La Barcelona que és i va poder ser

El 1935, a fi de convertir la part baixa de Montjuïc, una de les zones que havien acollit l’Exposició Internacional de 1929, en un nou pol per a la ciutat, es va convocar un concurs d’idees per urbanitzar l’actual Avinguda Maria Cristina. S’hi van presentar 53 equips dirigits per arquitectes com Nicolás Maria Rubió i Tudurí, Raimon Duran i Reynalds, Ramon Puig i Gairalt, Pere Benavent i Jaume Torres i Grau. Cap projecte no va arribar a materialitzar-se ja que la Guerra Civil va fer que aquests plànols caiguessin en l’oblit i bona part dels pavellons i edificis que van acollir la cita del 1929 han arribat fins a nosaltres. Però sí que se’n van conservar tots els plànols. Com el de Torres i Grau on es pot veure com pretenia eliminar els pavellons i les torres venecianes, icones de Barcelona durant dècades, amb la intenció d’aprofitar de forma intensiva l’avinguda omplint-la de torres per a oficines i habitatges.

El projecte és un dels 130 plànols i dibuixos que es poden veure en l’exposició 50 anys de l’Arxiu Històric que commemora mig segle de l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) en la qual és possible comprovar com s’ha anat construint, sobretot, la ciutat de Barcelona, però també els edificis que han desaparegut per la transformació urbanística de la ciutat i alguns dels projectes que han quedat al calaix per sempre. “Són peces emblemàtiques del fons de l’arxiu que expliquen la història de l’arquitectura del nostre país”, explica Assumpció Puig, degana del COAC en la presentació de la mostra.

Cap com l’ambiciós projecte “Pla Macià” somiat per Le Corbusier el 1934 i l’històric grup d’arquitectes del GATCPAC per transformar completament Barcelona. La seva idea era, conservant la retícula de Cerdà, crear una ciutat jardí oberta al mar, amb un districte administratiu que aixecava després d’arrasar la part antiga de la ciutat. A banda i banda de la ciutat, dos aeroports. El seu projecte, que per sort va ser rebutjat per les autoritats municipals, va quedar dibuixat en un enorme diorama de 6,5 metres de llarg que també es pot veure en l’exposició de la seu barcelonina del COAC.

Però en aquesta mostra commemorativa hi ha molts plànols d’edificis que sí que es poden veure actualment a Barcelona. Com la façana de la catedral que es va construir 400 anys després de l’edifici gòtic, segons el projecte de Josep Oriol Mestres que explicava amb un cimbori de 50 metres d’altura d’August Font, imposant-se al de Joan Martorell, mestre de Gaudí, que va realitzar unes artístiques lletres al costat del dibuix. Unes obres neogòtiques que cada any són fotografiades per milions de persones que no saben, la majoria de barcelonins tampoc, que aquesta façana és contemporània.

L’exposició, una autèntica festa per als amants de l’arquitectura, permet veure els plànols del restaurant per a l’Exposició Universal del 1888 firmats per Domènech i Montaner, el projecte de Camps Elisis de Carles Gauran, amb hipòdrom i plaça de toros, per a aquest enorme jardí que es va aixecar entre passeig de Gràcia, Pau Claris, València i Mallorca, entre els anys 1853 i 1873, del qual només queda una placa que els recorda; les boniques façanes esgrafiades de les Escoles Ramon Llull de Josep Goday; la façana dels habitatges d’Enric Sagnier coneguts com a Porxos Fontseré; el dibuix de la monumental font de la plaça d’Espanya de Josep Maria Jujol, la bonica planta en perspectiva que dibuixo Domènech i Montaner per a l’Hospital de Sant Pau, un interior desconegut de la sala oval, com a “sala de festes” de l’actual MNAC realitzat pels creadors de l’edifici, Eugenio Cendoya, Enric Catà i Catà i Pere Domènech i Roura. També un impressionant mausoleu piramidal d’autor desconegut, el dibuix de Villar Lozano per a la seva intervenció en el Monestir de Montserrat en el qual es pot veure la intervenció del seu deixeble Gaudí, o el projecte de 1906 de Puig i Cadafalch per al Palau de La Pau de la Haia, una espècie de Westminster londinenca, que no va arribar a construir-se.

Tampoc van veure la llum dos dels projectes més innovadors que s’hi podrien haver aixecat en el mateix punt de la plaça Catalunya: dos gratacels que haurien canviat per sempre l’aspecte d’aquest punt neuràlgic de la ciutat. El primer, de 130 metres d’altura projectat el 1918 pels americans John Mead Howells i James Gamble Rogers a instàncies de Ramon Selles Miró per allotjar-hi oficines, un hotel, galeries comercials i una estació de ferrocarril, tal com es pot veure en una espectacular maqueta en l’exposició del que hauria estat el primer edifici modern del vell continent. El segon és un projecte de Josep Maria Bosch i Aymerich de 1961 per a un hotel de 140 metres i 40 pisos d’altura a la mateixa cantonada, que tampoc no va veure la llum. Altres plànols, sorprenen just pel contrari, parlen d’edificis que, sí que es van construir, però avui no s’han conservat, com el pavelló dels Estats Units firmat per Peter Harnden i Lanfranco Bombelli per vendre les bondats del Pla Marshall que es va aixecar al costat de la font de colors de Carles Buïgas, davant de l’actual MNAC.