El vampir d’Igualada i les noies dels vuitanta

El meu primer amor es deia Cèlia i era un personatge de TV3. El nom real de la Cèlia era el de l'actriu Elisabet Pujol. Jo tenia 10 anys i no em perdia el capítol setmanal de Judes Xanguet i les maniquins, una sèrie que la cadena catalana va emetre entre el 1988 i el 1989 per al seu públic infantil i juvenil. Pujol venia de coprotagonitzar una altra fita de l'arqueologia seriòfila de TV3, Oliana Molls, l'Indiana Jones català. Pujol ja havia conquerit el cor de milers de nens quan va reaparèixer amb Judes Xanguet i les maniquins; l'èxit estava garantit.

Judes Xanguet i les maniquins era una sèrie amb dissenys dels vuitanta, roba de coloraines i noies mones. Les maniquins convivien en un loft de la Barcelona preolímpica. Per arribar a final de mes es veien involucrades en tota mena de negociats i aventures. Com a mascota tenien el Judes Xanguet –l'actor, Ferran Rialp–, que era el meu ídol, per diverses raons: era un personatge surrealista amb qui era impossible avorrir-se i que ignorava qualsevol norma de conducta social; estudiava per correu per ser detectiu privat; vivia amb sis noies que cada matí es passejaven per casa en roba interior i que li relataven les seves cabòries mentre s'apujaven les mitges per unes cames llarguíssimes o mentre s'assecaven amb una tovallola tot just sortir de la dutxa.

La sèrie superaria els tribunals de la moral contemporània: seria aplaudida perquè és un matriarcat total –els homes de la sèrie són uns ineptes o bé són els dolents–. La sèrie tenia també revisions crítiques de la realitat social. El capítol La dona de l'any era una sàtira dels concursos de bellesa. El presentador s'adreçava així al públic: “Un cop més podeu comprovar la vostra insignificança merdosa comparant-vos amb la dona que concursa avui per ser la dona de l'any. La dona que vosaltres, abominables espectadores, no sereu mai; la dona que vosaltres, espectadors fètids, no posseireu mai. La dona que, això sí, imitareu per sempre i desitjareu eternament”.

Els paral·lelismes amb la Movida madrilenya eren evidents: l'últim capítol de la sèrie girava entorn d'una “sarsuela experimental sobre les lluites socials a Babilònia”. En aquell capítol final, l'obra es presentava a Pepín Calamares, productor d'espectacles de Madrid i amic de Pedro Almodóvar. La sarsuela experimental es duu a terme gràcies al fet que la dona del director és la neboda del conseller d'Agricultura de la Generalitat, que els concedeix generoses subvencions. La Cèlia pregunta per què no reben diners del Departament de Cultura, i la neboda del polític respon que el conseller de Cultura només reparteix entre els seus amics. La conya sobre el món del teatre i la seva precarietat és recurrent. La maniquí Berta aconsegueix una feina de cambrera en un bar de mala mort, i un client li proposa participar en una obra per, de passada, lligar amb ella:

–No has estat mai en un grup de teatre?

–Una vegada vaig fer els Pastorets.

–Devies fer d'àngel.

–No, de Sant Josep.

–Vols treballar en l'obra que estem preparant? Actuem sense subvencions.

–Sense subvencions? Poc teatre deveu fer. I jo, què faria en aquesta obra?

–De Llibertat, hi sortiries despullada, amb una metralleta i escopint a terra com una desesperada.

–Que bonic. Sempre he somiat sortir a un escenari escopint a terra.

Judes Xanguet i les maniquins, com d'altres creacions televisives de l'època, estava marcada per l'amateurisme i per l'experimentació a partir dels elements locals. Al meu capítol preferit, les maniquins descobreixen que tenen de veí un vampir que es diu Evarist Maria Dalmau i que és d'Igualada. Dalmau va tot de cuir, com si fos un guitarrista d'Alaska i Dinarama, i la seva nèmesi és Van Helsing, un turista caçador de vampirs que dedica les nits a lligar en tuguris de la ciutat.

Vaig llegir fa uns dies un usuari de Twitter que criticava les sèries infantils dels vuitanta perquè, segons ell, no estaven pensades per als nens sinó per als adults. Pot ser que tingui raó, però creacions com Judes Xanguet i les maniquins ens preparaven per al futur i, el més important, educaven la nostra imaginació: tots aquells objectes i persones que trobàvem en la nostra quotidianitat de Barcelona podien ser interessants, enigmàtics i divertits. Com si Quim Monzó hagués escrit els seus relats per als més petits de casa.