La vida en un altre planeta

Tots els llibres d’Adrià Pujol (Begur, 1974), des d’Escafarlata d’Empordà fins El fill del corrector/Arre, arre, corrector (escrit amb Rubén Giráldez), són difícils de sintetitzar, i, invariablement, porten el lector al territori de l’estupor, són una allau de sorpreses narratives i de meravelles verbals —sense que hi faltin, però, els acudits excessivament fàcils o les fantasies puerils—, irradien una al·lèrgia notable als elements previsibles de cada gènere literari en el qual s’endinsa, i no s’està d’incloure una sana autoironia sobre el seu paper com a escriptor: també és possible que se sàpiga militant acèrrim en la fundació d’un espai nou a la literatura catalana. De Míster Folch, la seva primera novel-la, es pot dir que narra la vida de Jesús, nascut el dia de Nadal de 1942, fill de Maria, una viuda, portera d’una finca del capdamunt del passeig de Gràcia, i del senyor Folch, el propietari de l’edifici, burgès català i franquista. Es pot dir que la vida dissortada de Jesús, el Mr. Folch del títol de la novel·la (“lent de reflexos, somiatruites, poruc i maldestre. Amb tres adjectius més tindríem la dimensió completa del saldo: malaltís, escarransit i encantat”), no és aliena a les misèries de la postguerra, a les seves penúries, tristeses morals i daltabaixos polítics. I és veritat que el lector hi troba les aventures de la resistència antifranquista, les represàlies i les tortures de la policia, l’anecdotari de la vida quotidiana de la menestralia en una Barcelona malalta, o dissecada, o resignada, les tenebres etnogràfiques de la dictadura a Catalunya i el pas del temps. Però faria malament qui accedís a Míster Folchamb l’esperança d’entrar en una ficció sustentada per la realitat, a la recerca d’un ús competent de les convencions narratives per servir a la credibilitat i no per desacreditar-la: Pujol refà la trama i la substància de la novel·lística sobre la postguerra, en capgira de forma convincent els llocs comuns, i, com si elaborés un misteri que transmet una paradoxal sensació de transparència, escriu una novel·la històrica, social, eròtica, psicològica i fantàstica que és totes aquestes coses alhora sense ser-ne exclusivament cap, a la manera d’una novel·la total que s’entossudeix a negar la seva ambició.

Com tots els llibres de Pujol, Míster Folch també incorpora una pregunta essencial sobre la seva identitat, i que consisteix a donar resposta a per què es narra una cosa i no una altra, una resposta al plantejament tècnic de triar quina és la veu narradora que oferirà la matèria literària al lector. I com que Pujol té la voluntat deïcida de recrear-ho tot, d’explicar tota una època, des del detall més petit fins al més immens, és lògic que el narrador de Míster Folch sigui Déu. I és aquí, des del principi, que comença a dinamitar la seva manera d’entendre la novel·la com a gènere: el Déu que s’encarrega de resseguir els episodis vitals de Mr. Folch és, com el protagonista, algú lent de reflexos, somiatruites, poruc, maldestre, malaltís, escarransit i encantat, un saldo de dimensió completa, que es disculpa per usar imatges clixé (“les pitjors”), però que vol ser “simpàtic”, com els “mestres una mica febles” o els “escriptors facilots”. La realitat de la lectura, però, és molt diferent, i, com el pallasso equilibrista que s’està tota la funció dient que no serà capaç de subjectar amb gràcia i art, quan caiguin, les bitlles que temorosament llançarà enlaire, l’artífex de Míster Folch aconsegueix que les peces encaixin sense que mai es perdi el fil de les condicions imprescindibles per mantenir vius els entreforcs de la novel·la: Pujol escriu contra l’ensucrament de les infàncies, contra la hipernostàlgia que embafa, i l’humor (o la crueltat, benigna amb la superfície de les coses i dura com el diamant quan retrata el que ningú vol creure que va ser) li serveix per posar dics al devessall sentimentalista d’on han sorgit tants d’arguments ambientats a la Barcelona de la postguerra.

Pujol homenatja els escriptors que admira (Perec, és clar), fa llistes i esquemes de possibles situacions narratives que no acaba d’explorar, i, mentrestant, el Déu que s’encarrega de dur endavant Míster Folch es contradiu, repapieja, interpel·la la realitat que crea —el triomf de la vida sobre les conspiracions de l’angoixa— i, amb una prosa aparentment elemental i pragmàtica —que no ho és: és vivaç, potent i efectiva, ben lluny de la sequedat minimalista—, amb la força d’un sil·logisme raonat fins l’absurd, introdueix els lectors en un món tan diferent com la vida en un altre planeta: Míster Folch és una novel·la que cal valorar amb moltes estrelles.