I amb aquesta ja en són tres

Ja tenim a la fi la tercera de les gramàtiques de la santíssima trinitat gramatical de què parlàvem en un altre d’aquests brous, i amb això queda conclosa la tasca ingent que fa uns quants anys s’havia imposat l’Institut d’Estudis Catalans, d’elaborar una gramàtica de bell nou i de crear tots els materials necessaris per a la prèdica posterior. Així com la Gramàtica de la llengua catalana (2016) representava un volum dens i d’accés esforçat, i la Gramàtica essencial de la llengua catalana (febrer de 2019) traslladava la primera a l’entorn web i l’expressió intertextual, la tercera gramàtica que ara es presenta, la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana, s’erigeix en la vulgata necessària per interpretar les altres dues per l’usuari mitjà i, per tant, promet esdevenir la gramàtica de referència en contextos propis de la vida quotidiana. En aquest sentit, ja s’ha anunciat com la gramàtica destinada a l’escola i l’administració.

No és el primer cop que disposem d’una gramàtica normativa que és síntesi d’una de més grossa, de fet és el que teníem amb la gramàtica fabriana de 1918 amb relació amb la gramàtica de la llengua que el mateix Fabra va escriure en castellà el 1912, molt més extensa i descriptiva que la gramàtica normativa posterior. En aquest cas, la síntesi ha estat obra de Maria Josep Cuenca, membre de la Secció Filològica encarregada de la tasca hercúlia de sintetitzar les 1.340 pàgines de la gramàtica mare en les 608 de la versió reduïda, editada amb un format manejable i en tapa tova (com passa amb l’ortografia).

Cal destacar també, al costat de l’esforç de síntesi, la voluntat d’incidir en qüestions d’una certa actualitat normativa, com si, més enllà de resoldre intel·lectualment el repte de bastir una gramàtica i de no deixar-se res al tinter, es volguessin resoldre també alguns usos espuris propis de la contemporaneïtat, com si s’aprofités l’avinentesa per redreçar desviacions no desitjades. És el que trobem per exemple a l’apartat dedicat als possessius, en què, a banda de l’exposició canònica de tot el sistema pronominal de l’expressió de la pertinença (tan canònica que es manté, amb l’etiqueta de “molt formal”, el desgastat llur llurs), s’incideix en els casos en què el possessiu no és necessari, davant la moda freqüent importada d’altres llengües de posar el possessiu a tort i a dret. Per sort, també servirà per recordar en quins casos sí que hi ha d’anar el pronom, davant dels indocumentats que ara es pensen que sempre està malament.

L’expressió de la gramàtica és clara, el disseny és amable i llegidor, per bé que, com en tota gramàtica, no es poden evitar els tecnicismes, i per molt treballat que estigui el grafisme i es destaquin els conceptes en color blau, hi trobem frases de l’estil “l’adjectiu propi pot reforçar un possessiu situat davant del nom o bé aparèixer en sintagmes nominals que expressen possessió encara que no continguin un possessiu” o “el possessiu adopta, en general, la forma de masculí singular i se situa darrere d’una preposició o d’una locució prepositiva, però pot anar també davant si es tracta d’una locució amb l’article definit”. En tot cas, l’aridesa imprescindible es compensa amb una dotació generosa de quadres i gràfics que faciliten la comprensió.

Algun però sí que hi trobem, però. La síntesi resultant és clara i el grafisme és agraït, però això redunda en un excés de didactisme que manlleva a l’obra un punt indispensable de sobrietat i que, acompanyat de l’edició en tapa tova, pot dur a pensar que aquesta és una obra estrictament escolar, i no hauria de ser així. Aquesta hauria de ser la gramàtica per a tot usuari que no es vulgui enfrontar a la gramàtica grossa, i la presència d’alguns recursos gràfics (l’encapçalament dels capítols recordant unitats didàctiques, l’ús d’unes icones amb forma de manetes per destacar coses i un glossari al final de cada apartat) fa creure que es tracta d’una gramàtica només per a estudiants; només falta posar-hi exercicis i un solucionari. Esperem que el lògic afany didàctic no sigui dissuasiu per al comú del parlant.

Al capdavall, un disseny vistós no hauria de dissimular que l’obra és el que és: una gramàtica.