Barcelona, nit quatre

Als salons de l'hotel Majestic, cinc estrelles, un pianista toca Yesterday. Amb prou feines hi ha gent a la cocteleria. Un home a la barra té posats uns auriculars, un altre a la taula beu a xarrups ridículs un French Martini i més enllà, a prop del piano, hi ha una taula d'estrangers parlant en veu baixa. “Aquests dies el tenim gairebé tancat per a gent de fora”, es disculpa un encarregat, “pel que està passant, ja sap”. El Majestic es va fundar el 1918 en una cantonada del passeig de Gràcia, on continua envoltat de botigues de luxe. Tothom ha passat per aquí, o sigui els de sempre: Lorca, Picasso, Maria d'Habsburg i Hemingway. També Pujol i Mas, que van fer d'aquest hotel l'ostentós emblema de les victòries electorals d'aquell partit, Convergència i Unió.

Són les deu de la nit. El pianista s'ha posat a tocar Hey Jude. En aquest moment, a 500 metres, uns neonazis solts pels carrers de Barcelona cacen un independentista sol i li claven una pallissa salvatge. Però al Majestic ningú no mira el mòbil per assabentar-se de les coses; qui vulgui veure-ho en viu en té prou de sortir a la porta. Allà es comença a veure com les coses es torcen. És una sensació gairebé física. Té a veure amb la por, la nit i una cosa més pertorbadora: la rutina.

Des de la plaça d'Artós, a Sarriá, un grup d'ultres neonazis, uns jovenets i altres homes de mitjana edat de la vella escola, baixen al centre de Barcelona. Els vigila de prop la Policia Nacional, pendent que no es creuïn amb els independentistes concentrats als Jardinets del passeig de Gràcia. Però alguna cosa va malament. Després de dos quilòmetres i mig cantant “a por ellos”, armant-se amb el que agafen els que no sortien armats de casa i molestant conductors, veïns i gent a les terrasses, alguna cosa va malament. Els neonazis es dissolen en grups petits, cèl·lules de vuit o deu persones, seguint la tàctica futbolera de ser pocs, ser presents en més llocs i poder atrapar algú sol. És així com es troben amb la seva víctima, un noi que, ja a terra per un que se li llança a sobre, rep puntades de peu al cap, cops amb pals i cops de puny. Després d'una pallissa de diversos segons, els ultres fugen.

Alhora, radicals independentistes han eludit el control de seguretat amb una tàctica semblant; res de grups grans que els delatin als Mossos, sinó dividits i alerta per trobar els neonazis. Durant uns minuts de terror, amb l'helicòpter buscant localitzar els violents per evitar que es trobin i enviïn d'un costat a l'altre els policies, diversos grups es van estar buscant en unes quantes illes de l'Eixample.

La trobada que buscaven els independentistes, un grup, aquest sí, nombrosíssim, es va donar a l'encreuament de Muntaner amb València, un ultra amb estètica skin es va perdre dels seus i es movia per la zona amb una bandera franquista i un ganivet de grans dimensions. Diversos independentistes van sortir a raig contra ell. Amb ells, sense deixar de gravar, hi havia el periodista Guillem Andrés, les imatges de l'agressió del qual van ser virals a l'instant.

Com el van veure?

El grup era bastant gran, diu hores després, mentre cobreix els disturbis de matinada al passeig de Gràcia. Ells deien que perseguien grups d'ultradreta. De sobte vam sentir: “N'hi ha un allà, n'hi ha un allà”. I alguns van arrencar a córrer, i jo amb ells. Un tio d'uns 30 anys, botes negres, cabell bastant curt, cantava a skin. Jo crec que la navalla la portava dins, no em va semblar que li donés temps a treure-la; l’hi han agafat i l'han tirat a terra. Li van clavar cops, li van tirar llambordes i pedres al cos, i tot això va durar uns quinze segons mínim.

A la Rambla de Barcelona una noia s'esgargamella des d'un balcó dient que “així, no” crit habitual als balcons i als carrers dels qui comparteixen reivindicacions polítiques però “no així”. “Així, no” de fet, podria ser un partit polític germà en naufragis de Parlem, aquell moviment. Radicals han calat foc a diverses zones de la Rambla. Dos o tres xavals diuen “puta” a la noia que els crida i es fiquen amb ella amb crits de “ves-te'n a Rússia amb Putin”. Són joveníssims, de fet dos nois més grans que ells diuen alguna cosa com “què pensaran que estan dient”.

