“Un director no ha d’assajar amb por, però hi ha coses que ja no es poden permetre”

El nou director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel (Barcelona, 1976), ha trigat 10 mesos des del seu nomenament, el 18 de gener, a concedir entrevistes. Ho justifica perquè es considera una persona prudent i poc amic de fer gala de personalisme en el càrrec, i per la necessitat de donar un descans al Lliure després de la muntanya russa professional i emocional que va suposar la crisi que va portar a la sortida de Lluís Pasqual de la direcció del teatre. Martel, cordial i amable encara que amb una reserva i una prevenció que poden semblar jesuítiques, ens rep a l'entrada de la seu del Lliure a Montjuïc i ens condueix fins al seu despatx en una de les torres. El seu ambient de treball és força sobri i fins i tot monacal, cosa que casa amb la seva figura eixuta i el seu aire una mica malenconiós que no desentonarien en l'enterrament del comte d'Orgaz. Entre la munió de coses pròpies que Martel ha col·locat per personalitzar el despatx (“no trigaria gens a recollir-ho tot si me n'he d'anar”) destaquen un cartell teatral italià del 1930 emmarcat –del Teatre Colonna, anunciant L’imbecille de Pirandello– i un programa de Moby Dick, el preciós espectacle per a nens que va dirigir al Lliure amb escenografia de Frederic Amat, dedicat per l'artista. Sobre la taula de treball, gran i comunitària, s'hi poden veure, potser per casualitat, sengles llibres dedicats al treball de Fabià Puigserver i Ros Ribas, dos històrics del Lliure. Martel contesta totes les preguntes, tot i que en algunes prefereix fugir d'estudi. “Un director no ha d'entrar mai amb por en una sala d'assajos, però hi ha coses que ja no es poden permetre”, dirà en relació amb l'acusació de maltractaments a l'actriu Andrea Ros durant els assajos del Rei Lear que va portar a la dimissió de Pasqual. Martel demana “estabilitat” per poder dur a terme el seu programa de renovació del Lliure i davant de la inquietud generada per una primera part de la programació molt radical i innovadora, sense els grans noms vinculats històricament al Lliure, tranquil·litza que “ja vindran”, i avança que per a la segona part de la temporada es prepara un muntatge de Les tres germanes, de Txékhov, dirigit per Julio Manrique.

Más información

Juan Carlos Martel, nou director del Teatre Lliure

El Lliure minimitza la figura del director per trencar amb el passat

El Teatre Lliure es dinamita per reinventar-se

Pregunta. Quin inici de temporada, amb Falaise, totes les entrades esgotades. Deu estar content.

Resposta. Ha estat una sorpresa meravellosa perquè no teníem clar que tant de públic fos sensible a la proposta de Baró d’Evel, que és extremadament poètica. Hi havia molt de risc en pretendre omplir tants dies les 750 localitats. Però ha funcionat, tenim programadors internacionals molt interessats en l'espectacle i molts espectadors estrangers. Malauradament no el podrem prorrogar, perquè la companyia té compromesa una gira. A veure si poden tornar per tancar-la aquí...

P. Al teatre de Gràcia també va bé Càsting Giulietta, que vostè dirigeix...

R. Sí, també omplim. Deixi'm matisar, cal dir-ho, que són projectes heretats, compromisos previs adquirits, encara que nosaltres hem assumit els riscos del temps d'exhibició i el format de sala, és a dir, la capacitat de públic.

P. Ja li ha pres la mida al Lliure?

R. Em vaig adaptant. Estic en un procés d'aprenentatge. Però tinc molt clar el que he vingut a fer aquí, construir un Lliure per a tots i per a totes, ampliant la cultura en els marges i sense renunciar a l'excel·lència estètica. I amb tres eixos indispensables, que són la societat, la cultura i l'educació. Això ha d'estar en tots els projectes. El mapa és diferent: fa 20 anys hi havia un 2% d'emigració, ara hi ha un 20%. Hem de respondre als canvis. M'agrada molt el mar i la metàfora que aquí anem amb rumb fix però vent variable. O arribarem a port o ens enfonsarem. Intentarem navegar, trampejar i gaudir.

