Ansu Fati davant del punyal de l’excés

Ansu Fati, 16 anys, no té permís de conduir, ni pot comprar alcohol, però pot marcar gols. Tot indica que estem davant el prodigi de moda. Va debutar per sorpresa enfront del Betis, amb el partit guanyat i jugant a casa. Va entrar al terreny de joc en el segon temps i va anotar el seu primer gol a El Sadar. Es va alinear com a titular contra el València i va convertir les seves dues primeres accions –un xut amb la dreta i un elèctric regateig a Garay, clausurat amb una perfecta passada a De Jong– en els dos gols inicials del Barça. Desconegut fins ara, Fati representa una figura tan vella com el futbol: la del nou messies.

Cap joc en què hi hagi una pilota és tan favorable a la materialització d'una criatura divina amb samarreta. Sempre hi ha hagut estrelles precoces, però l'èxit de Pelé al Mundial de Suècia 58 va marcar la divisòria definitiva. Amb 17 anys va brillar pel seu enginy, els seus gols i la desimboltura per dirimir un joc d'adults. Pelé, O Rei des de llavors, és el creador del curiós procés que consisteix a trobar el nou Pelé.

En termes bíblics, molts han estat els cridats i molt pocs els elegits a aquest càsting messiànic. Abunden els noms d'adolescents sotmesos a expectatives desmesurades, però només dos han merescut la comparació amb Pelé. Un, Maradona. L'altre, Leo Messi. N'hi va haver un altre, Ronaldo, que va insinuar la seva candidatura –va anar amb 17 anys al Mundial dels Estats Units 94, però no va jugar un minut– i la va perdre als quiròfans. Té sentit que la llista sigui tan curta perquè exigeix de l'aspirant un grau exhaustiu de talent, producció i recorregut.

La reverència per la precocitat és una característica singular del futbol. Només el bàsquet admet alguna comparació. No obstant això, hi ha diferències substancials. Els fenòmens juvenils del bàsquet solen estufar-se com si fossin estrelles després d'un període, generalment breu, d'adaptació en un món d'homes. Encara que als 18 anys van saltar de l'institut a la NBA, Kobe Bryant i Kevin Garnett van necessitar un parell de temporades per instal·lar-se com a referents indiscutibles del bàsquet. El cas més comparable és el de LeBron James, anomenat The Chosen (l'elegit) per algun motiu. El seu impacte va ser tan evident com les seves peculiars condicions. LeBron era un adolescent amb cara d'adult, cos d'adult i motor d'adult.

El futbol és francament sensible al talent precoç. El necessita. La gent vol veure imberbes enginyosos en un joc en què la fricció i la disciplina acoten la fantasia. Estem en un any representatiu d'aquesta conducta. Ansu Fati (Barça) ha debutat amb 16 anys, Kang In Lee (València) amb 17, Kubo (Mallorca) i Vinicius (Reial Madrid) amb 18 anys. No són casos excepcionals. Muniain va jugar el seu primer partit amb 16 anys. Bojan Krkic i Raúl van sorgir amb 17. La llista és tan extensa com les vicissituds dels talents prematurs. Uns van confirmar o van superar les expectatives –Raúl és el principal exemple–, d'altres han desenvolupat competents trajectòries i, en alguns casos, el seu rendiment ha estat molt lluny de les previsions.

Aquest abisme, el del jove predestinat que no compleix els pronòstics mediàtics, resulta especialment cruel quan es fan servir etiquetes improcedents. La Lliga belga va canviar la reglamentació perquè Nil Lamptey pogués debutar amb 16 anys a l'Anderlecht. Se'l coneixia com el nou Pelé. Amb 20 anys la seva carrera s'havia esvaït.

No hi ha dubte de les qualitats de Fati. És un atrevit amb intel·ligència per equivocar-se molt poc en les decisions que pren. El problema és que no ha emergit com un projecte de bon jugador. Comencen a sentir-se elogis que anticipen un nou messies. Tres partits a Primera i Ansu Fati ja comença a comprovar el pes que cap criatura hauria de suportar.