_
_
_
_
La sèrie de la meva vida | 'Twin Peaks'
Crónica
Texto informativo con interpretación

Un sofà a la deriva

Potser la millor manera de submergir-se en l'univers de David Lynch és deixar que s'endinsi dins teu a través de somnis (i malsons)

L'agent Cooper amb Laura Palmer i el nan de l'habitació vermella.
L'agent Cooper amb Laura Palmer i el nan de l'habitació vermella.

“Va ser la primera sèrie que ens va impactar, no hi estàvem acostumats”, em diu la meva mare quan li faig recordar Twin Peaks. “T’obria la imaginació, però es va acabar desbordant”, reconeix el meu pare. I tots dos coincideixen: “Tothom la mirava”. Tothom? Jo no. Era el 1990, acabava de fer els nou anys, i la inquietant i ara ja mítica sintonia de la sèrie, d’Angelo Badalamenti, era la banda sonora que m’enviava a dormir. També m’acompanyava la imatge d’una carretera amb unes muntanyes emboirades de fons i, si m’entretenia prou rentant-me les dents, unes primeres escenes que feien un bon caldo per al subconscient.

Ja al llit, amb el llum apagat i la remor de veus de fons, estirava el fil i anava imaginant aquell món envoltat d’una aura de misteri permanent, la que desprenen tots els mons que de petit se t’escapen o on hi tens l’accés vetat amb un irrebatible “quan siguis gran”. Però, pensant-ho bé, potser aquesta és la millor manera de capbussar-se en l’univers de David Lynch o, més ben dit, de deixar que aquest univers entri dins teu, en forma de somnis (i malsons) en què el tràgic destí que li intuïa a la Laura Palmer es confonia llavors amb les notícies de successos i els programes dedicats a persones desaparegudes. Als inicis dels noranta em feia la impressió que la tele n’anava plena.

El tràgic destí que li intuïa a la Laura Palmer es confonia amb les notícies de successos i els programes dedicats a les desaparicions

Amb els anys Twin Peaks va anar reverberant, de la manera que reverberen les sèries o pel·lícules que encara no has vist. I finalment em va arribar, ja en DVD, de la mà d’un bon amic cinèfil. L’escena es repetirà i, asseguda al sofà amb els companys de pis, una de les amigues decidirà anar a dormir, tota neguitosa, amb la sintonia de fons. Curiosament, la desertora es deia Diana, com la destinatària (absent) de les gravacions en què l’agent especial Dale Cooper (Kyle MacLachlan), l’investigador del cas, va transmetent els seus pensaments i indagacions en veu alta mentre s’endinsa en el poble-personatge de Twin Peaks i intenta esbrinar què hi ha al darrere la mort de la jove Laura.

El que d’entrada podria haver estat una sèrie més de crims, amb tocs de western (xèrif inclòs) pel foraster que arriba al poble i s’hi va fent, i fins i tot amb un punt còmic que a vegades frega la hilaritat, anirà generant una sensació cada cop més intensa de desconcert, a mesura que proliferen les situacions surrealistes i enigmàtiques, que no es deixen apamar. En resum, tot molt ràndom. Potser això és el que va fer que en el seu moment un bon nombre d’espectadors, tant als EUA com a Espanya, baixessin del carro i la sèrie anés reduint les xifres d’audiència, tot i que amb el temps les ha multiplicat i ha esdevingut sèrie de culte, fins i tot amb club de fans, imitadors i un prolífic merchandising.

Un bon cafè i pastís de cirera

Any d’estrena i origen. 1990, Estats Units.

Actor / actriu protagonista. Kyle MacLachlan, el poble fictici de Twin Peaks i Catherine Coulson, entre molts altres amb papers memorables.

Edat quan la miraves i situació. Nou anys quan no la mirava i 28 quan finalment la vaig recuperar amb els companys de pis.

La millor escena. Les que podrien passar per quotidianes, amb un toc d'humor, com l'obsessió de l'agent Cooper pel bon cafè i el pastís de cirera.

Sèrie que mires ara. Combino Years and years amb Pose. M'agraden les sèries amb pocs episodis i poques temporades.

Però de què va realment Twin Peaks? Tot i haver-la seguit amb atenció, soc incapaç de recordar els detalls de l’argument (així m’estalvio els espòilers), però no se m’oblida aquella atmosfera pertorbadora en què tot i tothom semblava que amagués alguna cosa, i la sensació d’anar a la deriva des del sofà de casa mentre se succeïen cortines vermelles, nans i gegants, boscos sobrenaturals, cavalls espectrals i altres escenes tèrboles… Un dels grans mèrits de la sèrie és haver estat exigent amb l’espectador, desafiant-lo, fent que se sentís incòmode en el seu propi sofà, aparcant la racionalitat i deixant-se portar de la mà de l’agent Cooper per la intuïció i les revelacions oníriques.

Tota una manera de fer, la dels creadors David Lynch i Mark Frost, que ha tingut ressò en altres sèries, com ara Expediente X (per cert, Duchovny fa una breu aparició com a transsexual a Twin Peaks) o, més recentment, Stranger Things, i amb una estètica visual que s’apropa a la manera que ara tenim d’entendre la televisió, molt més ambiciosa i propera al cinema, també en l’estil narratiu i la complexitat dels personatges. El mateix Lynch hi ha fet una incursió amb l'extemporània tercera temporada de la sèrie, estrenada 25 anys després de la segona i que encara sembla més hermètica. 

David Lynch i Mark Frost han deixat la seva empremta
en sèries com
‘Expediente X’ i ‘Stranger Things’

Enmig de tota aquesta deriva, un tronc on agafar-se, el de la Margaret (la Log Lady), que fa aparicions puntuals a la sèrie sempre amb un tió als braços i sembla ser un punt de contacte entre la dimensió real i la imaginària. De fet, en la reemissió de la primera i segona temporades, aquest personatge fa una petita introducció de cada capítol, asseguda en una butaca, que és tot un resum de l’esperit de la sèrie: “Visc a Twin Peaks i se’m coneix com la dona del tronc. Hi ha una història al darrere. Twin Peaks és ple d’històries, algunes de tristes, altres de divertides. Algunes són històries de bogeria, de violència. D’altres són ordinàries. Però totes tenen una aura de misteri: el misteri de la vida. A vegades, el de la mort. El misteri del bosc”. Si l’hagués vist quan era petita, un tió màgic i sobrenatural m’hauria semblat el més normal del món.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_