Carlota Subirós: “Dir que la directora del Lliure seria una dona era enverinador”

C arlota Subirós (Barcelona, 1974) prepara il·lusionada una obra que estrenarà l’any vinent al Teatre Lliure, mentre dona forma a Grrrls!, un collage escènic de manifestos feministes des dels anys trenta fins a l’actualitat que es podrà veure a la sala La Planeta de Girona el dia 25 d’octubre, dins del Temporada Alta.

Pregunta. “Grrrls!!!”. Depèn de com es pronunciï sona a emprenyamenta...

Resposta. Evidentment, estem emprenyades, perquè en tenim motius, però aquest muntatge també té una part molt juganera, de cridar a reivindicar-nos i a celebrar-ho, i una part molt activa de pensament en marxa, de reflexió sobre nosaltres mateixes i sobre la vida en societat. Hi ha un caràcter molt reivindicatiu però molt lluminós: Grrrls!!!, ties, tios, el feminisme proposa una revolució, un sacseig vitalista, de bon rotllo. Fem una vida millor!

P. D’on ve la idea?

R. Ve de la celebració que va fer l’Institut d’Humanitats el 2016 per commemorar els 40 anys de les primeres jornades de la dona, el 1976. Em van proposar unes lectures de manifestos dels anys setanta. Ara, tres anys després, hem recuperat aquell material al CCCB, dins de l’exposició Feminismes! Però aquests tres anys han estat d’una expansió i una divulgació tan forta del feminisme que em calia anar molt més enllà. El Temporada Alta va acceptar la meva proposta i li hem donat una dimensió molt més escènica i més profunda. Per a mi està sent un projecte d’aprenentatge molt fort, de descobrir fins a quin punt hi ha una feina de moltes generacions, de molts punts de vista que es van sumant, que es van matisant, que es van ampliant... i realment tot just ara començo a tenir aquesta visió panoràmica que l’espectacle vol reflectir, des d’un punt de vista molt subjectiu, molt impressionista, gens acadèmic. Jo dic que el subtítol d’aquest títol impossible, Grrrls, seria “una enciclopèdia viva del feminisme”, perquè dona vida a propostes que, sovint, en la cultura més mediàtica,estan molt simplificades.

Tant de bo no calgués estar pendent del gènere d’algú, sinó de les seves capacitats per exercir un càrrec

P. En el fons el teatre és això, una eina de crítica, de denúncia...

R. En aquest cas està claríssim. Reconèixer veus, identitats, subjectes polítics. En realitat ocupar l’escena és prendre la paraula i posar-hi el cos. És un lloc on manifestar-te. Perquè la mateixa situació escènica és una exposició, és un manifest, indica una presa de posició.

P. Una de les batalles és la de la paritat laboral. Calen més dones als càrrecs directius d’empreses o institucions?

R. És una evidència enorme que les dones, en bona part, sustenten la cultura. Són la immensa majoria del públic, no només a les arts escèniques. Cau pel seu propi pes que els càrrecs de decisió haurien de tenir com a mínim paritat de gènere. Tant de bo estiguéssim en un punt en què no calgués ni pensar en quotes ni haver d’estar pendent del gènere d’algú, sinó de les seves capacitats per exercir un càrrec.

P. El seu nom va sonar amb força com a directora artística del Tetre Lliure. Es veia en aquest càrrec?

R. No tinc ganes de parlar del Lliure perquè és una cosa que no ha passat i ara no té sentit parlar-ne. Sí que penso que tot el que es va dir sobre el fet que seria una dona va ser tergiversador i enverinador. Ja era un prejudici, perquè posava en una situació molt fotuda qualsevol dona que hagués arribat a aquest càrrec. Una exigència afegida i una falta de respecte, com si et diguessin “estàs aquí perquè ets una dona”. El que toca és que hi hagi dones a tot arreu!

P. Escriure, dirigir, traduir, fer classes, llegir... Et quedes amb alguna disciplina o totes són com si fossin els teus fills?

Vivim en la cultura de l’èxit, i jo no m’hi veig reconeguda. Soc increïblement crítica amb els meus resultats

R. Vocacionalment jo seria tan interdisciplinària com em fos possible. Disfruto molt jugant amb el cos, la imatge, la paraula, la llum, el color, el contingut, les formes que s’hibriden i ja no saps dir si és teatre, si és dansa, si és circ, si és audiovisual, si és performance, si és un musical... Però la imatge amb la qual em quedo és la d’una trena entre la creació, la investigació i la docència. I en la creació hi ha l’escriptura, la direcció i la traducció. És una feina contínua de buscar de quina manera la paraula, el cos i la imatge es van alimentant recíprocament. Això em fa gaudir d’estar aprenent contínuament. L’exhibició és una part més de tot un procés molt llarg. El resultat d’una peça i el seu èxit, evidentment, són determinants perquè tu puguis seguir treballant... Però, en aquest sentit, jo em considero molt poc eficaç: no treballo tant pel resultat com pel procés. Soc increïblement crítica amb els meus resultats, i precisament aquesta crítica és molt nutritiva, és el que em fa tirar endavant. Vivim en la cultura de l’èxit i jo no m’hi veig gaire reconeguda. El moment de trobada i de comunicació amb el públic és màgic, brutal, però només és la punta d’un iceberg que oculta tota la feina que hi ha a sota.

P. El teatre, doncs, és efímer?

R. Per una banda, la peça només existeix en aquell dia, en aquell moment. És així de modest i, alhora, així de potent. El que pot passar en aquell moment és excepcional i es pot convertir en una experiència de vida que recordis per sempre més.

P. Cal reforçar l’educació?

R. Encara hi ha molta feina a fer per integrar cultura i educació. A més, les arts escèniques són l’espai natural de l’educació! El teatre és jugar, imaginar, representar la societat. Tinc ganes de fer un estudi específic per veure fins a quin punt tota la vida política actual s’està llegint en termes d’escenificació i de teatralitat, de posada en escena. Realment, les arts escèniques són un espai molt poderós per entendre tant la vida íntima com la col·lectiva.