Estratègies del constitucionalisme

Entre els partits del constitucionalisme a Catalunya, la lluita per ocupar els seus espais electorals fa disminuir, de moment, una capacitat estratègica que en altres circumstàncies podria generar un mainstream més enllà dels tacticismes legítims. Aquesta falta d’estratègia arriba fins al punt que uns neguen el constitucionalisme d’altres –frontalitat de Ciutadans versus zigzaguejos del PSC– mentre que en organitzacions com Societat Civil Catalana el dissentiment intern, conseqüència en part d’una falta de rigor estratègic fundacional, acusa aquests frecs entre partits que paralitzen una acció ciutadana en el seu moment capaç de fer mobilitzacions notables, superiors del que s’esperava. Amb els seus vaivens desconcertants, SCC paga ara l’error de no haver aconseguit articular un consens constitucionalista de mínims per sobre dels partits.

El PSC porta el vent en popa, mentre que Ciutadans –per causa d’una mutació d’objectius que contradiu els seus propis orígens– ha cedit terreny a Catalunya, després de la victòria d’Inés Arrimadas. El PP intenta reconstruir-se a partir d’uns resultats electorals negatius. I els intents per recrear un catalanisme constitucional fins al moment no tenen solvència. Davant la màxima confrontació interna de l’independentisme, ¿pot ser que la crisi del constitucionalisme sembli un indici més d’una descomposició política de Catalunya? Més aviat són dos processos divergents, perquè els termes de la lluita pel poder no són els mateixos, ni les complicitats d’un sistema mediàtic dopat, ni, sobretot, l’actitud davant la llei. No és qualsevol cosa que l’independentisme hagi fallat les normes superiors mentre que el constitucionalisme defensava l’estat de dret. L’independentisme radical ha injuriat l’Europa integradora, i s’ha enfrontat a la legalitat amb agressions de kale borroka. El mateix president de la Generalitat ha dit que si li imposen una multa no la pagarà. En quina predisposició deixa aquesta actitud als ciutadans partidaris de continuar a Espanya quan han de complir reglaments que provenen de l’executiu autonòmic?

Mentre hi hagi llei, constitucionalistes i secessionistes han de voler conviure en una Catalunya cohesiva i tolerant. El fracàs de l’independentisme està sent haver-se saltat el reglament a mig partit. Ho saben els polítics independentistes que no han prescindit –almenys en privat– del sentit pragmàtic. Mentrestant, es veu el constitucionalisme a mercè d’un marejol que només es pot afrontar marcant clarament el rumb a la carta de navegar. Ara com ara i si s’ha de jutjar per l’ambigüitat de les seves respostes, especialment per part dels poders econòmics, la societat civil catalana no ha tingut temps de ressituar-se en la pluralitat natural, potser perquè està en un procés de canvi hormonal i no en coneixem el ritme. Això es palpa cada dia però no té translació política, potser perquè abans hauria d’haver estat suprapolítica.

Pel que fa a canalitzar un mainstream constitucionalista, no és fàcil perquè la política catalana depèn lògicament de la política general d’Espanya i la política espanyola està en aquests moments intervinguda per la política catalana. Però això són fets de biologia política perquè no se li pot negar a un partit, ja sigui el PSOE o el PP, que s’emplaci a Catalunya tenint en compte el vot d’Extremadura, igual que –de manera més deslleial– el nacionalisme català es nega a pactar a Madrid perquè té al cap el vot a la comarca d’Osona. La qüestió primària és atenir-se o no al marc constitucional. D’aquí neix la urgència d’un mainstream constitucionalista a Catalunya, sense fissures. És a dir: heterogeneïtat de tàctiques però consens de mínims fonamentals sobre principis i procediments constitucionals.

En cas d’un consens explícit i amb fortalesa, fins i tot per als qui considerem inadequada la proposta d’un tercer estatut d’autonomia, no deixaria de ser una iniciativa que, sigui o no inoportuna, pot activar-se en el marc constitucional. Si l’independentisme ha perjudicat tant la convivència a Catalunya destruint confiança en les institucions i entre els ciutadans, el constitucionalisme es demostra oferint les virtuts d’aquest conviure segons la norma, encara que sigui amb diferències d’ordre tàctic. Per persuadir els ciutadans de Catalunya que estan desconcertats pel fiasco de la república independent, el cop de timó constitucionalista ha d’encarar un horitzó de pluralitat i receptiu als matisos. En qualsevol cas, seria equívoc advocar per un mainstream constitucionalista i confondre’l amb una tercera via que condueix mirant pel retrovisor i no cap endavant