L'alternativa a la ignorància és la xenofòbia, i si tampoc no és això, serà masclisme: els adolescents s'han ficat sols en una emboscada. Quan arriben els bombers, un veí d'un altre balcó els crida que a les copes dels arbres s’està calant foc. El sufoquen. “A veure, si us plau, hòstia”, crida un bomber jove abans de ficar-se al camió. Poc després, dos camions arribaran amb les sirenes a Aragó a apagar un incendi que no existeix. Baixen del vehicle, i un superior, un home gran de mitjana estatura i bigoti, suat de dalt a baix, estén els braços incapaç de creure que hi hagi hagut una falsa denúncia.

A aquestes hores a València amb passeig de Gràcia esclaten els disturbis més llargs i encesos de la setmana. La carretera del passeig torna a estar tallada per diverses fogueres, desenes de nois encaputxats pugen als arbres, a les marquesines, per gravar i gravar-se, i a la intersecció dels carrers hi ha concentrades unes mil persones enfrontades a pocs metres als mossos. Tan pocs metres, que hi ha un moment que els manifestants pràcticament carreguen contra els agents.

Passa quan aquests comencen a disparar bales de foam (projectils viscoelàstics) i els radicals arrosseguen centenars de persones contra ells i els fan retrocedir. Un esclat d'alegria recorre el carrer. El Joan, 22 anys, pujant el passeig, exclama: “Els hem fet fora”. Els mossos es veuen obligats a amagar-se amb els escuts i les furgonetes en un tram de València molt estret, i fins allà es fiquen els manifestants després de trencar senyals de circulació, destrossar una marquesina i arramblar amb tot el que veuen per tirar-l'hi a la policia. Criden a cor “Barcelona antifeixista”, “Independència”, “Els carrers seran sempre nostres” i “No sou res sense farlopa”. Retruny l'eco al carrer, molt més tancat que passeig de Gràcia, i retrunyen sobretot les salves i els trets dels mossos, però no es mou ningú.

En aquesta ratera de València, on hi ha amuntegats centenars de persones cridant a les furgonetes policials, hi ha una via d’escapament, més estreta encara, el carrer de Camps Elisis. Arriba Martí, un noi amb un dit ensangonat (“m'ha donat”, “m'ha donat”) a qui li fa la cura al moment un company seu. “Això és un equip sanitari amb què sortim sempre”, diu obrint la motxilla i ensenyant el material propi d'una farmaciola. Li curen la ferida i li deixen el dit embenat. A l'altre costat de Camps Elisis, una parella està amagada en una cantonada.

El rugit dels manifestants a la intersecció amb València és monumental, i quan els mossos carreguen per intentar recuperar terreny, molts nois es fiquen en aquest carreró de Camps Elisis. En un moment en què sembla que la cosa està tranquil·la, la parella corre de la mà cap al seu portal i s’hi fiquen; vivien allà, no sabien si podrien arribar. Fa olor de plàstic cremat, a suor de les carreres, a cartrons cremant. L'helicòpter baixa de tant en tant

A la cantonada del passeig de Gràcia amb València hi ha un grup de gent amb màscara antigas, armilla groga reflectora o directament granota groga, i un pal llarg i estirat que acaba en una bandereta amb una creu sanitària. També porten casc, una cosa cada vegada més habitual amb el pas de les nits: cascos de motociclista entre els radicals, cascos més lleugers i senzills gairebé tots els periodistes. Aquesta gent de groc que després improvisarà un espècie d'hospital de campanya per atendre ferits pel foam, per les caigudes en les estampides que es produeixen en les càrregues, són Sanitaris per la República, un grup de voluntaris de primers auxilis entre els quals hi ha catalans, però també madrilenys o andalusos. Parla el Marcos, un d'ells:

“El nostre propòsit a més d'atendre la gent és fer veure que això no val per a res, sinó per fer-nos mal els uns als altres. S'estan cremant plàstics, que solen ser tòxics, i la policia ataca amb foam, que són projectils d'alta potència... Vine amb nosaltres, tapa't la cara”, interromp bruscament.

