Per una democràcia al servei de la gent

Vivim temps intensos en què han desaparegut les certeses, i en què la fatiga de la democràcia representativa és un dels reptes d'una forma de govern que, tot i els avanços innegables, s'endinsa per camins no sempre uniformes. Avui, Dia Internacional de la Democràcia, no podem silenciar la presència d'ombres ampliades per l'auge de l'extrema dreta i els totalitarismes, que alimenten les causes de la desafecció democràtica, i a què hem de plantar cara precisament amb més democràcia; amb polítiques més inclusives i valentes, i fer-ho amb el guiatge de les noves formes d'organització de la societat civil.

Conec de prop la transició a Sudàfrica, un procés que semblava gairebé impossible, i que va reeixir gràcies a la idea de Mandela que, en llibertat, res no és possible de forma parcial. Les llibertats han de ser plenes. La democràcia, per tant, també ha de ser-ho. Dos segles abans del miracle sud-africà, Thomas Paine ja insistia que no es pot ignorar la voluntat del poble, i tampoc no es poden bandejar els drets fonamentals. I ho situava en un marc històric concret: la construcció d'un espai democràtic per part de les tretze colònies britàniques de l'Amèrica del Nord amb la proclamació d'independència del 1776, a Filadèlfia, a què s'afegiria la Declaració dels Drets de l'Home de Virgínia.

Uns anys abans, Montesquieu ja havia advertit que “una cosa no és justa perquè sigui llei”. Això implica que volem situar-nos per sobre de la llei? No. Significa que, en una democràcia legítima, ens posicionem al costat de les lleis justes. Les normes han d'estar en equilibri amb els drets humans i la voluntat popular, i tenen entre els seus objectius protegir la democràcia i fer possible, alhora, l'exercici de mecanismes com el dret a decidir el nostre futur col·lectiu.

En algunes democràcies consolidades la participació directa és una pràctica habitual. En les presidencials del 2018 als Estats Units, els nord-americans estaven cridats a les urnes per triar el nou inquilí de la Casa Blanca i, també, per dir la seva en una setantena de consultes sobre el control de les armes, la pena de mort i la legalització de la marihuana, entre altres. Si saltem a Europa, enguany els suïssos han aprovat en referèndum limitar la possessió de les armes. Totes aquestes votacions no han bloquejat l'engranatge democràtic d'ambdós països, una de les crítiques que es podrien fer a les decisions sense intermediaris.

“La voluntat del poble serà la base de l'autoritat del govern”, sosté la Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU. Aquesta és justament la idea que ens ha de guiar si volem enfortir democràticament les nostres societats. Fa poques setmanes vaig tenir l'ocasió d'explicar a la seu de Nacions Unides la reacció de l'Estat espanyol al referèndum de l’1-O, el rebuig al diàleg per part del govern de Madrid i el mal ús dels conceptes de legalitat i d'Estat de dret per restringir la democràcia.

Tot i tenir una visió global, l'ONU es pronuncia sovint sobre els reptes locals i, en el cas català, ha reclamat l'alliberament immediat de les preses i els presos polítics. En aquesta línia, el Govern segueix alineat amb els qui lluiten per unes lleis justes, el respecte dels drets humans i la voluntat popular.

En aquests temps intensos, la democràcia ha de ser capaç d'abordar les desigualtats econòmiques i socials des d'òptiques innovadores, i ha de donar resposta a desafiaments com el xoc climàtic, la immigració o les desigualtats nord-sud. La democràcia, per últim, haurà de saber gestionar unes complexitats en què les constel·lacions polítiques poden anar més enllà dels models que coneixem.

Alfred Bosch Pascual és el conseller d'Acció Exterior de la Generalitat.