La fugida de Rivera
Quan l’aritmètica parlamentària li atorga el rol de frontissa, Ciutadans ha preferit buscar un espai a la dreta i ha reforçat el paper dels nacionalistes bascos i catalans
Per què es nega Albert Rivera a fer que Ciutadans exerceixi la funció de frontissa al Congrés dels Diputats, obrint-se a la formació d’una majoria parlamentària que sumaria 180 escons, almenys, i fins i tot podria portar Ciutadans a un Govern de coalició amb el PSOE? Sembla que les culpes del ja llarg impasse polític se les hagin de repartir els responsables directes del desacord entre el partit socialista i Unides Podem, o sigui, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, però també hi ha un tercer responsable. El que ha deixat Sánchez en mans d’Iglesias és el rotund rebuig de Rivera a una aliança amb els socialistes, anunciat durant la campanya per a les eleccions del 28 de abril.
Què té el PSOE perquè els seus possibles aliats hi desconfiïn tant? Hi pot haver moltes respostes, cada una amb el seu tant per cent, però una de les més clares és que tant Iglesias com Rivera creuen que si el PSOE té l’oportunitat de refer-se, cosa que podria passar si disposa d’una legislatura de govern relativament estable, es dissiparia la il·lusió del final del bipartidisme a Espanya. Les expectatives de futur tant de Ciutadans com de Podem serien llavors les de perpetuar-se com a crosses o apèndixs de la parella dominant en un rejovenit bipartidisme imperfecte, el PSOE i el PP. Iglesias no vol que Podem sigui una repetició d’Esquerra Unida. Rivera no vol ser un nou CDS o una reedició d’UPyD, tot i que el cert és que està fent una cosa molt semblant al que va enfonsar el partit de Rosa Díez. UPyD va morir quan es va entestar a atacar la banca, una cosa totalment contradictòria per a un partit de dretes. Rivera no l’ataca, però s’entesta a ignorar els consells dels poders econòmics perquè s’aliï amb el PSOE.
En el cas de Rivera hi ha hagut, malgrat tot, una evolució molt estranya, estranyíssima, per no dir contradictòria. Un partit que des del seu naixement proclamava emfàticament que pretenia substituir els nacionalismes català i basc en el paper de frontissa parlamentària en l’escenari polític espanyol, ha renunciat a exercir aquesta funció la primera vegada que l’aritmètica electoral li ha ofert l’opció. I no només l’aritmètica, també la política l’hi ha facilitat clarament: l’aspirant Sánchez li ha reconegut aquest paper i fins i tot ha implorat que l’exercís durant les dues frustrades sessions parlamentàries d’investidura.
N’hi hauria prou amb el fet que Ciutadans complís aquesta part del seu somni fundacional, que exercís com Miquel Roca i Marcos Vizcaya en els seus temps de portaveus de CiU i el PNB, o com Joaquim Molins, Xavier Trias, Iñaki Anasagasti i Aitor Esteban. O com Jordi Pujol i Xabier Arzallus, si es vol. Ho pot fer Albert Rivera? Potser és més pertinent preguntar-se: Per què no ho fa Albert Rivera? Una possible resposta és el que s’apuntava més amunt: No es vol veure reduït a la condició de satèl·lit d’un PSOE que, reanimat, es pot convertir en un contrincant imbatible en l’àmbit del centreesquerra. I encara més si es té en compte la deriva que ha pres Ciutadans amb els acords postelectorals en ajuntaments com els de Madrid i Saragossa i en comunitats com Andalusia, Madrid i Múrcia. El senyal enviat per Ciutadans a l’electorat és que la seva opció és la dreta, no el centrisme.
També té la seva lògica, és clar. L’abandonament de les inicials vel·leïtats socialdemòcrates de Ciutadans i l’entrega al neoliberalisme ha obert per a Rivera la possibilitat de substituir un PP que, per més que Pablo Casado dissimuli, continua sent el gran partit de la corrupció i encara li queden molts comptes per saldar. Per Rivera resulta més assequible el gir a la dreta per aconseguir un bon espai en un moment de greu crisi del PP que no pas fer-se un lloc al centreesquerra amb el PSOE en vies de reanimació.
L’exercici del rol de frontissa política requereix que l’equidistància sigui real. És incompatible amb la divisiva croada contra l’anti-Espanya en la qual s’han instal·lat les dretes per fer front a la crisi constitucional oberta a Catalunya, paradigma dels problemes que requereixen prudència i flexibilitat si el que es vol és resoldre’ls i encarrilar-los. La conseqüència paradoxal d’aquesta renúncia de Ciutadans a la posició intermèdia exercida durant dècades pels nacionalistes catalans i bascos és que els ha tornat a deixar en posició de decidir. On abans hi havia CiU, ara hi ha Esquerra. I on abans hi havia el PNB, ara hi ha el PNB i EH Bildu.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.