La tècnica de Les Grands Ballets Canadiens aixeca el teló del Liceu

Bellesa, execució impecable i una fascinant combinació entre modernitat i classicisme palpiten en la disciplinada formació Les Grands Ballets Canadiens de Montréal, sota la direcció d'Ivan Cavallari des del 2017. La nit de dissabte, el Gran Teatre del Liceu oferia una bona entrada, el programa que presentava la companyia canadenca resultava molt atractiu: Stabat Mater, de Giovanni Battista Pergolesi amb la soprano Kimy Mc Laren i la mezzosoprano Maude Brunet i coreografia del romanès de 46 anys Edward Clug, i la Setena Simfonia de Beethoven amb la coreografia de l'alemany Uwe Scholz (1958-2004). Les dues partitures interpretades per l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sota la direcció musical de Dina Gilbert. Les Grands Ballets Canadiens de Montréal actuaran al Liceu fins al 19 de setembre.

La primera coreografia, sens dubte la millor de la nit, Stabat Mater és una emotiva coreografia d'Edward Clug que va aconseguir trenar la colpidora música barroca de Pergolesi, composta per a dues veus el 1736, setmanes abans de la mort del seu autor, amb el nu ball ideat per Clug. D'estil contemporani, la peça, interpretada per 24 ballarins, és un conjunt de ball fluïd i elegant. En una escena buida, amb l'única presència de tres primes tarimes, els ballarins s'interrelacionen de manera poètica; el gest el dispara un doll d'emocions. Emocions que l'elenc femení viu de manera recollida, mentre que l'elenc masculí ho fa de manera més apassionada. Cadascun d'ells encarna una Mare de Déu destrossada pel dolor o un fill crucificat.

Les veus envellutades de la soprano Kimy Mc Laren i de la mezzosoprano Maude Brunet, interpretant aquesta sacra música, rebreguen el cor de l'espectador, que respira quan a través d'un gir visual les ballarines es despullen de les seves sabatilles de mitja punta, es posen sabates de taló i desfilen com a desafiadors models, per després rendir-se davant un calvari. Aquests tocs d'estil modern atorguen a aquest Stabat Mater una atraient actualitat. Un gran aliat d'aquesta obra és l'encertat vestuari i escenografia, de tipus minimalista, del català Jordi Roig.

La segona coreografia del programa, la Setena Simfonia de Beethoven, és obra d'Uwe Scholz, un creador neoclàssic pertanyent al corrent proper a la figura de John Cranko, el llegendari director del Stugartt Ballet, companyia de la qual va formar part. És una peça interpretada per tota la companyia en què el ball és brillant i enèrgic com la partitura.

Les ballarines van fer gala d'unes segures puntes. La coreografia té un treball coral sòlid. És una peça acadèmica en què els intèrprets fan nombrosos portés en diagonal, grand jetés, piqués, espectaculars developpés i elegants arabesques. Aquesta coreografia es converteix en una autèntica demostració de tècnica clàssica. Els aplaudiments i bravos al final de la nit van marcar un bon començament de temporada.