Lluís Bosch, navegant, maquetista, pare, amic

Quan el vaig conèixer, a mitjans dels anys setanta, Lluís Bosch i Valentí (Vallgorguina, Barcelona, 1952) maquetava les pàgines de Mundo Diario, però ja tenia al cap una obsessió: deixar de treballar. Ho va aconseguir ja fa força temps, però no va poder complir la il·lusió de la seva vida: fer la volta al món amb el seu veler de gairebé 12 metres, que ell havia convertit en casa seva ja fa molts anys. Maquetista de professió, sí, però navegant per vocació, inspirat potser en un dels seus llibres de capçalera, Navegando en solitario alrededor del mundo, de Joshua Slocum, el marí i aventurer canadenc que es va convertir en el primer home a fer la volta al món en solitari. Va tardar més de tres anys (entre l’abril del 1895 i el juny del 1898) per recórrer gairebé 75.000 quilòmetres.

El Lluís no va fer la volta al món, però va navegar sovint les aigües de la Mediterrània, va recórrer centenars de quilòmetres amb moto (amb mixtes...?) i va viatjar cada dia de la seva vida d'una manera o altra. Va viatjar a través de la música, de la mà de King Crimson, Jethro Tull, els Rolling, Dylan, Pink Floyd, Frank Zappa, Lou Reed, Pau Riba. En els seus anys de joventut viatjava sovint acompanyat d'un bon porro, tot i que va tenir la saviesa de deixar-los de banda quan van començar a deixar de provar-li, d'això ja fa molts, molts anys. Li encantava posar-te mitja discoteca al vaixell: un ditet de whisky a la mà, punxava Brassens o posava a tot volum el Gelato al limone de Paolo Conte.

Viatjava també a través del cinema i la literatura. Slocum, és clar, i Patrick O'Brian i les seves batalles navals napoleòniques. I molta novel·la negra, amb el gran Camilleri al capdavant.

Encara més que viatjar, potser el que més li ha agradat són les dones. Però no era un faldiller de pim-pam: era un faldiller que necessitava estar enamorat. És difícil imaginar-se el Lluís sense parella, i les dades no enganyen: tres mares (Antonia, Emma, Inés) per als seus quatre fills (Amanda, Marçal, Andrea i Adrià).

Encara que no anava de gastrònom, els seus macarrons van fer història i era capaç de cuinar un arròs de primera (que no hi faltin les carxofes ni la costella de porc) a la diminuta cuina del vaixell. El seu gran problema era el temps. No va tenir mai prou temps per fer tot el que volia fer. Potser d’aquí li va venir l'obsessió de deixar de treballar. Una vegada, encara als anys setanta, va aconseguir deixar un any els diaris per viure de la marqueteria. Se li va passar l'any volant i no crec que entrés ni un sol dia al taller que havia muntat a la mítica casa del carrer Sant Esteve, a Sant Cugat.

Ja a EL PAÍS, on va passar molts anys primer muntant el diari i després fent el tancament en solitari, es va intentar acollir a la mitja jornada. Però volia una mitja jornada a la seva mida: sis mesos treballant i sis mesos navegant. Al final va aconseguir ser el primer de molts a abraçar la jubilació, en el seu cas anticipadíssima. Ni així va poder posar en marxa els seus plans de fer la volta al món.

Ara ens ha donat el disgust de salpar abans d'hora. Però, com els grans capitans, el Lluís no va abandonar el vaixell fins a última hora. Divendres va desembarcar ell mateix del veler-casa, ancorat al port del Fòrum, per ingressar a la clínica en què moriria tot just unes hores després. Sempre ens quedarà el seu record. I la seva mala llet. “Però què putes dius!”, rondinaria si llegís això.