Eventualitat d’un desgel

De tots aquells minitòtems nacionalistes que pretenien representar l’esperit de Salvador Espriu i de Jaume Vicens Vives, la majoria n’abjuraren quan començà el surfeig del procés. Ara n’hi ha que hi voldrien retornar, però o bé no en saben prou o, com sol succeir en tots els nacionalismes, temem que se’ls tingui per traïdors. Al nacionalisme irlandès no li manquen traïcions i fratricidis. De manera simbòlica o real, hi ha El delator de Liam O’Flaherty o l’assassinat de Michael Collins. Mentrestant, la societat catalana, fracturada, ha malmès moltes energies. Arriba ara la possibilitat d’un lentíssim desgel que signifiqui desdir-se de la unilateralitat i acceptar amb matisos inclusius la via constitucional? Amb els precedents més a mà, és probable que s’opti pel mètode de l’ambivalència i això pot ser l’error de tota una generació penjada del clau ganxo de la insurrecció pendent, de la nostàlgia per l’epopeia de la secessió.

Que molts polítics emboliquin la troca per integrar-se en la fase de desgel pot ser part del seu ofici, però com queda la integritat intel·lectual dels periodistes, escriptors, politòlegs, historiadors, que intentin fer el gir pel sistema de la cortina de fum? Ara mateix, la llista de figures mediàtiques que alternen el fred i la calor es va allargant, després d’uns anys de molta febre adelerada, excloent i unidimensional. Sense rigor i fair play general, no hi hauria cap garantia de res.

El nacionalisme, com el socialisme dogmàtic, també cau en presumpcions fatals. Si cap govern té prou informació sobre una societat a fi de planificar-la, com podien el secessionistes de Catalunya dibuixar un Estat de qualsevol manera i després dir que tot era un joc? Com que ningú se’n fa intellectualment responsable, la societat catalana n’ha de pagar les conseqüències, institucionals, polítiques, econòmiques i cíviques. En tot cas, un desgel no vol dir eliminar les diferències sinó —segons la fórmula clàssica— trobar un marc de comunicació fluida i legítima que asseguri la regulació de qualsevol discrepància. Són de preveure reubicacions, metamorfosis, opcions de nova planta, però si només són tàctica vindran dies de més confusió i pèrdua d’oportunitats col·lectives. Al Fossar de les Moreres, escamots ultres seguiran idolatrant cada any la història inventada. Seria una anècdota compatible amb una Catalunya estable que retorna a la bandera quadribarrada i no confon Espanya amb un depredador juràssic.