A prop, els mossos disparen i es produeix una càrrega. Ells aixequen els braços en senyal de pau de cara al mur i proven de ficar en aquest cordó groc qui vulgui per protegir-se. Continua breument l'entrevista (“els projectils són suposadament de...”) quan es produeix una cridòria i entra un noi amb l'ull inflamat per un tret de foam. El Marcos i els seus companys el comencen a atendre mentre el noi s'asseu sanglotant en aquesta cantonada d'una botiga de Chanel. El seu millor amic esclata primer (“puta policia, hòstia!”) i després s'esfondra abraçat a un dels sanitaris, que el porta a un costat i prova d'atendre'l psicològicament: el noi té un atac de nervis i no para de plorar. No remet ni tan sols quan s'escolten les paraules que espera tothom i que provoquen un aplaudiment espontani entre la gent que envolta l'escena: “L'ull se salva”. El ferit s’hi posa una bena; té una inflamació enorme, però el cop no ha arribat al globus ocular. S'aixeca, i és ell qui ha d'atendre i animar el seu amic, encara en estat de xoc. Tot dura cinc minuts exactes.

Què ha passat?

Érem a la manifestació. Primer amagats i després hem sortit i avançat i ens hem quedat a prop, i a la mínima que hem avançat una mica més han disparat i m'han donat.

Què has sentit?

Se m'ha tancat l'ull i he notat com se m'ha adormit mitja cara, i he dit: “Hòstia”. M'han donat des de cinc metres potser, apunten al cap.

Com et dius?

Prefereixo no dir-ho.

Anys?

En tenim 17, diu, i se'n va amb el seu amic, allunyant-se de la concentració. És la mateixa edat que el noi atropellat aquesta setmana pels Mossos a Tarragona. Més grans que el Joel, la Carme o el Jofre, tres joves d'entre quinze i setze anys que a mitjanit corrien i cridaven Aragó amunt amb la cara coberta. Tenien entre 10 i 12 anys en les primeres Diades del procés, quan sortien al carrer amb les estelades com a capa de la mà de les seves famílies.

L'helicòpter funciona al centre de Barcelona com el cormorà a alta mar: on és ell, a baix hi ha peixos. “Jo necessito la meva samarreta i la meva dessuadora, hòstia”, crida un noi nu de cintura cap amunt. Són les dues de la matinada, no fa fred. Els mossos comencen a fer el carrusel al passeig de Gràcia: passades a tota velocitat amb la furgoneta en cercles, netejant la zona. Pel buit de la finestra d'un dels vehicles surt únicament el canó d'una pistola de foam. A aquestes hores van contra gent concreta, alguns fitxats amb la càmera que tenen a la part posterior alguns dels vehicles.

La gent que no participa en els disturbis i només torna a casa, o en surt per anar a qualsevol banda, i es veu atrapada en un xoc semblant, és aconsellada pels manifestants: quan vegin les furgonetes dels mossos a tota pastilla, s'han de posar braços en alt i contra la paret, protegint la cara. En qualsevol cas, si es continua caminant, mà a tall de protecció en un lateral de la cara i l'altre braç en alt. El foam deixa ferides i contusions cridaneres, però a una distància perillosa i a la cara, pot causar destrosses greus.

La cantonada de València amb el passeig de Gràcia és el paisatge després de la batalla, plena de vidres d'ampolles utilitzades pels violents, pedres, llaunes de cervesa i escombraries. Aquí s'han viscut alguns dels disturbis més greus i importants de la setmana posterior a la sentència pel judici del procés. Hi ha una destrossa absoluta. Aquí s'han viscut uns dels disturbis més greus i importants de la setmana posterior a la sentència pel judici del procés. Una enorme jardinera està trencada i escampada pel carrer, i diverses ombres dins d'un establiment, tancat i barrat, segueixen dempeus el final de la nit. És el Majestic, l'hotel on fa quatre hores sonava Yesterday. Aquí es va firmar un dels pactes més importants de la democràcia, el pacte del Majestic, que el 1996 va garantir que Aznar arribés a La Moncloa a canvi de lliurar competències i immunitat al nacionalisme de Jordi Pujol. La meitat dels manifestants que avui han arrasat aquesta cantonada aleshores no havien nascut o eren nadons. La història és capritxosa.