P. En un vaixell el capità és la llei i el seu comandament és absolut. Vostè no ha optat per una direcció d'aquest estil.

R. Cal recordar que el capità també és el que s'enfonsa amb el vaixell.

P. I a qui se li amotina la tripulació, com a Pasqual.

R. A Pasqual no se'l va carregar la tripulació, van ser les xarxes socials també. I el fet de no tenir la confiança del seu equip. Se'n va anar ell, per què t'has de quedar on no et volen?

P. Com és que no es va poder arreglar això de Pasqual?

R. És la pregunta que em faig: per què es va tancar el diàleg.

P. Al seu parer, hi va influir la política?

R. Va ser un compendi de tot. Pasqual havia permès fer coses a favor del procés, fins i tot col·locar llaços grocs en butaques en algunes funcions. Però no personalitzem, ja som en una altra època. Ni en la de Pasqual ni en la de Rigola, en què tot girava al voltant d'ells. Una manera molt strehleriana de funcionar. Això ja no és així ara.

P. Com està l'ambient a la casa?

R. Els treballadors? Bé, encara que no puc parlar per cadascun dels 67. És una casa intel·ligent, que ha viscut diversos processos de canvis i ara en viu un de molt gros, que inclou la modificació dels estatuts, l'elaboració d'un codi deontològic intern, d'un contracte programa... aviat tenim eleccions per al comitè d'empresa. També s'està canviant la manera de treballar, a la recerca d'una metodologia més transversal, per equips, aspirem que la gent sigui més creativa i no esperi tant directrius. La majoria dels treballadors estan en la cinquantena, molts van entrar a treballar fa 20 anys, amb 30, en l'etapa d'Àlex Rigola. Ells m'ensenyen com s'ha funcionat a la casa tot aquest temps, hi ha diàleg. Necessitem agilitat, eficàcia. Ens hem posat tots a la mateixa casella de sortida. Ara cal construir.

P. Ha tingut contestació?

R. Vaig arribar aquí sent home, exajudant de Pasqual i vist com a continuista, així que... Però m'ho prenc com que la gent estima molt el Lliure i aixeca passions.

P. Què va passar, al seu parer, amb Pasqual?

R. Coneixem el Lluís. Jo era fora quan va passar. Pasqual havia de renovar i llavors l'Andrea va publicar el seu post i tots es van començar a expressar. El que es veu és la punta de l'iceberg d'una situació. No tinc distància encara per valorar què va passar i aquí dins no ho hem parlat, se't menja el dia a dia, l'aire condicionat que s'espatlla a Gràcia, un artista iranià a qui li neguen el visat per venir. Hi ha poc temps per mirar enrere. Encara estem en transició. En tot cas, el Lliure arrossega ferides des del 76.

P. L'any que va néixer vostè. Van néixer alhora.

R. Sí, tenim la mateixa edat. El Lliure neix com un grup d'amics que treballen junts, aquest nucli de franctiradors que van cofundar el teatre i que barrejaven la creació amb la vida. Jo aquí em perdo. És un període vital que jo òbviament no vaig viure, no hi vaig participar. Però hi ha una frase de Fabià Puigserver, que no vaig conèixer, que deia que el teatre es dirigeix des de l'escenari, i que és una cosa que jo comparteixo. M'ha arribat de Fabià que s'ha de ser agosarat, valent i que has d'aspirar sempre a l'excel·lència artística. Això dona caràcter i significat al Lliure, la personalitat dels seus fundadors. No obstant això, no cal oblidar que Rigola és també història del Lliure, amb totes les seves iniciatives, els Radicals Lliures, la influència alemanya, els espectacles internacionals...

P. Podríem parlar de la metafísica del Lliure, la seva ànima, si es vol, això que posa tan nerviosos els qui no entenen que no se'l consideri simplement un teatre.

