Passejant entre òperes

L'òpera és un bon termòmetre per mesurar la vida cultural, social i política de les grans ciutats. Ha estat així des dels inicis, a la Venècia renaixentista de Claudio Monteverdi, fins als nostres dies: 400 anys d'història que el Victoria and Albert Museum de Londres convida a recórrer a l'exposició Òpera, passió, poder i política, un viatge a través de vuit ciutats europees, entre les quals hi ha Barcelona. Després d'estrenar-se el 2017 a Londres i del seu pas per Madrid, amb èxit (107.000 visitants), s'estarà al CaixaForum de Barcelona fins al 26 de gener.

Vuit ciutats, vuit compositors i vuit estrenes integren un itinerari concebut pel prestigiós museu londinenc amb la col·laboració de la Royal Opera House i produïda per La Caixa. Són, de fet, vuit actes, amb tocs escenogràfics i un epíleg que conviden el gran públic a descobrir la força de l'òpera com a mirall i motor del progrés cultural. Més de 300 peces cedides per una trentena d'institucions submergeixen el visitant en l'ambient de cada època.

Arrenca el viatge amb l'estrena de L'incoronazione di Poppea, de Monteverdi, a Venècia, ciutat que el 1642 va acollir la primera representació pública d'una òpera, fins llavors privilegi exclusiu de la cort. Pur ti miro, el sublim duet d'amor de Neró i Poppea que tanca l'obra, cantat amb delicadesa per Anne Sofie von Otter i Alice Coote i dirigit per John Eliot Gardiner, és la primera música que fa emocionar el visitant.

L'exposició es recorre cronològicament amb uns auriculars Sennheiser. Primera i grata sorpresa: després de les paraules d'introducció de Josep Pons, cicerone en algunes etapes del tour, la qualitat tècnica del so està per sobre de la mitjana en aquest tipus d'exposicions. La tecnologia permet el canvi de música seguint el ritme que marca el visitant.

Admirar l'esplèndida orfebreria veneciana (copes i ampolles de vidre, caixes amb marqueteria d'os i luxosos collarets) acompanyats de l'exquisida música de Monteverdi és un plaer, augmentat per la contemplació d'instruments com un clavicèmbal Alessandro Trasuntino del 1531.

Segona parada: Londres i l'estrena el 1711 de Rinaldo, de Georg Friedrich Händel, una de les primeres òperes en italià que va entusiasmar el públic londinenc: aquí el vestuari de teatre és primorós; també destaca una flauta de banús i plata que és una joia. Nou salt, ara a la Viena de la Il·lustració, que el 1786 va acollir l'escandalosa estrena de Li nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Presideix la sala el superb fortepiano de caoba que Mozart va tocar durant la seva estada a Praga per a l'estrena de Don Giovanni. Té molt d'encant el conjunt d'abric, armilla i bombatxos de vellut de seda i color crema, exemple de l'auge de la moda francesa que tant agradava al presumit Mozart. Entre els documents hi figura el contracte matrimonial.

Saltem cap a Milà i el Risorgimento italià, il·lustrat per l'estrena el 1842 a la Scala de Nabucco, de Giuseppe Verdi: al costat de la partitura original, hi ha busts i retrats del compositor i la seva esposa Giuseppina Strepponi, però el més elegant és el vestit de seda i setí per a Violetta (La traviata) creat per Bob Crowley el 1994. Maria Callas com a Abigail és una gran opció com a àudio, però es nota que el Covent Garden escombra cap a casa en posar Va Pensiero per al seu cor i orquestra en lloc d'optar per la modèlica Scala.

De Milà a París i l'estrena el 1861 de la versió revisada de Tannhäuser, de Richard Wagner, opció discutible, per il·lustrar el pes de l'òpera sota l'imperi de Napoléo III. Ventalls de puntes i seda, un canesú de nit del vestuari de l'emperadriu Eugènia o una factura de 2.000 francs de l'Òpera de París per una llotja anual, il·lustren l'oropel d'una societat que veia l'òpera com a luxós entreteniment.

El Liceu col·labora afegint a la mostra una parada que evoca la Barcelona modernista i l'estrena el 1896 de Pepita Jiménez, d'Isaac Albéniz. Obres de Ramon Casas, el piano d'Albéniz, cartells de l'Exposició Universal del 1888 o una rèplica de la bomba Orsini que va explotar a la platea del Coliseum de la Rambla, figuren en un espai que, com a il·lustració audiovisual, com que el Liceu continua sense programar les òperes d'Albéniz, opta pel muntatge d'aquesta gran òpera signat per Calixto Bieito el 2012 al Teatre Argentí de la Plata.

De Barcelona a Dresden, en plena expansió de l'expressionisme, amb l'escandalosa estrena el 1905 de Salomé, de Richard Strauss. Destaquen els esbossos per a l'escena d'Alfred Roller, els fragments de la pel·lícula muda del 1923 de Charles Bryant amb Alla Nazinova, que proclamava la seva bisexualitat, un escàndol per a molts, o els dissenys de vestuari de Salvador Dalí i Gianni Versace, autor d'un magnífic vestit per a Herodiade de seda negra i vellut amb cotó.

L'última parada ens situa a la soviètica Leningrad (Sant Petersburg), amb l'estrena, el 1934, de Lady Macbeth del districte de Mtsenk, de Dimitri Xostakóvitx, censurada per Stalin. Hi ha cartells memorables, especialment una litografia del politburó, i imatges del compositor tocant al piano, com un posseït, l'òpera.