Doblement addictiva

Em confesso devoradora de sèries. Cap no m’havia arribat a l’ànima. Fariña, sí. Ho tenia tot. Malgrat que representa que l’acció transcorre a la ria d’Arousa (Pontevedra), bona part de la sèrie, tota gravada en exteriors, es va rodar prop de la casa do meu pai (el meu pare). Les platges, carrers, muntanyes i ports que acullen els narcotraficants gallecs són els que trepitjo cada estiu des que vaig néixer. Noia, Porto do Son, Portosín, Xuño (la Corunya), van ser els escenaris escollits. A més, confesso, i no volia fer-ho, que quan havia de començar la sèrie vaig descobrir que havia passat un dia de feina a Ripoll –investigant els responsables dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils (2017)– amb l’autor del llibre que dona nom a la sèrie, Nacho Carretero. Em va quedar cara de parva (ximple) i vaig recordar com em vaig sulfurar quan se’m va escarallar el portàtil. Inevitablement abans de veure-la, ja estava unida a Fariña.

Aquesta sèrie d’ànima gallega narra la història del naixement del narcotràfic a Galícia. La meva Galícia de juliols i setembres. La que he recorregut en romeries, en nits de pesca de cèrcol i de revetlla seguint la París de Noia. De com als anys vuitanta la reconversió de la pesca va deixar part de la flota gallega a terra, sense feina, i els armadors, de la meva família i familiars dels meus amics, van acabar endeutats. La falta d’ingressos va escanyar les economies familiars. Això, sumat a l’orografia de la costa i al tarannà dels habitants —tot se sabia però es guardava silenci—, va ser la barreja perfecta perquè els que controlaven el contraban de tabac a les ries el canviessin per la droga.

Fariña presenta les famílies o clans, els Charlines amb Manuel Charlín (Antonio Durán, Morris) al capdavant, els Oubiña de Laureano Oubiña (Carlos Blanco) i els Bustelo de Manuel Bustelo (Alfonso Agra), que actuaven sota la supervisió del patriarca Manuel Otero Terito, (Manuel Lourenzo). La “Cooperativa” de contrabandistes es reunia al restaurant de Terito, en realitat la pensió de la platja Das Furnas, a Xuño, on sempre em ve de gust prendre una Estrella Galicia a la posta de sol. El negoci del “Winston de batea” queda antiquat quan entra en escena José Ramón Prado Bugallo, el conegut i per molts admirat Sito Miñanco (Javier Rey), un ambiciós i generós jove que els introdueix en els càrtels colombians i inicia el trànsit de cocaïna.

Sito i Terito es reuneixen en un banc d'As Furnas —formacions naturals de pedra que donen nom a la platja— i d’on va saltar Ramón Sampedro i va quedar tetraplègic, com recull Mar adentro, d’Alejandro Amenábar. Aquest banc, amb vistes, va ser retirat amb la resta d’attrezzo quan va acabar el rodatge. L’Ajuntament de Porto do Son va rebre centenars de trucades preguntant on era i, com m’ha explicat el regidor de Turisme i el meu conveí, Manuel Deán, “per petició popular” hi van instal·lar un banc. Des d’aleshores molts ens hi hem immortalitzat.

Els dimecres eren millors mentre s’emetia Fariña. Els 10 capítols duraven un sospir i odiaves la publicitat. Mostraven com guàrdies civils, polítics i jutges van mirar cap a una altra banda mentre la droga es carregava tota una generació. Molts es van omplir les butxaques amb diners de la fariña. L’excepció, el sergent Darío Castro (Tristán Ulloa), un home malcarat que té com a objectiu empresonar els narcos. Es reflecteix una societat masclista amb dones relegades a la llar, i amb d'altres que busquen un lloc en el negoci dels seus marits. No hi falten les heroïnes de l’Associació Érguete, mares en lluita contra la droga.

Fariña, de la mà de Bambú Producciones, va néixer per viure una sola temporada, tot i que a molts ens agradaria que fos com unes piles Duracel. El títol dels capítols són els anys en què transcorre la sèrie, el primer, 1981, 1982 i així fins al 1990, fins a la detenció dels traficants i el seu judici després de l’operació Nécora, de la mà de l’incòmode jutge Baltasar Garzón.

Aquest agost he repetit Fariña. La primera vegada la vaig mirar amb tanta passió que, com milers de persones a la xarxa, no vaig poder parar de tuitejar. Sobre les localitzacions, sobre l’idioma de la sèrie, el castrapo —com es coneix a Galícia el castellà amb galleguismes—, sobre la banda sonora d’Iván Ferreiro O que teño que facer para no ter que ir o mar… i altres temes també banda sonora de la meva vida, els grans èxits de Siniestro Total o la Galicia Caníbal d’Os Resentidos. Els narcotraficants m’eren simpàtics, els preferia a la policia. Afortunadament, sempre algú a Twitter recordava que eren delinqüents i havien fet molt de mal.

La segona vegada no he tret els ulls de la pantalla i he recordat que “està basada en fets reals”. He sentit gran admiració, però, per uns actors, la majoria gallecs, que eren impecables fent el seu paper. Algun d’ells, com Christian Escuredo, Tati, el capità del Cambados, —un actor que tant brilla en un musical com es cepilla la Camila (Jana Pérez), la dona panamenya de Miñanco—, va acceptar les meves bromes a Twitter i vam riure una estona.