R. El Lliure es diferencia d'altres teatres en el fet que és una au Fènix que es renova escoltant la societat, i sempre sota la premissa fundacional, que és fer un teatre d'art per a tothom, com Strehler al Piccolo de Milà. Forma part de l'essència del Lliure, que hi hagi gent que se l'estimi i que l'odiï. El teatre català no s'entén sense el Lliure i això de vegades ha molestat. Estatutàriament és una fundació privada amb vocació de teatre públic, que significa que gestionem nosaltres però que rep aportacions de diverses institucions. Això es tradueix en la manera de comportar-nos. Avui dia, el 2019, hem de ser exemplars. Estar en sintonia perfecta amb el que la societat exigeix d'una fundació de les nostres característiques. Hem de respondre sempre com a institució i no de manera personal. I oferir transparència màxima, no hi pot haver cap dubte.

P. Què opina del sou de Pasqual?

R. Estava per sota del nivell europeu i no suposava cap il·legalitat, però era èticament reprovable per la situació econòmica que vivíem aquí, aquests 250.000 euros del 2013, l'any de l'ERO...

P. Creu que Pasqual va fer alguna cosa impròpia en l'assumpte d'Andrea Ros?

R. He treballat amb tots dos i puc dir coses bones i dolentes dels dos. Pasqual hi posa molta passió i l'Andrea també. Puc imaginar la situació. I és una cosa que ara mateix no es podria permetre. Ara bé, cap creador ha d'entrar amb por en una sala d'assaig, però hi insisteixo, hi ha situacions que no s'han de permetre. Potser no es va saber parar a temps.

P. Tornaran a treballar al Lliure?

R. L'Andrea de moment no, Pasqual tampoc. Però aquesta casa no ha censurat mai ni censura. Pasqual té una muntanya per muntar el teatre Soho a Màlaga i vindrà al Romea amb Núria Espert i Lorca. No me l'imagino no tornant a dirigir aquí.

P. Vol preservar la llegenda, el llegat diguem-ne espiritual del Lliure?

R. No crec que sigui qüestió del que jo vulgui. Jo vaig guanyar un concurs per dirigir el teatre amb un programa que és el que haig de complir. Dit això, és obvi que vinc d'on vinc, he treballat amb Pasqual, ho porto en vena i jo soc això. He treballat aquí, no vinc de París. El meu programa preveu la continuïtat i escoltar el present. Amb mi el Lliure és el mateix piano amb tecles afegides i tocant una altra cosa. Sobre la tradició, m'acullo a la definició de Mahler, que és la transmissió del foc i no la veneració de les cendres.

P. Se li ha criticat que a la programació que ha ofert de la temporada hi falten les figures del Lliure de sempre. Els Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Andreu Benito...

R. Vindran. La programació del primer semestre presentada era una declaració d'intencions. Responia també a una sostenibilitat econòmica. Jo no va arribar en una situació normal, els pressupostos ja estan tocats. Pasqual feia els seus càlculs i no estava previst que marxés. Si normalment et queda un 43% del pressupost per arrencar la temporada jo estic per sota del 20%. Haig de reorganitzar els recursos. Jo també vull veure actors i actrius que han desenvolupat la seva carrera aquí. Per al segon semestre projectem unes Tres germanes, de Txékhov, dirigides per Julio Manrique, així que tranquils. Alguns abonats desconfien de la programació perquè veuen coses que desconeixen, però hi han de confiar. Que recordin que el Lliure va fer en els seus inicis Leonci i Lena, que ningú sabia què era, i la gent hi anava.

P. Pasqual era partidari inicialment de tancar el teatre de Gràcia, i vostè?

R. Pots no ser nostàlgic com ell, però al Lliure de Gràcia és on batega tot, jo el defenso, i a més és patrimoni de la fundació privada. Si la cosa va malament, sempre podem tornar allà.

P. Com va amb les institucions públiques?

R. Al principi una mica a l'expectativa, a veure què és això que els venia. Ara hi ha bona comunicació. Sempre a l'espera de les eleccions. Torno a insistir que necessitem estabilitat.

P. S'ha sentit menystingut?

R. No, ni per la professió ni pels polítics. Tampoc ho permetria. Una altra cosa és el que puguin pensar.

P. S'aturarà el Lliure quan surti la sentència del procés?

R. En principi no. Com a reflex de la societat, al Lliure hi ha molts colors i sensibilitats i si molta gent de la casa para, haurem de parar. Però com a institució cultural no anirà a la vaga.