Democràcia a mesura

Dimarts van tornar les cassolades a Barcelona, aquest cop, per protestar contra les detencions de diverses persones pertanyents als autoproclamats CDR (Comitès de Defensa de la República). Evidentment, el reconeixement de la llibertat d’expressió és indiscutible i, per tant, la seva exteriorització, com a exercici d’un dret fonamental reconegut en la Constitució espanyola, no planteja cap mena de problema. No obstant això, potser caldria reflexionar sobre la causa que ho provoca. És cert que aquestes detencions poden generar incomprensió, descontentament i altres sentiments negatius, ja sigui per considerar que no cal imputar cap sospita de responsabilitat penal als privats de llibertat, ja sigui per la forma en què les detencions es van dur a terme.

Els dubtes sobre els indicis racionals que pogués tenir el jutge de la instrucció, després de més d’un any d’investigacions, poden ser legítimes, esclar. No obstant això, d’una societat sana políticament caldria esperar certa prudència, sobretot, de part dels representants institucionals. Representants que ho són per a un sistema democràtic i en un sistema democràtic, que és l’espanyol, que diuen que avorreixen. Més enllà que el jutge instructor imputi, indiciàriament, delictes molt greus, la veritat és que més d’un any d’investigació potser hauria de portar a la cautela, sempre respectant el dret fonamental a la presumpció d’innocència. És normal que familiars, amics i veïns considerin que els detinguts són bones persones, incapaces de preparar actes com aquells pels quals se’ls persegueix judicialment. Ara bé, les institucions i els seus titulars sempre haurien de mantenir el cap fred i recordar que són representants de les institucions de tota la ciutadania, no només d’una part, per majoritària que aquesta sigui en ocasions.

D’altra banda, crida igualment l’atenció que aquest dubte gairebé conspiranoic sobre la manera poc parcial d’actuar de la justícia espanyola només es manifesta quan els detinguts són persones que dediquen la seva activitat a la causa independentista, en aquest cas, a més, amb formes poc amables, de vegades violentes. En canvi, quan aquestes detencions es produeixen respecte d’altres col·lectius de persones, amb altres idees, d’altres races fins i tot, i sempre des del respecte escrupolós de la presumpció d’innocència, no se senten ni crits, ni exabruptes contra el sistema judicial espanyol ni contra el cos policial que exerceixi de policia judicial en el cas, ni el repic de cap cassola. És obvi que cadascú tria les seves causes, però potser caldria plantejar-se si el problema és la falta de garanties o la desproporció en l’execució de determinades detencions o, més aviat, que aquesta es dirigeixi contra “un dels nostres”. El primer suposaria haver de fer una valoració global de l’actuació de les policies a Espanya i, conseqüentment, intentar fer propostes de canvi i aprofundiment en la millora dels protocols policials. En el supòsit d’“un dels nostres”, es tracta únicament d’instrumentalitzar políticament una detenció concreta.

És evident que a Espanya, en ocasions, les institucions públiques, de qualsevol tipus i de qualsevol nivell de govern, provoquen fallides de drets i abusos de Dret, és a dir, es produeixen incompliments de la llei. No obstant això, les titulars dels poders públics catalans no estan per donar gaires lliçons, tenint en compte que una part important de la responsabilitat de la situació en la qual estem es remunta a l’abdicació del dret dels líders independentistes que van iniciar fa dos anys.

El rebuig a tot el que sigui institució “espanyola” d’una banda de l’independentisme que, a més, es dedica a ovacionar-lo, no és una bona tàctica per a ningú, perquè només porta a més crispació i enfrontament. Es predisposa una part de la societat contra l’estructura institucional espanyola i, també, contra una meitat de catalans i catalanes. En aquest escenari, la possibilitat de generar aliances a Catalunya entre independentistes i no independentistes és pràcticament impossible perquè als segons se’ls identifica com a amics de l’estat opressor. Així, pensar, per exemple, que una potencial condemna per rebel·lió o sedició és un error, no implica pensar que Espanya no és una democràcia o que és un estat fallit. La diferència és que per a uns les institucions espanyoles són l’enemic que s’ha de batre; per als altres, Espanya és un espai polític compartit que necessita reformes i millores. Per als primers, la posició dels segons és irreconciliable amb el camí destructiu que han triat per aconseguir la independència. Per als segons, els primers han optat per instruments de dubtosa democraticitat i la fi no justifica els mitjans. En cap cas.

Argelia Queralt és professora de Dret Constitucional a la UB.