‘Turandot’ lèsbica al regne de ‘Star Wars’

Abans que es pitgés el botó d'inici d'aquesta Turandot del Liceu –dir que es va aixecar el teló, en aquest cas, resulta anacrònic– et podies trobar Juan Luis Arsuaga passejant pel saló dels miralls. Segurament, el gran paleontòleg, una de les ànimes del jaciment d'Atapuerca, es va acostar a celebrar els 20 anys de reobertura del gran teatre barceloní per veure si hi detectava algun pas endavant en el seu estudi de l'evolució.

Probablement no el va trobar quan el president Quim Torra va entrar a la llotja, potser va notar llavors la implacable esgarrifança que poden causar les reculades polítiques, però sí que devia sentir alguna cosa més positiva gràcies al resultat d'aquesta proposta de Franc Aleu: això sí que representa un pas més enllà. Almenys pel que fa a l'òpera del segle XXI.

Si algun títol amb vocació d'obrir-se a nous públics val l'intent és Turandot. L'òpera inacabada de Puccini conté prou ambigüitat en el plantejament per provar i provar diferents camins. Amb Turandot el mestre es va voler endinsar en un renovat concepte d'espectacularitat. Però el desànim el va vèncer i no va poder concloure la partitura. Puccini va morir el 1924 convençut que la seva visió de l'òpera s'evaporava amb ell i qui sap si també convençut que les avantguardes ultres també l'assassinarien sobre l'escenari.

Però no va passar cap de les dues coses. Les propostes més salvatges es van succeir, moltes van encaixar amb l'apocalipsi que va acompanyar el signe d'aquells temps i Puccini, contra el seu núvol de pessimisme, a més, és immortal. No només això, sinó que –allunyat del convencionalisme– resulta un bon partit pel que serà la gran aliada d'aquest art al segle XXI: la tecnologia.

Franc Aleu, amb el seu bagatge amb la Fura dels Baus, ho sap. I la nova direcció del Liceu, també. Per això han volgut celebrar aquests 20 anys amb una proposta revitalizadora, amb un experiment atractiu i seductor, conjugant l'ànim d'espectacularitat de la partitura pucciniana amb el risc sobre l'escena.

Els ecos transgeneracionals es palpaven dilluns a la nit al Liceu com només passa en comptades ocasions. La puresa musical copulava amb la promiscuïtat dels nous llenguatges escènics. Josep Pons es va encarregar de presentar la partitura d'una manera cristal·lina, aprofundia en els detalls d'atmosfera oriental i desplegava genials transicions corals i individuals. La seva proposta de l'ària Nessun Dorma en safata de plata perquè es llueixi un simplement correcte Jorge de León en va ser un exemple. Tot fluïa amb claredat i matisos que guiaven la concentració i, alhora, proporcionaven una bona dosi de predisposició per a un viatge al·lucinogen.

Aleu buscava la poesia i s'ha negat a caure en l'artifici. Ho ha fet amb referències al cinema de ciència-ficció i rebolcades entre la realitat virtual. En escena reconeixies sovint el regne de Star Wars, les incursions bàrbares en territori manga, l'homenatge a aquest paral·lelisme que traça entre Spielberg i Puccini com a ànimes connectades jugant a situar els personatges en el camí difús de pel·lícules com Ready Player One. Amb un respecte providencial al sentit mateix de l'òpera i a la seva lògica escènica quan uneix l'intimisme i la comèdia –brillant la transició entre Ping, Pang i Pong amb l'arribada de l'emperador– a més de l'espectacle de la seva exòtica solemnitat.

Tot hi acompanyava. El paper de glaç distant –“lívida amant dels morts”, la flama el seu poble– d'Irene Theorin en la carn congelada de la princesa Turandot funciona en el seu misteri que embolcalla amb contundència vocal. Però el que sí que és un pas de gegant en l'evolució per al cant és aquest miracle anomenat Ermonela Jaho. La soprano albanesa va impressionar el públic tan bon punt va desembeinar el seu primer pianissimo. Li confessava a Calaf com l'havia conegut i es va endur el teatre al més profund. Amb només això, un pianissimo, en va tenir prou per demostrar la seva sorprenent classe. Per tant, no estranya que Aleu decidís per a l'últim acte fer un gir argumental que encara té més sentit amb Jaho. No és Calaf, amb el seu ímpetu de milhomes, qui descobreix l'amor a Turandot. És el sacrifici de Liu en la seva immolació el que li conquereix el cor. Passa d'aquesta manera del rebuig radical a qualsevol home a la complicitat en cos i ànima al costat de la seva enamorada.

Encaixa. Per què no? D'una manera més coherent, fins i tot. Al cap i a la fi, Puccini també va escriure el paper de Liu per retre homenatge a Doria Manfredi. Aquella serventa que davant de les acusacions d'haver-lo seduït per part de l'esposa del compositor es va acabar suïcidant. Amors trastocats, vides arruïnades, deutes pagats, engrandeixen aquesta òpera estranya, oberta a tot final que valgui la pena, com el d'aquesta revelació lèsbica en el paradís sempre acollidor i infinit per a les noves narratives de Star Wars.