Gestos que maten

“La salut mental i l’odi premen el gallet, no l’arma”, va ser una de les primeres valoracions (advertències) del president dels EUA arran dels últims tirotejos a Dayton i El Paso. Donald Trump intentava foragitar així l’etern debat sobre la prohibició d’armes. Però en boca seva les paraules escollides en el seu discurs associades al trastorn i l’agressivitat semblaven assenyalar-lo novament, potser no com a culpable, però sí com a agitador i còmplice de l’augment del supremacisme blanc, el racisme i la xenofòbia al país nord-americà... Perquè per citar un dels casos més recents, el maig passat, recordem que Trump va somriure quan un assistent a un dels seus mítings va proposar “disparar” als migrants de la frontera amb Mèxic per aturar-los.

Potser la carta de 37 psiquiatres publicada a The New York Times en la qual s’advertia que el president dels EUA pateix “una greu inestabilitat emocional” no va ser suficient per convèncer molts que el magnat és un perill per al món; potser la grafia de la seva rúbrica tampoc serveixi perquè molts recapacitin sobre el trastorn del mandatari; ni tan sols els vídeos virals en què Donald Trump apareix expandint-se i configurant a les taules de reunió un mur amb tots els objectes que té al seu voltant per demarcar el seu territori siguin insuficients per entendre la seva obsessió amb les fronteres. Que la seva única resposta a la confessió d’una refugiada que li va relatar com la seva mare i sis dels seus germans havien estat assassinats per l’ISIS fos, sense atrevir-se a mirar-la, destacar el fet que la dona havia guanyat un premi Nobel de la Pau demostra la falta d’empatia –sent (mal)educat en la creença que les emocions positives són senyal de feblesa– d’una de les persones més poderoses del món.

Els gestos maten i no cal que siguin tan explícits com els de Jair Bolsonaro. Ja sabeu, el president brasiler va convertir la pistola conformada amb el seu polze i índex en símbol de la seva campanya. Partidari de la legalització de les armes, el gest no podem dir que no anés en concordança amb el seu propòsit i la defensa dels seus ideals. No obstant això, quan li va mostrar a una petita de dos anys com havia de col·locar els seus ditets menuts i innocents per disparar com ell o en apuntar, una altra vegada, amb l’arma simulada a l’estómac del seu homòleg argentí, Mauricio Macri, durant un posat diplomàtic, el gest va agafar encara més crueltat i transcendència. No cal esperar un cop de puny contra la paret o una porta, pot ser l’aire o prémer molt fort els punys (frustració). Un cop sobre la taula, ensenyar tota la dentadura somrient falsament o arrufar el nas (menyspreu) en parlar d’un col·lectiu, apuntar (acusar) amb el dit a una persona, mirar per sobre l’espatlla (superioritat) o adoptar la postura del xèrif (cames obertes i mans als malucs)..., tots són gestos de pèrdua de serenitat que hauríem de rebutjar en un mandatari.

En comparar el llenguatge corporal que Adolf Hitler assajava davant de la càmera del seu fotògraf oficial abans d’anar a un míting i el de l’actual president dels EUA durant la campanya electoral a les presidencials resulta esfereïdor comprovar les poques diferències que s’hi aprecien. L’histrionisme, maneres i expressions facials d’odi, por i frustració són comuns i essencials en l’èxit del populisme, tant d’ultradreta com d’ultraesquerra. El pare del populisme actual, Steve Bannon, així ho reconeix. I tot i que alguns dels seus líders vulguin desenvolupar un missatge menys violent i disfressar-se amb pell de xai per seduir un públic més ampli, com és el cas de Marine Le Pen a França, potser poden aconseguir somriure amb la boca però la seva mirada continua sent gèlida, desafiant i perversa.

Sabem advertir i anticipar-nos a l’atac d’un animal no humà, però amb aquells als qui confiem la gestió de tota una nació incomprensiblement ens costa percebre l’agressió o la tolerem més. Qui tingui gos i passegi la seva mascota, segur que sap que no només el gruny, també el fet d’ensenyar les dents o que s'ericin els pèls alerten de la més que possible picabaralla entre cans. Culturalment se’ns ha ensenyat que la força física és mostra de superioritat i, en certa manera, molts continuen associant el lideratge testosterònic al poder quan bàsicament aquest tipus de reaccions i comportaments, si no hi ha cap perill real (no vivim a la selva), només delaten inseguretat, feblesa o que no estan gaire bé del cap.

Patrycia Centeno és experta en comunicació no verbal i periodista