Cayetana i Puig Antich

El debat de Política General del Parlament ha tingut com a espectadora Cayetana Álvarez de Toledo. L'han acomodada a la zona noble dels convidats, alguna cosa així com la cadira de pista de Jack Nicholson ala pista de Los Angeles Lakers. Molt a prop, s'hi asseia Laura Borràs, cap de files de Junts per Catalunya a Madrid. No vaig enganxar cap gest de complicitat entre col·legues diputades, ni una salutació, malgrat que han compartit hores d'acritud al Congrés. Álvarez de Toledo, aïllada, va mantenir una aparent atenció al debat, de manera heroica, tenint en compte que només dos diputats van parlar en castellà. Ella mantenia fix aquest rictus que posem a les festes quan no coneixem ningú però no volem evidenciar la nostra incomoditat. Ja saben, en aquests casos aguantem el got i fem xarrups per omplir el buit que ens envolta i ens ocupa, però somriem com dient: “Eh, no és el que sembla, semblo un pop en un garatge però estic super comodíssim. Què passa?” Álvarez sap mantenir aquest somriure amb una gran seguretat; fins i tot més, li dona a l'expressió un aire tal que aconsegueix que el que està incòmode acabi sent el que està davant seu. Només ha modificat una mica aquesta expressió quan va sentir dir —i imagino que va entendre—, “presos polítics”. En canvi, no em va semblar que la intervenció del seu correligionari, Alejandro Fernández, li despertés més atenció que la resta. Malgrat que Fernández sap com treure a l'hemicicle del seu sopor habitual.

Álvarez de Toledo va assistir a un debat en què, més que parlar de política general, oh sorpresa, la majoria es va dedicar a apujar el llistó de les comparacions forçades i extemporànies (fet que li ha de resultar familiar, d'altra banda, a la portaveu parlamentària de Casado). L'operació policial contra els CDR de dilluns va facilitar que PP i Ciutadans obrissin la porta de l'hemicicle al fantasma d'ETA, i l'exhumació imminent —tal vegada— de Franco va abonar el terreny a les metàfores dels independentistes.

La portaveu de C’s, Lorena Roldán, va fer una aposta arriscada: mostrar la foto de l'atemptat d'ETA de 1991 en la caserna de Vic, com a auguri terrible del que ens espera si seguim en aquesta escalada per culpa de l'independentisme. Va definir a Quim Torra com a líder de comandos i li van fer una crida a l'ordre. Volia ser protagonista, encara que en aquell instant el diputat Daniel Serrano del PP li va robar el moment amb un “Visca la Guàrdia Civil!” que gairebé tomba les noves estàtues instal·lades en el Saló de Passos Perduts. Una cosa així no s'havia atrevit a dir-ho ni Blas Piñar en el Congrés dels Diputats el 23F.

Semblava el més fort possible. Però no, una mica més tard, Albert Batet, de JxCat, va comparar sense despentinar-se Salvador Puig Antich, l'anarquista que va ser l'última víctima del garrot vil franquista, el 1974, amb la CDR Tamara Carrasco, detinguda, acusada de terrorisme i finalment eximida més d'un any més tard. Va posar l'execució del militant anarquista com a exemple de la justícia espanyola…actual!, i va rematar amb un error històric com per expulsar-lo de Saber y ganar: va afirmar que Puig Antich era l'última pena de mort de Franco, oblidant als cinc últims afusellats de setembre de 1975, dos etarres i tres membres del FRAP, un grup marxista violent. El dictador va signar les sentències amb prou feines dos mesos abans de morir, i més d'un any més tard d'haver ordenat la mort de l'activista català i d'un delinqüent comú desvariejat.