la Terra és plana: he publicat almenys 20 llibres on s’ha explicat…

P. On és el problema, doncs?

R. Que vivim en un món en el qual les elits no volen compartir el control del coneixement real; el sistema capitalista conspira contra el coneixement i, en conseqüència, contra la igualtat; i no ens enganyem: sí, som davant la generació més titulada, però no és la més preparada. Si s’hi afegeix que a l’ésser humà li fa mandra pensar… En aquest sentit, com a editor he fracassat.

P. Però ha venut més de 60.000 biografies del Conde Duque de Olivares de Elliott, ha convertit la Historia de España de Pierre Vilar, els diaris d’Azaña o Stephen Hawking, de qui va adquirir els drets per només 20.000 dòlars, en best-sellers. Ha tingut bon nas: Fontana, Anthony Beevor, El florido pensil…

R. L’olfacte és per a la narrativa, no per a l’assaig; si ets analfabet pots ser un editor literari, com ho van ser Juan Grijalbo, Juan Salvat o Lara pare, que es guiaven per elements externs al llibre: l'actualitat, el sexe, la última polèmica, el més venut en un altre país..., però per ser-ho de no-ficció fa falta coneixement: per això em vaig envoltar de gent com Sacristán, Fontana, Jordi Nadal, Francisco Rico…

P. La llegenda diu que va rebutjar per a Crítica la biografia de Franco de Paul Preston perquè no li va agradar i la va desviar un altre segell del grup, Grijalbo…

R. No és cert: la vaig regalar per ajudar Grijalbo, on feia molt poc que havia aterrat Daniel Fernández. En qualsevol cas, he estat un editor molt dur: quan mano, soc despòtic.

P. Algun model d’editor?

R. Javier Pradera; és el que més m’ha fascinat: era molt intel·ligent, coneixia perfectament la cadena del llibre; inspirant-me en ell vaig crear Ariel Quincenal, llibres a 50 pessetes per a gent que volia llegir i no tenia diners: el 1968 veníem 15.000 exemplars.

P. Allà on ha anat, Ariel, Crítica, Pasado & Presente, l’han seguit els seus autors. Com ha aconseguit fidelitzar-los?

R. M’he implicat molt sempre en la seva tasca, he teixit complicitats; molts dels seus originals eren temes molt interessants, però no ho sabien comunicar i jo els he ajudat; i llavors he tingut molta paciència, no els he pressionat mai: volia que quedessin satisfets de la seva feina, independentment del que havíem signat en el contracte.

P. El 1998 va abandonar Grijalbo-Mondadori per diferències amb els directius i va sortir de Planeta el 2009 amb una jubilació forçada i sense el seu segell Crítica. Vostè mateix s’ha definit com “un paio molest”...

R. El meu amic editor André Schiffrin parlava del mercat com la nova censura, però aquell mercat és el de tota la vida. L’edició és un negoci capitalista com qualsevol altre i s’ha de saber jugar dins del sistema i jo he jugat i he fet guanyar molts milions als meus amos amb les seves editorials; soc un CEO molt bo: Crítica, amb 2.500 títols, no ha perdut mai diners, com tampoc en perden els 100 que ja he publicat a Pasado & Presente; però també sempre he pensat que si una editorial guanya diners, aquells diners han de ser per reinvertir-hi i no perquè hi jugui l’amo del capital; he intentat robar-los dividends per fer més llibres; per això soc un paio incòmode per a ells; no tinc la seva cultura empresarial, el gen depredador que s’ha de tenir per ser directiu de Planeta, per exemple… Molta d’aquella gent es diuen editors, però només són capitalistes del producte llibre.

P. Un producte llibre que competeix i somia, alhora, amb les plataformes audiovisuals …

R. Netflix és el nou panem et circenses, la joguina de moda per distreure la gent, l’última pastanaga de la televisió, que s’ha quedat amb la clientela que tenia abans la religió.

P. Com a editor, com valora la bibliografia que ha generat el procés?

R. Poc títol important. D’una banda, els intel·lectuals catalans són molt covards, haurien d’haver denunciat des del primer moment la maniobra de CiU per aprofitar-se, des de l’eix nacionalista, de les justes protestes de la gent per la seva situació econòmica; haurien d’haver desemmascarat Artur Mas, escolanet de Jordi Pujol, i els seus cooptats Puigdemont i Torra.

P. I des de l’altra banda de l’Ebre?

R. L’actitud de la política espanyola ha estat immensament idiota; Espanya, sociològicament, és de dretes, encara té una mentalitat de majorat i mans mortes, un punt reaccionària… En aquell context conjunt, la infantilització que veiem de l’ensenyament està en línia amb la voluntat de manipular les masses, imbuir-les de porqueria amb els mass media. A abaixar el llistó de la universitat n’han dit democratitzar-la; en fi...

P. Quin llibre seu lamenta que hagi tingut menys èxit?

R. Sens dubte, el de De Sainte-Croix, La lucha de clases en el mundo griego antiguo. El vaig editar el 1988: allà ja explicava tot el que passa avui; en vaig vendre poquíssims i ves a saber en quin magatzem es deu estar podrint; diners i esforç que no han servit per res.