‘El jovencito Frankenstein’ torna cantant i ballant

“El monstre ha sortit a fer un cafè, però aquí tens el Frankenstein per al que vulguis”. El vestíbul del Tívoli presenta un ambient transsilvà en l'original roda de premsa, amb el científic i altres estranys personatges, un amb gep, passejant. El doctor Frankenstein, suposo? L'individu vestit de frac, amb els cabells arrissats i bigoti, fa que sí amb el cap, fent el seu paper. Sembla a punt de dir: “No, Fronkonstin”. És Victor Ullate Roche, l'actor que encarna el descendent del famós ressuscitador, el modern Prometeu de Mary Shelley, al musical El jovencito Frankenstein, de Mel Brooks, a partir de la famosa paròdia cinematogràfica del 1974 del mateix director. L'espectacle, versió espanyola del que es va veure a Broadway el 2007 i que es va tornar a muntar al West End londinenc el 2017, on encara és en cartell, arriba a Barcelona després de presentar-se a Madrid. Producció de Letsego –els mateixos de Dirty dancing, la saga The Hole i La família Addams–, el dirigeix Esteve Ferrer i en el repartiment hi ha Anna Herebia (Inge), Marta Ribera (Elizabeth) i Teresa Vallicrosa (Frau Blücher –poseu-hi aquí un renill de cavall).

Com el cèlebre film, el musical explica la història del net de Victor Frankenstein, Frederick, científic nord-americà que renega de les teories i els experiments del seu antecessor, però que es veu immers en els mateixos (còmics) horrors en acceptar l'herència del seu avi i instal·lar-se al seu castell i el seu laboratori. “Jo soc un gran fan de la pel·li”, explica Ullate, “i en assabentar-me que es feia el musical i que, a més, el dirigia Esteve, vaig acceptar entusiasmat interpretar-lo”. L'actor assegura que l'espectacle “no té res a envejar a la pel·lícula, hi ha pràcticament els mateixos gags i, a més, té l'atractiu del format musical”. El seu Frankenstein s'assembla molt al de Gene Wilder. “No et pensis, l'he treballat molt pel meu compte i crec que hi aporto coses noves. Per descomptat que hi té un aire, és normal”.

De la novel·la original de Mary Shelley, “una joia”, assenyala que encara que el musical i la pel·lícula en siguin una paròdia, “són plens de picades d'ullet i t'ho recorden tot”. Afegeix que Brooks hi va incorporar l'atmosfera dels films clàssics sobre Frankenstein i això li dona la pàtina gòtica característica. Un dels perills de la funció, reflexiona, és que en estar en directe t'has de controlar tota l'estona per no riure. El seu gag preferit és el de quan el seu personatge es clava l'escalpel a la cama en un rampell de passió científica després d'assegurar que la feina del seu avi “era caca”.

Li pregunto murri al monstre  quin és el seu tros preferit esperant que em contesti “el meu enorme ‘schwanzstucker” per postil·lar en falset “ah, dolç misteri de la vida!”, però diu que el que més li agrada és el moment en què Frankenstein i la seva criatura es posen a ballar

Frankenstein ha de marxar –el deu esperar algun experiment–, però apareix el seu ajudant, l'inefable Igor (Jordi Vidal). Li dic que és molt alt i contesta que no pretendré que vagi tota l'estona encorbat, que és molt cansat i encara més els dies que tens dues funcions. En preguntar-li per les diferències amb el recordat Marty Feldman, em mira molt fixament. “Amb els ulls no hi he pogut fer res, en realitat prenc un 50% d'ell, i la resta és meva”. Comparteixen gep, apunta. “Sí, i això em fa anar avall tota l'estona”. Explica que en el seu personatge hi ha molts gags de la pel·li i algun de nou. El musical també ha afegit localismes i ha evitat algunes referències que eren molt en clau nord-americana. En preguntar-li per dos dels gags famosos, el de “podria ser pitjor, podria ploure”, al cementiri, i el de “recolza-t'hi”, quan l'Igor li ofereix el seu minúscul bastó a Frankenstein, inclina el cap i fa espetegar la llengua. “Aquests precisament no hi són, i mira que hi ha el 99%”.

Fer d'Igor és dur? “Molt, m'he aprimat cinc quilos”. El seu personatge moltes vegades roba la funció. “En realitat és una obra molt equilibrada, és veritat que l'Igor té alguns dels gags més famosos, però en el musical està tot més repartit que en la pel·lícula”. Arribats a aquest punt, el monstre segueix desaparegut. I no hi ha violí o banya per fer-los sonar. Iñaki Fernández, el productor artístic surt al pas, però no és el mateix. “Vaig anar a Londres i vaig veure el musical i em va semblar que calia portar-lo. És una gran comèdia plena de picardia i d'humor intel·ligent. Esteve ha portat alguns gags més cap a l'actualitat”. El director, que se suma a la conversa, sembla feliç, contagiat de l'obra. “El musical és un gran homenatge a la pel·lícula, de la qual soc molt fan, un veritable parc temàtic del film. El mateix Mel Brooks considerava que aquest era el seu millor treball”. Ferrer reconeix que el 200è aniversari de la novel·la, l'any passat, va contribuir al fet que decidissin fer el musical. “La de Mary Shelley és una creació excepcional que ha donat origen a moltíssimes obres molt diferents, és lògic que durant l'aniversari es retés homenatge al mite i a la seva autora. El jovencito Frankenstein és, sens dubte, la millor paròdia que se n'ha fet i Brooks, que la va encertar amb el film, ho va tornar a fer amb el musical, que és un gènere que, en posar els personatges a cantar i ballar, permet un punt més de comicitat”. Esteve lloa la qualitat dels musicals del país, en què ha crescut, destaca, l'experiència vocal i interpretativa. Parlant de gags, li recordo el “quin parell de picaportes”, davant la porta del castell, amb la ufanosa Inga responent “oh, gràcies, doctor”. “Volia treure'l però no hi ha hagut manera, amics friquis que tinc em van amenaçar fins i tot amb no venir a veure-la el musical si el suprimia. Queda com a homenatge a l'original però, esclar, avui no ho posaries”.

Ara arriba del bar el monstre (Albert Gràcia), que deu haver confós el cigaló amb el Mistol, perquè està verd, hahaha. Em mira des de dalt (porta unes grans plataformes de deu centímetres) i parla amb una propietat que sembla desmentir que (per culpa de l'Igor) porti el cervell no del gran historiador Hans Delbrück sinó d'“Abby Normal”. “Hi ha molta part física en el meu personatge, esclar; fa respecte interpretar-lo quan ho ha fet tanta gent famosa, de Boris Karloff a Robert de Niro, sense oblidar-te, per descomptat, de Peter Boyle. No he volgut basar-me en cap, sinó llegir el text i veure on em porta. Buscar l'essència i el cor de la criatura. Trobar el meu propi monstre”. Li pregunto murri quin és el seu tros preferit esperant que em contesti “el meu enorme schwanzstucker” per postil·lar en falset “ah, dolç misteri de la vida!”, però diu que el que més li agrada és el moment en què Frankenstein i la seva criatura es posen a ballar amb frac sota un canó de llum. “És l'instant icònic de la pel·lícula i el musical”, apunta, i adopta una posició de Fred Astaire que un pensa que se li obriran totes les cicatrius, i a veure què fem.